Diumenge, 14 de desembre de 2025
L’article 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) estableix que «tota persona té dret a la
vida, a la llibertat i a la seva seguretat». Dels trenta articles que integren
la Declaració, aquest és el més breu, el més directe i, probablement, el més
essencial. Tanmateix, també és un dels més vulnerats, especialment en allò que
fa referència a la immigració. Des de fa anys, aquesta qüestió s’ha convertit
en un dels eixos discursius centrals de les campanyes electorals a la majoria
de països europeus, als Estats Units i en nombrosos estats d’arreu del món.
Les situacions de pobresa, inestabilitat
i inseguretat en els països d’origen empenyen moltes persones a cercar una vida
millor a Europa, amb l’esperança de trobar-hi les condicions mínimes que els
permetin viure amb dignitat i seguretat, tal com proclama la DUDH. Les més
afortunades hi accedeixen com a turistes i hi romanen de manera irregular;
d’altres es veuen obligades a fer-ho clandestinament, utilitzant mitjans
altament precaris i perillosos. Tant les unes com les altres acaben
convertint-se en «immigrants irregulars» en el país d’acollida, la qual cosa
els impedeix accedir al mercat laboral formal i les obliga a subsistir en
l’economia submergida, sovint en condicions d’explotació. Una situació similar
es produeix pel que fa a l’accés a l’habitatge.
Els governs no només són conscients
d’aquesta realitat, sinó que, en molts casos, en resulten beneficiats, ja que
les seves economies i els sistemes de benestar depenen parcialment de la
precarietat i l’explotació d’aquests col·lectius. Aquesta situació contribueix
a generar tensions i conflictes socials en les zones on aquestes persones
malviuen en condicions de vulnerabilitat.
Cal preguntar-se, doncs, quins són els
obstacles reals que impedeixen als governs europeus establir mecanismes de
regulació ordenada, mitjançant convenis bilaterals, que permetin l’entrada
legal d’aquestes persones al mercat laboral i els garanteixin una vida digna.
La inacció institucional fa que el nombre de residents en situació irregular
augmenti any rere any. A Espanya, s’estima que actualment hi ha entre 390.000 i
470.000 persones en aquesta situació, aproximadament una tercera part de les
quals són menors d’edat.
El 8 de setembre de 2023, el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per elaborar una proposició de llei que permeti la regularització extraordinària deles persones estrangeres que resideixen a Espanya. Malgrat això, després de més de dos anys, el debat sobre les esmenes presentades encara no s’ha iniciat, cosa que fa presumir que la proposició de llei difícilment no s’aprovarà en la legislatura actual. Entre les esmenes n’hi ha una a la totalitat presentada per VOX. En el preàmbul d’aquesta esmena s’afirma:
El fenómeno de la inmigración afecta a demasiadas cuestiones que sin exageración pueden considerarse vitales para nuestra comunidad: la protección de la vida y la integridad física de las personas, en especial de las mujeres, a las que amenaza la llegada masiva de individuos imbuidos de costumbres que las desprecian; la necesidad de asegurar los legítimos intereses de los trabajadores españoles, cuyas condiciones laborales empeoran drásticamente por la entrada en grandes números de mano de obra del exterior; el deber de garantizar la seguridad nacional frente al riesgo cierto de que, entre las masas de inmigrantes ilegales, se infiltren en nuestro territorio miembros de bandas terroristas que pretenden acabar con nuestro modo de vida; y, en fin, el derecho y la obligación que toda comunidad de seguir siendo ella misma. En este caso se trata de impedir que la inmigración ilegal masiva continúe poniendo en peligro la identidad de España como una nación europea y occidental de tradición cristiana, que es además referencia de lo que la Constitución llama «comunidad histórica» de los pueblos hispanos.
Aquest fragment reflecteix clarament la visió de l’extrema dreta, que presenta la immigració com una amenaça directa al benestar econòmic, social i cultural de la denominada «població autòctona». Aquesta categoria es defineix no només per criteris de ciutadania legal, sinó també per elements culturals, lingüístics i d’origen ètnic, rebutjant de ple la multiculturalitat i promovent la idea, fictícia i excloent, d’una comunitat nacional homogènia.
D’aquesta manera, es fomenta la desconfiança envers l’altre i es reforcen actituds xenòfobes que erosionen la cohesió social. És significatiu, a més, que la categoria d’«immigrant» s’apliqui habitualment només a les persones vulnerables procedents de països empobrits, i no pas a les minories econòmicament privilegiades, a les professionals altament qualificades o als expatriats i refugiats europeus.
Tot apunta que la previsible consolidació de governs autoritaris o d’orientació autocràtica en els propers anys —tant als Estats Units com a bona part d’Europa— pot acabar convertint en paper mullat l’article 3 de la DUDH i, amb ell, un dels principis més fonamentals dels drets humans universals.
_______________________
NOTA
Aquest article ha rebut el Primer Premi - Categoria General en la 3a edició dels Premis «Sebas Parra» d'escrits d'opinió sobre els Drets Humans, que convoca La Guerrilla Comunicacional. Aquests premis ens ajuden a recordar el desaparegut mestre i lluitador Sebas Parra i mantenir viu el seu missatge: «cal treballar sempre per la defensa dels drets dels més dèbils i desafavorits».
______________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada