Apunts de vida

Dimarts, 29 de novembre de 2022 Arribo poc després de les sis de la tarda a l’Auditori de La Mercè de Girona. A l’entrada, en Jordi Gispert de la Llibreria 22, nerviós com sempre, està estibant damunt un taulell de fusta una bon piló d’exemplars de Kennedyana , l’obra pòstuma de Vicenç Pagès . La seva mort de càncer, el passat 27 d’agost, a Torroella de Montgrí, amb només cinquanta-vuit anys, encara ens dol. D’aquí poca estona començarà l’acte de presentació del llibre. Entro a l’Auditori. Estic pràcticament sol; puc seure on vulgui. A la pantalla del fons de l’escenari s’hi projecten, enormes i mudes, la imatge d’en Vicenç i la portada e Kennedyana .   La gent va arribant a poc a poc. En pocs minuts l’auditori s’omple del tot. A dalt de l’escenari ja hi seuen l’ Ernest Folch —editor de Kennedyana— , Glòria Granell —directora de l’Aula d’Escriptura de La Mercè— i Guillem Terribas , l’ alma mater de la Llibreria 22. En Guillem recorda en Vicenç, de molt jove, quan entrava a la 22...

Divendres 25 de novembre de 2022 M’ha alegrat enormement assabentar-me aquest matí que el meu amic Jaume Bosquet ha guanyat el 19è Premi Ciutat de Terrassa «Agustí Bartra» de poesia en català pel seu recull de poemes Peus de cedre. Vaig llegir-los fa uns quants mesos: em van arribar molt, molt endins. La sensibilitat d’en Jaume és extraordinària i sap plasmar-la en uns versos plens de lírica i sonoritat. Dels vuitanta poemes que integren Peus de cedre en trio dos. El poema número 80 del recull: En aquesta mar que va a una altra mar que va a una altra mar que va a una altra mar; amb l’emparança dels llibres, dels versos; a través de la metamorfosi de tots, de tot; en el retorn, el cercle, el retrobament, la recerca de l’amor, la possessió de l’odi; hem intentat caminar, estem intentant caminar, cos meu (rosa, rosa, rosa, rosa, rosa, rosa, rosa),  amb peus de cedre. I també aquell poema –el número 36– en el qual en Jaume Bosquet parla de la mort del seu pare, a qui dedica Peus de...

Dimarts 22 de novembre de 2022 Aquest matí, la ràdio ha anunciat la mort del cantautor cubà Pablo Milanés , als 79 anys. Han acompanyat la notícia amb una de les seves cançons més emblemàtiques, Yolanda . L’estic escoltant mentre escric aquestes quatre ratlles. És una preciosa declaració d’amor de Milanés vers la seva companya, Yolanda Benet, amb una melodia lenta i aparentment senzilla, però que t’atrapa de seguida. Penso que la mort de Milanés haurà colpit especialment a Sebas Parra, ja que sempre l’ha tingut com un referent. Ho explica al seu llibre Rostolls , quan recorda que, l’any 1976, amb només trenta anys, va descobrir Pablo Milanés gràcies a la cançó reivindicativa i revolucionària La vida no vale nada : La vida no vale nada si no es para perecer porque otros puedan tener lo que uno disfruta y ama. La vida no vale nada si yo me quedo sentado después que he visto y soñado que en todas partes me llaman. La vida no vale nada cuando otros se están matando y yo sigo aqui cantando...

Dimarts, 21 de novembre de 2022 Avui, com acostumo a fer tots els dilluns, he anat a comprar fins al mercat de Salt, a poc més de cinc minuts caminant des de casa. Abans d’arribar-hi –en un eixamplament del Passeig dels Països Catalans, al davant dels modestos pisos del grup Verge Maria –sempre plens de roba estesa–, hi ha una vintena de moreres que delimiten un lloc on hi ha sis bancs despintats, disposats en parelles i encarats al passeig. A l’estiu molta gent s’hi asseu per prendre la fresca a l’ombra de l’espès fullam de les moreres. A finals de novembre –quan els arbres estan gairebé nus i una catifa groga de fulles mortes cobreix el terra– l’indret és ideal per prendre el sol tebi del migdia. L’he batejat com «la placeta de les Moreres». Sempre hi sol haver algú o altre assegut en aquests bancs, fins i tot als vespres. Però gairebé mai hi he vist gent autòctona: la majoria dels que s’hi asseuen tenen la pell morena o negra, procedents –m’imagino– del Marroc, de Gàmbia, de Mali ...