Israel i Palestina, un conflicte irresoluble?

Divendres, 28 de novembre de 2025

Rami Elhanan, israelià. El 4 de setembre de 1997 va perdre la seva filla Smadar, a punt de complir 14 anys, quan tres suïcides palestins varen fer esclatar els explosius que portaven enganxats al cos en un cèntric carrer de vianants de Jerusalem occidental. A més d’ells i de Smadar, varen morir quatre persones més.

Bassam Aramin, palestí. El 16 de gener de 2007, la seva filla Abir, de 10 anys, quan anava a l’escola d’Anata —una vila palestina al nord de Cisjordània—, va rebre al clatell l’impacte d’una bala de goma llançada per un policia de fronteres israelià. La fractura del crani li va provocar la mort al cap de poques hores a l’hospital Hadassah de Jerusalem.

Dos pares —un israelià i l’altre palestí— la vida dels quals va quedar esberlada per la mort violenta de les seves filles. Davant d’un horror així, la majoria reaccionaríem amb odi i amb l’instint primari de venjança. Però ni en Rami ni en Bassam varen cedir a aquesta resposta immediata.

Rami Elhanan (esquerra) i Bassam Aramin

Tots dos són membres del Parents Circle- Families Forum  (PCFF), una organització de base que aplega famílies palestines i israelianes que han perdut éssers estimats a causa del conflicte. Creuen que la pau sostinguda només és possible si, abans, s’inicia un procés de reconeixement mutu i reconciliació. L’entitat va néixer el 1995 després que l’organització palestina Hamàs segrestés i assassinés, l’any 1994, el soldat israelià Arik Frankenthal, de 19 anys. El seu pare Yitzhak Frankenthal, va impulsar-ne la creació amb altres famílies en dol.

Com a membres de PCFF, en Rami i en Bassam fa anys que viatgen  junts arreu del món per explicar com varen perdre les seves filles i, sobretot, per defensar que només el reconeixement de l’altre pot obrir camins cap a una solució del conflicte que s’arrossega des de la finalització de la Segona Guerra Mundial.

Va ser a través de la lectura de Apeirògon, de l’escriptor irlandès  Column McCann —publicada el 2020 i traduïda al català el 2021— que em vaig assabentar del drama d’en Rami i d’en Bassam i de l’existència del PCFF. McCann va decidir escriure la novel·la després d’escoltar-los en una conferència. El llibre, estructurat en mil i una vinyetes breus que evoquen Les mil i una nits, ressegueix les vides dels dos protagonistes i de les seves famílies, i la inexplicable amistat que els uneix. Tot i que moltes de les vinyetes giren al voltant de les morts tràgiques de Smadar i Abir, altres contextualitzen històricament els esdeveniments que es narren, descriuen els paisatges on transcorren o expliquen tradicions i històries ja oblidades. La lectura, malgrat algunes escenes colpidores, és sorprenentment amena i plena d’humanitat.

Apeirògon no només recorda les morts tràgiques de les dues nenes sinó que també posa l’accent en allò que uneix els pares, i obre una escletxa d’esperança en la possibilitat de reconciliació entre les comunitats israeliana i palestina. Però tampoc defuig la denúncia: el llibre mostra sense embuts la política expansionista dels governs israelians des de finals dels anys quaranta, que ha expulsat famílies palestines de les seves terres per arraconar-les a la Franja de Gaza i a Cisjordània.

La lectura de la novel·la ha coincidit en el temps amb la possibilitat que he tingut d’escoltar de viva veu, el periodista-reporter palestí Kayed Hammad, que volta per Espanya explicant les atrocitats que Israel està cometent a la Franja de Gaza des que fa dos anys va iniciar l’atac en represàlia per la matança perpetrada per Hamàs el 2 d’octubre de 2023, quan varen morir uns 1.200 israelians i més de 250 varen ser segrestats.

Gràcies al gest solidari de setanta periodistes que varen signar una petició demanant al Ministeri d’Afers Estrangers que Hammad fos acollit a l’Estat espanyol, ell i la seva família viuen refugiats a Segòvia.

Kayed relata l’horror dels continus bombardejos israelians sobre la Franja que, a més de matar el seu fill gran Omar, de 24 anys, el varen obligar a canviar fins a setze vegades de domicili en dos anys, perquè casa rere casa era destruïda.

«Abans de la invasió —explica Hammad— ja vivíem a la presó a l’aire lliure més gran del món. Ens sotmetien a una guerra psicològica amb drons equipats amb altaveus que reproduïen lladrucs de gossos, crits de dones i plors d’infants. L’ajuda alimentària que els israelians deixaven entrar a la Franja era calculada al gram, totalment insuficient per sobreviure.» 

Hammad considera que «les horribles matances del 7 d’octubre comeses per Hammàs van ser una reacció natural i desesperada al silenci que volien imposar a la causa palestina. Israel només ens ofereix dues opcions: morir o ser esclaus.» Està convençut que Israel vol esborrar la presència palestina de la Franja de Gaza per continuar guanyant territori. En aquests dos darrers anys, l’exèrcit israelià, sota les ordres del president Benjamín Netanyahu i amb el suport dels Estats Units, ha provocat més de 60.000 morts. Tot i així, té molt clar que, malgrat la duresa del futur immediat que els espera, els palestins de la Franja resistiran i que, o bé ells, o els seus fills, o els fills dels seus fills acabaran, tard o d’hora, retornant a la terra que històricament els pertany. «No renunciarem mai ni a l’esperança ni a la llibertat», afirma Hammad amb convenciment.

Considera, però, que aquesta determinació no és compartida en la mateixa mesura pels palestins de Cisjordània, més predisposats —segons ell— a humiliar-se davant d’Israel al no voler-se enfrontar a les continues ocupacions del seu territori per part dels colons jueus, cosa que farà que aviat es converteixin en els seus súbdits.

Les seves paraules, juntament amb la lectura que fa pocs dies vaig fer de l’informe de Francesca Albanesa a la ONU sobre la «situació dels drets humans en els territoris palestins ocupatsper Israel des de 1967», contrasten amb l’alenada d’esperança que Apeirògon transmet.

Fins i tot el físic, poeta i assagista català David Jou ha fet palès el seu desacord amb les actuacions de l’estat d’Israel en un dels seus darrers poemes:

ISRAEL

Sempre havia estimat Israel.

De petit, a l'escola, les històries del Gènesi i de l’Èxode,

dels Jutges, dels Reis i dels Profetes, em van enriquir la imaginació;

els Salms em van obrir horitzons;

l'Eclesiastès, els llibres de Job i de la Saviesa,

m’ensenyaren savieses ben humanes;

les seves aportacions a l'art, a la ciència i al pensament

han marcat radicalment la història;

el seu patiment en tants llocs

i els afanys d’exterminar-lo ens han revoltat i encongit el cor;

he vist amb emoció sinagogues i museus del judaisme.

Però detesto aquest Israel d’avui:

el de l’ocupació i el robatori,

el dels assassinats en massa,

el dels crims de guerra,

el del terrorisme contra civils afamats,

el dels colons criminals

i l’exèrcit que cínicament els recolza.

No veig que aquest Israel ens faci cap falta:

empitjora el món,

fomenta la violència,

afebleix les Nacions Unides

i el dret internacional humanitari;

és un insult al poble jueu:

de víctimes a botxins,

de perseguits a perseguidors.

Fa vergonya que el que hem estimat tant

s'hagi tornat tan criminal, tan odiós, tan bèstia.

Personalment, no crec que tingui temps de veure la reconciliació entre palestins i israelians. És la lluita eterna de David contra Goliat. Potser només un futur terrabastall d’abast mundial permetrà encaminar aquest conflicte —i tants d’altres que arrosseguem com un llast col·lectiu— cap a una solució justa i duradora.

___________________________