Dissabte, 31 de gener de 2026
El riu Onyar és el denominador comú de quatre històries breus —Una finestra al riu, El conill, L'aiguat i Una tarda d'agost— aplegades sota el nom genèric L'Onyar. Són un recull desordenat de flaixos de records d’infantesa i d’entrada a la pubertat, situats a finals dels anys cinquanta i principis del seixanta. Les vaig escriure l'any 2022. No cal dir que he fet ús de la imaginació per omplir els buits o les faltes de concreció de la meva ressentida memòria.
UNA TARDA D’AGOST
Estic escarxofat
damunt la vànova del llit dels pares, talment com l’Home Vitruvi, de
Leonardo da Vinci. He obert de bat a bat la finestra del dormitori perquè hi
entri la claror de la cuina, on hi peta de ple el sol d’aquesta ensopida tarda
d’agost. Tot i haver obert el balcó del darrere del pis i les finestres de la
galeria, no circula ni un bri d’aire: la xafogor és asfixiant. No tinc ganes de
fer res, només deixar escolar el temps mentre espero que arribi la mare de
treballar, com cada dia d’aquest inacabable estiu.
El
dormitori dels pares és, per a mi, un territori enigmàtic, gairebé prohibit. No
els fa gaire gràcia que hi entri. De petit, només m’hi deixaven estar quan
havia de romandre enllitat uns quants dies seguits per culpa de qualsevol
refredat. Per això, el fet que avui hagi pres possessió del seu llit és una
mena de triomf personal. Quan estic sol a casa, no em puc estar de remenar
calaixos i armaris.
Fa
uns dies, en una de les tauletes de nit del dormitori, vaig trobar-hi una mena
de globus de goma en forma de tub, tot rebregat, entaforat dins d’un pot petit
de vidre amb una mica d’aigua. Hores d’ara encara no sé ben bé per a què
serveix allò —tot i que m’ho imagino— i, per descomptat, no he gosat
preguntar-ho als pares. També, fa cosa d’un mes, tafanejant per les lleixes de
l’armari on endrecem la roba de mudar, vaig descobrir —mig amagat— un exemplar
de Paris Hollywood, una revista francesa amb fotos de dones nues en
postures provocatives. Els ulls se’m van obrir com taronges, fullejant una i
altra vegada la revista amb una frisança gens continguda. Era la primera vegada
que veia fotos de dones despullades. Suposo que els pares se’n van adonar molt
aviat del meu descobriment, perquè, d’un dia per l’altre la revista va desaparèixer
de l’armari, sense que em diguessin res.
Reproducció de La maja desnuda de Goya a L’Enciclopedia de la Vida Conyugal Sexual, de l’editorial Gassó Hermanos (1958)
Ara m’haig de conformar amb mirar la reproducció maldestre de La maja desnuda, de Goya, de l’infaust llibre Vida conjugal y sexual, de l’editorial Gassó Hermanos, que el pare ha comprat perquè vol, suposo, que em vagi informant tot sol sobre el món de la sexualitat que fa temps em neguiteja. Experimento un sentiment de culpa cada vegada que miro aquestes fotos perquè no sé ben bé quin dels deu manaments de la llei de Déu —que m’han preguntat manta vegades a catequesi— estic infringint. Ha de ser, o bé el sisè —«No cometerás actos impuros»—, o bé el novè —«No consentiràs pensamientos ni deseos impuros»—, que són els que, pel que he anat veient últimament, més preocupen als capellans quan, al confessionari, et pregunten d’entrada: «Fillet meu, t’has fet algun tipus de tocament?». Si dius que sí, ja has begut oli perquè llavors l’interrogatori prossegueix amb preguntes cada vegada més explícites: «Quantes vegades ho has fet?», «Ho has fet sol o amb algú mes?»... Em fa sentir el mateix sentiment de culpa de fa uns anys quan, sense voler i sense que ella se’n adonés, vaig enxampar la mare amb el tors nu mentre s’estava rentant a l’aigüera de la cuina. Durant uns quants dies vaig estar neguitejant pel pecat mortal que estava segur que havia comés i que em feia mereixedor, per descomptat, d’anar de pet a l’infern, a fer companyia als malvats dimonis.
Acluco
els ulls per esbandir aquestes estúpides cabòries del meu cap i captar millor
els sons que m’arriben des del riu. Fa una estona sentia el xiulet
característic del flabiol de l’esmolet, anunciant a tothom la seva arribada.
Com de costum, s’haurà col·locat estratègicament als Quatre Cantons tot
esperant que els veïns li portin tisores, ganivets, tallants... per esmolar. Ho
farà amb la seva vella mola que arrossega amunt i avall damunt l’atrotinada
bicicleta que l’acompanya arreu.
Ara
m’arriben els cops del martinet de Can Llauger, el ferrer que hi ha al carrer
Ballesteries, no gaire lluny de casa. L’obrador del taller dona al riu, i el
soroll del mall del martinet batent fort sobre l’enclusa s’escapa per la
finestra oberta del taller i rebota contra les façanes de les cases de banda i
banda del riu, penetrant furtivament per les obertures de les galeries. La
música del martinet és gairebé sempre la mateixa: uns primers sons aïllats,
molt forts, que es repeteixen monòtonament i amb una cadència perfecta, per
culminar amb un veloç repic final que clou la simfonia: pam! — pam! — pam! —
pam! — pa-pa-pa-pa-pam! M’imagino el ferrer dins l’obrador, xop de suor de cap
a peus, picant una i altra vegada amb el martell sobre la peça informe d’acer
roent que sosté amb les tenalles sobre l’enclusa, fins convertir-la en una
fulla esmolada d’una falç, d’un tallant o ves a saber de quina altra eina de
tall.
Aquesta
destresa del ferrer —per a mi, gairebé màgica— de convertir el ferro amorf i
inert en un estri que ens és útil i familiar és la mateixa que té el pare amb
la fusta. Gairebé tots els mobles de casa els ha fet ell: el llit sobre el que
ara mateix estic estirat, el tocador i el mirall del dormitori, la taula del
menjador, l’armari de la roba... fins i tot la nevera de gel, que va folrar per
dins amb planxa d’alumini per conservar millor el fred. El mirall —lleugerament ovalat, amb el contorn
bisellat, i emmarcat en una motllura semicircular gruixuda de fusta de
castanyer, coronat per una sanefa amb filigranes— és realment un treball
d’artesania. El tocador és del mateix estil que el mirall, amb un sobre de
marbre bisellat damunt del qual els pares hi tenen sempre la foto d’estudi del
seu casament, emmarcada en un marc daurat molt bonic.
Als set anys, quan vaig començar a anar a l’escola, el pare em va fer una maleta petita de fusta per guardar-hi el plumier, la llibreta i el quadern de cal·ligrafia. I més endavant també em va fer joguets de fusta: una pistola, una espasa, una cuirassa, una petadora... És un manetes treballant la fusta.
A més, el pare dibuixa molt bé i voldria que jo també
n’aprengués, a dibuixar. Durant un parell anys em va matricular els vespres a
l’Escola de Belles Arts del carrer del Nord de Girona. Tenia de professor el
senyor Carreras, un home alt i prim, amb una calba considerable que contrastava
amb un mostatxo densament poblat, talment com els pèls d’una brotxa d’afaitar.
El pare es va posar més content que jo quan, en un concurs intern de l’Escola
de Belles Arts, varen premiar un dels meus dibuixos: una reproducció a llapis
del porró de vi que tenim a casa. El premi va consistir en vint-i-cinc pessetes
en metàl·lic, que un funcionari de l’Ajuntament de Girona —que va venir
expressament fins a casa— em va lliurar en mà amb molta solemnitat.
Ara que he deixat d’anar a l’escola, el pare m’insisteix que aprofiti les tardes per dibuixar. Em diu que pugi al terrat de casa i dibuixi des d’allà la catedral, l’església de Sant Fèlix i les teulades de les cases que donen al riu. Ho he intentat un parell de vegades i ho he deixat córrer, incapaç com soc de guardar les proporcions dels objectes al natural quan els intento reproduir sobre el paper.
Quan tenia vuit o nou anys, transformava el dormitori
dels pares en una sala de cinema. Amb la porta i els batents de la finestra ben
tancats, passava pel·lícules amb un projector de joguina de la marca Nick que
els Reis m’havien portat. Era una mena de caixa metàl·lica d’un color verd
caqui —no més gran que una caixa de sabates—, amb una bombeta a l’interior i
dues lents situades en una de les cares de la caixa. La pel·lícula era un
rotllo de paper vegetal translúcid que s’intercalava entre la làmpada i les
lents. Sempre em preguntava per què, per veure bé la pel·lícula, calia posar-la
cap per avall. Fent girar un petit manubri anava passant la pel·lícula que
projectava en una paret lateral del dormitori. La meva filmografia era molt
escassa. Tan sols recordo la pel·lícula sobre el conte infantil La rateta
que escombrava l’escaleta. Em vaig fer un tip de girar endavant i enrere el
manubri del projector per veure com el malvat gat es cruspia la rateta
presumida.
Projector infantil de cinema Nick
No vull que la
mare m’atrapi al dormitori quan arribi de treballar. M’aixeco del llit, alliso
bé la vànova perquè no es noti que m’hi he estirat i me’n vaig a la galeria de
la cuina a netejar la gàbia dels periquitos i donar-los menjar. Són una parella
molt ben avinguda: el mascle té les plomes verdes i la femella, blaves. Fa un
parell d’anys que els tinc i m’hi entretinc molt, sobretot ara a l’estiu, que
tinc més temps per jugar amb ells. De tant en tant, els deixo volar per la
galeria o pel menjador de casa. El mascle vola sense por fins a la meva
espatlla i es posa a rossegar-me amb insistència el tou de l’orella. Més d’una
vegada m’hi ha fet sang. La femella és molt esquerpa i no vol saber res de mi.
Quan l’empaito per tornar-la a la gàbia, em mossega amb ràbia la pell de la mà
amb el seu bec corbat i esmolat, el mateix que fa servir per espellofar un a un
els granets minúsculs de mill de la menjadora. Ara no els he deixat sortir a
volar perquè crec que estan a punt de criar. El cap de setmana passat vaig
veure com el mascle pujava a l’esquena de la femella i la muntava. Ella s’hi va
posar bé: va alçar el caparró i va entrar en una mena d’èxtasi, amb la mirada
perduda i les petites pupil·les contretes al màxim. De seguida vaig enganxar al
lateral de la gàbia el niu de fusta que tinc perquè la femella hi pongui els
ous, si és el cas. Ahir la vaig veure que començava a entrar i sortir del niu,
senyal que aviat hi pondrà els ous. L’any passat en va pondre quatre, però
només en varen sobreviure dos, de periquitos, que varen fer feliç la meva
cosina. Els primers dies després de néixer les cries la femella no va sortir
del niu per res, ni per menjar. El mascle va ser l’encarregat de la
intendència, anant com un boig de la menjadora —on s’atipava de mill— fins al
forat d’entrada del niu, on reglotava a la boca de la femella el menjar emmagatzemat
al pap. Les cries, quan varen néixer, eren lletges com un pecat, sense plomes i
amb un cap desproporcionadament gran, on sobresortien unes taques fosques que eren
els ulls, encara closos. Varen tardar quasi quatre setmanes a sortir del niu. Ara
he penjat dels barrots de la gàbia un os de sípia perquè els periquitos el rosseguin
i l’esgarrapin per esmolar-se el bec i retallar-se les ungles. Els hi he deixat
també un parell de fulles d’enciam. S’hi han llençat de cap, com uns beneïts,
estarrufant-se i fregant-se les plomes amb les fulles molles per refrescar-se
en un dia tan calorós com el d’avui.
Sento
la clau de la mare obrint la porta de casa. L’ajudo amb una de les dues bosses
que porta, plenes de menjar. M’explica que, en sortir de treballar, s’ha
arribat fins l’economat de la fàbrica per comprar, sobretot, arròs, ja que
l’havien avisat que n’havia arribat una partida a molt bon preu, a punt
d’exhaurir-se. Em demana, sisplau, que —com no ha pogut anar a comprar el gel
per la nevera perquè anava massa carregada— hi vagi jo.
Agafo
la bossa reixada que tenim sempre a sobre la nevera de l’entrada de casa i m’arribo
caminant fins a la fàbrica de gel, en uns baixos del carrer Ciutadans, no gaire
lluny de l’Ajuntament. Quan hi arribo, la frescor del local es barreja amb una forta
olor d’amoníac que em pessigolleja agradablement els narius. Les màquines fan
una fressa eixordadora. M’haig d’esgargamellar perquè l’empleat m’entengui què li
estic demanant. «Mitja barra de gel, sisplau» —li crido. Amb un ganxo llarg, del
fons d’una mena de piscina plena aigua, en treu un motllo metàl·lic
allargassat, amb forma de prisma. Amb un parell de copets en fa sortir de dins
una barra de gel, que llisca sobre el mostrador. Amb un punxó, talla la barra
de gel per la meitat i fica un dels talls dins la bossa que porto.
De tornada, sobre
el terra del carrer, es va dibuixant un regalim d’aigua que m’acompanya fins a
l’entrada de casa. En arribar, col·loco
prest la barra de gel en el calaix de dalt de la nevera i buido dins la galleda
de la comuna l’aigua emmagatzemada en el calaix de baix.
En
el temps que he anat a comprar el gel, la mare ha fregat els plats de dinar i
ha preparat un parell de llesques sucades amb tomàquet, ben amanides amb oli
d’oliva i una punta de sal, acompanyades d’un parell de penjolls de raïm
moscat. Asseguts sobre el pedrís de la cuina —estintolats a la paret, amb les
cames penjant— anem repassat la gent que passa pel pont, tot assaborint amb
delectança la insuperable barreja de la dolçor del raïm esclafat a la boca i la
lleugera acidesa de l’oli que impregna el pa amb tomàquet. Un final de tarda
que em fa oblidar l’avorriment de la resta del dia.
________________




Que maco, el text, Carles. Fotografia fantàstica, la de la mare. (Lluís Muntada)
ResponElimina