L’altell dels records

Diumenge, 30 de novembre de 2025

En aquesta ensopida tarda de novembre, a falta d'un incentiu millor, decideixo —sense gens ni gota d'entusiame— iniciar l'endreça de l'altell del pàrquing dels pares, a Pedret, que ja fa massa anys que vaig ajornant.

Hi ha estibades un piló de capses de cartró, tancades, cobertes d’un dit de pols. En els laterals hi ha escrita una breu indicació del seu contingut: enciclopèdies, llibres, documents, mantes, llençols, estovalles, coberteria, records... És la meva lletra. Immediatament em ve a la memòria la infausta nit de la revetlla de Sant Joan del 2005 quan, com si es tractés d’un volcà en erupció, varen esclatar les terribles al·lucinacions del pare, que el varen turmentar fins el final. Això, afegit a la progressió del Parquinson de la mare, va accelerar la vinguda dels pares a casa, a Salt. Des d’aquell moment la mare es va tancar en ella mateixa (mai més va voler trepitjar la que havia estat la seva llar durant gairebé quaranta anys) alhora que la comunicació amb el pare es va tallar de sobte, al quedar la seva ment irremeiablement instal·lada en un món totalment allunyat de la realitat quotidiana. 

Em va tocar, doncs, aleshores, empaquetar a correcuita les moltes pertinences que els pares varen deixar al pis de Pedret. Són les que ara se'm mostren a l'altell del parquing, empolsagades i rònegues dins les capses que vaig obrint amb parsimònia i curiositat.

Entre els deu toms desordenats de l’enciclopèdia Maravillas del mundo de l’editorial Salvat, hi descobreixo l’enquadernació en un sol tom dels exemplars de la revista Diez minutos dels anys 1953-55. Era –i, segons sembla, continua essent encara– una revista setmanal de xafarderies que el pare, durant un temps, va estar comprant regularment. Aleshores costava una pesseta. Per pura curiositat, obro a l’atzar una pàgina. Es de l’exemplar núm. 83 del 29 de març de 1953. Sota la capçalera La Victoria llegeixo:

De nuevo, en el correr de los días, nos llega otra conmemoración de la Victoria. De nuevo, el 1 de abril renueva en el recuerdo de todos los españoles el final de una contienda que nos trajo, tras el sacrificio de los mejores, la paz. Esta paz, fecunda e ilusionada, que nos salvó de la otra guerra –de la grande y mundial– y que ha permitido, bajo la jefatura de Franco, la plena y total restauración de la Patria.

Deixant de banda el contingut de la notícia, l’estil alambinat del llenguatge en què està redactada era el que en els anys cinquanta impregnava les notícies dels diaris, de les emissores de ràdio, dels NO-DO i fins i tot de les homilies de molts capellans. Era impossible desempallegar-se’n.

En obrir una de les moltes capses de llibres m’hi trobo una pila de llibrets minúsculs de la col·lecció Pequeños Grandes Libros, de l’Enciclopedia Pulga. En fullejo uns quants però se’m fa difícil llegir-los perquè la lletra és massa petita pels meus ulls ja molt cansats. Hi descobreixo El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha, Viaje alrededor de la luna, La cabaña del tio Tom i molts altres títols d’obres literàries conegudes. No són versions completes, sinó versions molt resumides. No crec haver llegit mai cap d’aquests llibrets tot i que recordar-los estibats a una lleixa del bufet del menjador de casa, al carrer Argenteria. Crec que el pare els va comprar durant unes Fires de Sant Narcís, en una parada situada a l’avinguda Jaume I de Girona, a tocar de l’edifici de correus. Sempre m’he preguntat per què la nostra ment recorda detalls tan insignificants com aquests i, en canvi, n’oblida d’altres suposadament més transcendents.

La capsa amb el rètol «documents» està plena de factures ensobrades en sobrecartes de La Caixa. Estalviador de mena, el pare aprofitava els sobres de les notificacions bancàries que rebia per guardar-hi les factures dels estris que compraven. En els exteriors dels sobres, escrit amb la seva inconfusible lletra, hi llegeixo: rentadora, afaitadora, espremedor, manta elèctrica, equip de música... Ho guardava tot.

Al cul de la caixa hi trobo un sobre gran i gruixut –aquesta vegada es tracta d’un sobre aprofitat de la declaració de renda de 1994– que el pare va retolar amb el text: còpies i esborranys de treballs literaris. En obrir-lo hi descobreixo els exercicis de català que feia quan assistia als cursos de llengua catalana que organitzava l’Obra Social de La Caixa. Sempre s’havia lamentat de les moltes faltes d’ortografia que feia quan escrivia –sobretot en català– perquè de petit no va poder anar gaire temps a l’escola. Per això, quan es va jubilar li va faltar temps per apuntar-s’hi. Ben mirat, jo he fet el mateix, matriculant-me fa uns anys a l’Aula d’Escriptura de La Mercè de Girona, quan vaig deixar la docència a la universitat.

Entre els papers hi descobreixo la redacció amb la qual, l’any 1994, va guanyar un dels premis del XIIIè Concurs Literari del Casal de la Gent Gran «Onyar» de Girona. Mentre el llegeixo se m’entelen els ulls, recordant el pare orgullós i cofoi com una criatura dient-me que li havien atorgat el primer premi en l’apartat de narrativa catalana.

REMEMBRANCES

L'avi, assegut vora el foc, fa estona que pesa figues. Les flames que sobresurten dels troncs fan que l'olla que penja dels calamistres no pari de bullir. S’hi couen un barreig de verdures i llegums, uns trossets de carn i una miqueta de sagí.

És un vespre d'hivern. L'hereu, que ja ha fet cinquanta anys, llegeix en veu alta uns paràgrafs de les Pàgines viscudes del Patufet. Els seus cinc fills l'escolten embadalits, en silenci. La seva dona també, però té ganes que acabi la lectura perquè el sopar és gairebé cuit i encara han de resar el rosari.

Desperten l'avi i fan apartar en Xalin, el gos, que ajagut vora el foc, fa nosa per afegir l’arròs i els fideus a l'olla.

Comencen a resar el rosari. Avui és dijous i els misteris a contemplar són els de goig. Al cap d'una estona, ja n’hi ha més d'un que se li tanquen les parpelles i que contesta els ora pro nobis com per inèrcia. La flaire del bull que s'escapa per un costat de la tapadora els ajuda a mantenir-se desperts. S'ha  acabat el rosari amb un parenostre per l'ànima de l'àvia, morta fa gairebé un any i mig.

Un plat fondo per a cadascun, inclòs en Xalin. Per a la gata, n'hi ha prou  amb un tallet de carn. L'escudella espessa omple els plats i satisfà els païdors de tota la família sense gaires compliments.

Ara, un perol ocupa el lloc de l'olla. S'hi couen una cistellada de naps i peles de patata que bulliran a poc a poc fins que el foc s'apagui ben entrada la nit. Aquesta perolada atiparà l'endemà l'escamot de nodrissos de la cort. El més ufanós serà sacrificat aviat i omplirà de botifarres el rebost.

Són tres quarts de deu. L'avi ja és al llit. La més joveneta s'ha adormit en un racó de l'escon. La gata camina silenciosa pel graner, a l'aguait d'algun ratolí despistat. L'hereu baixa a donar l'últim grapat d'alfals al bestiar. Crida en Xalin, que baixa corrent. Li dona un rosegó de pa: ell ja sap que l'ha d'anar a menjar a la pallissa, on romandrà tota la nit amb un ull mig obert per si cal donar el senyal d'alarma.

Posa la barra a la porta i torna cap a dalt. Ja tothom és al llit, menys la seva dona, que sempre l'espera. Un petó, una natjada i un bona nit.

L’escrit és, ben segur, la remembrança –inevitablement idealitzada– d’una delicada estampa familiar de la infantesa del pare a la casa de pagès del poble de Vilert, on va néixer i viure fins que se’n va anar a treballar de fuster a la ciutat de Girona, un cop va tornar de la guerra i del servei militar a Tetuan.

Mentre vaig obrint capses i més capses rumio què coi he de fer amb tot aquest material empolsegat que porta anys i panys guardat en aquest altell sense que ningú –ni els pares mentre vivien, ni jo tampoc– no l’hagi trobat mai a faltar.

¿Llençar-ho tot sense més ni més? ¿Guardar-ho perquè siguin uns altres els que decideixin què fer-ne quan jo ja no hi sigui? Em fa angúnia desprendre’m d’algunes d’aquestes rampoines, perquè penso que, si ho faig, estaré, en certa manera, traint la memòria dels pares, com si temés que de sobte poguessin aparèixer davant meu per retreure-m’ho.

«Fill, ¿com és que vols llençar aquestes estovalles blanques? ¿No veus que són quasi noves? Les posava a taula els dies que veníeu tots a dinar a casa. ¿No te’n recordes?» –em diria la mare.

Mentre que el pare segur que m’increparia dient-me: «Treu-te del cap desfer-te d’aquesta màquina de fotografiar Kodak. La vaig estrenar el dia que vas fer la primera comunió!».

Sovint em pregunto per què, com va fer el pare, conservo tantes cartes, llibres i fotos que difícilment tornaré a mirar mai més.

¿Ho faig, potser –talment com està succeint ara en aquest altell–, perquè tinc l’esperança que, quan ja sigui mort, algun dels meus fills, nets o qui sigui es recordi de mi mentre estigui buidant algun armari?

Potser sí que tot plegat no és res més que un desig inconscient de voler perllongar la vida, de voler romandre en el record de les persones que estimes quan ja no hi ets de cos present.

Ara mateix, però, evocant el darrer quartet del famós poema Retrato de Antonio Machado, soc partidari d’abandonar aquest món dels vius tan lleuger d’equipatge com sigui possible, conservant només allò que sigui realment rellevant per a mi o per als meus fills.

Tinc clar que aquesta tria no la puc ajornar gaire temps, ja que, per més que la salut m’estigui respectant, arribarà irremeiablement el moment en què no tindré ni esma, ni forces, ni potser senderi per fer-ho.

Plego, fart de remenar per l’altell. Continuaré un altre dia.

Abans de marxar, dono corda a la capseta de música de la Verge de Lourdes i de Bernadette que he descobert dins la caixa dels records. Els pares me la van regalar quan varen tornar de la seva peregrinació a Lourdes.

La música «... a-vèèè, a-vèèè, a-vèèè Ma-ri-àà / a-vèèè, a-vèèè,  a-vèèè Ma-ri-i-à...» em transporta a una infantesa cada cop més desdibuixada.

Apago la llum del pàrquing i abaixo la persiana metàl·lica, deixant que la repetitiva cadència dels cants a la Verge es vagi alentint i apaivagant dins la solitud fosca de l’altell.

________________________