Dimarts, 29 de novembre de 2022
Arribo poc després de les sis de la
tarda a l’Auditori de La Mercè de Girona. A l’entrada, en Jordi Gispert de la
Llibreria 22, nerviós com sempre, està estibant damunt un taulell de fusta una
bon piló d’exemplars de Kennedyana, l’obra pòstuma de Vicenç Pagès. La
seva mort de càncer, el passat 27 d’agost, a Torroella de Montgrí, amb només cinquanta-vuit
anys, encara ens dol. D’aquí poca estona començarà l’acte de presentació del
llibre.
Entro a l’Auditori. Estic pràcticament sol; puc seure on vulgui. A la pantalla del fons de l’escenari s’hi projecten, enormes i mudes, la imatge d’en Vicenç i la portada e Kennedyana.
La gent va arribant a poc a poc. En pocs
minuts l’auditori s’omple del tot. A dalt de l’escenari ja hi seuen l’Ernest Folch —editor
de Kennedyana—, Glòria Granell —directora de l’Aula d’Escriptura de La
Mercè— i Guillem Terribas, l’alma mater de
la Llibreria 22.
En Guillem recorda en Vicenç, de molt jove, quan entrava a la 22 d’incògnit. «De cop i volta, sense que te n’adonessis, el veies en un racó, fullejant llibres de les prestatgeries», diu Terribas. Pagès li deia: «Tinc ganes de publicar un llibre només pel gust que em filmis el dia que el presenti a la 22». En Guillem no pot evitar emocionar-se mentre evoca aquests records.
Tot seguit, la Glòria Granell va cridant
a l’escenari diverses persones vinculades —d’una manera o altra— amb Vicenç
Pagès perquè llegeixin en veu alta un fragment de Kennedyana: Antoni Puigverd, Jordi Amat, M. Rosa Font, Josep M. Fonalleras, Eva
Vázquez, Jordi Dausà, M. Mercè Cuartiella, Esteve
Miralles, Assumpció Guardiola, Josep Pujol, Victor García i Mar Bosch. La majoria es
limiten a llegir el text que els ha estat assignat, però un parell o tres
aprofiten l’ocasió per afegir-hi algun comentari sobre en Vicenç. «He llegit Kennedyana
enrabiat per la mort prematura d’en Vicenç», diu en Puigverd, visiblement
afectat. En Dausà recorda l’afició de Pagès per l’aikido: «Un art
marcial japonès que ajuda a establir l'harmonia amb un mateix, amb els altres i
amb l'univers sencer», explica.
No em quedo al brindis posterior a la
presentació. Mentre me’n torno a peu cap al barri de Sant Narcís, evoco
mentalment la breu relació personal que vaig tenir amb en Vicenç quan, fa uns
quatre o cinc anys, jo era alumne de l’Aula d’Escriptura de la Mercè de Girona
i ell, a més de professor, n’era el cap d’estudis.
Tots els que assistíem a les seves
classes esperàvem amb una certa prevenció la valoració que ens feia dels exercicis
narratius que li lliuràvem setmanalment. Amb la mateixa naturalitat que et deia
que un text li havia agradat per un motiu o altre, també afirmava sense embuts
que «al teu text li falta vida, no té ànima». Ens recalcava que per escriure bé
–per fer literatura– no hi havia regles universals: cadascú havia de trobar el
seu propi estil. No érem conscients, aleshores, de la vàlua literària del mestre
que ens feia aquelles reflexions. A partir de les seves classes que vaig
començar a llegir alguns dels títols més emblemàtics de Pagès: Els jugadors
de whist, Robinson...
Més endavant vaig tenir l’ocasió de
tractar-lo de tu a tu, quan fou el meu tutor del projecte narratiu que havia d’elaborar
al final dels dos cursos de l’Aula. Ens trobàvem cada quinze dies, tot prenent
un cafè al bar del capdamunt de la Rambla de Girona, davant del quiosc. Quan hi arribava sempre me’l trobava llegint.
Es limitava a assenyalar-me els punts forts i els punts dèbils de les meves
memòries que li anava lliurant periòdicament. Recordo que em va recomanar la
lectura de Habla, memòria: una autobiografia revisitada, de Vladimir Nabokov —una mostra
exquisida d’estil d’escriptura memorialística, molt allunyat dels estils més
convencionals.
En els temps morts de les nostres
trobades m’explicava algun dels molts projectes literaris que tenia entre mans.
Recordo que treballava en la recopilació de mots i expressions que la seva
generació —i les anteriors— feien servir habitualment, però que els joves
d’avui ja no entenen. Em posava com exemple l’expressió net com una patena.
«Quan la utilitzo amb els meus alumnes de periodisme –em deia– em miren
estranyats perquè no saben què és una patena ni n’han vist mai cap».
Després del meu pas per la Mercè, vaig
trobar-me fortuïtament en Vicenç tres o quatre vegades més, tot passejant pel
carrer o bé en la presentació d’algun llibre. En un dels encontres –suposo que
per afalagar-me– em va dir, rient, que cada vegada que travessava un dels ponts
sobre l’Onyar recordava les crescudes del riu, els cops de mall del ferrer rebotint
contra les façanes de les cases i el conill que saltava al riu per la finestra
de la comuna de casa meva: escenes que jo havia descrit en les memòries que ell
m’havia corregit anys abans, quan n’era el meu tutor.
Sempre recordaré allò que em va dir en
un intercanvi de correus electrònics que vàrem mantenir a finals de l’any 2020, en relació a les memòries que jo
estava escrivint:
Carles, si tu t'ho has passat bé escrivint-ho, ja n'hi ha prou. Com que el
text escrit queda, potser algú el llegirà d'aquí a uns quants anys, algú que
potser encara no ha nascut. Aquesta és la grandesa de l'escriptura. D'altra
banda, textos com el que has escrit guanyen amb el temps, perquè cada vegada
tenen més valor històric, i no només biogràfic.
Tot plegat em va permetre descobrir com, darrera del posat seriós i potser un xic distant que en Vicenç mostrava d’entrada, s’hi amagava un personatge d’una gran humanitat i d’una vàlua literària indiscutible. Per això la seva mort inesperada em va colpir especialment, com també va commoure molts dels seus alumnes de l’Aula d’Escriptura. Amb dos d’ells vam escriure a corre-cuita un text de comiat que es va publicar en alguns diaris i també a la web de l’Aula:
Adeu, Vicenç
Et recordarem sempre amb el teu posat aparentment
seriós, darrere les ulleres, assegut en un extrem de la llarga taula de l’aula
d’escriptura. De seguida vam descobrir que aquell posat amagava, en realitat, un
somriure mig dissimulat i un humor finíssim. Esperàvem amb una
barreja d’expectació i respecte la
valoració dels nostres exercicis d’aprenent d’escriptor que t’havíem lliurat.
Tu insisties que la teva opinió era només una més, tan vàlida com la de
qualsevol company de classe. Però nosaltres volíem saber la teva.
Els comentaris que feies dels nostres textos eren
breus, contundents, claríssims, sense matisos, sovint precedits de silencis
eloquents. En destacaves les viruts, els defectes i allò que calia millorar,
emfasitzant sempre que eren observacions fetes des del teu punt de vista, des
de la visió molt particular que tenies sobre el fet d’escriure. Aleshores no
érem conscients que ens ho estava dient una de les millors plomes de tota una
generació d’escriptors catalans.
PROFESSOR i AMIC, en majúscules: et donem les
gràcies per tot el que ens vas ensenyar i tot el que continuarem aprenent del
teu mestratge llegint les novel·les que et sobreviuran. Seguirem escrivint
sabent que no hi ha una única fórmula!
Alejandro Pérez Giménez, Aina Bosch Collell i Carles Barceló Vidal, alumnes del cicle 2018-2019 de l'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona.
Avui, abans d’anar a dormir, he començat
a rellegir Els jugadors de whist, que en Vicenç, amb bon criteri,
considerava el vaixell insigne de tot el que havia escrit. Crec que és
el millor acte de reconeixement que li puc oferir pòstumament.
__________________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada