Multinacionals de la fe

Dijous, 18 de desembre 2025

Fa un parell d'anys, allà al bell mig de l’Atlàntic, mentre visitava les famoses fumaroles del poble de Furnas –un petit municipi de l’Illa de Sant Miquel de l’arxipèlag de les Açores–, vaig veure una parella de joves testimonis de Jehovà amb la típica paradeta muntada a la vorera del carrer. L’attrezzo –la tipologia dels plafons expositors, els fullets de propaganda i fins i tot la indumentària dels dos joves– era pràcticament idèntic al que em trobo sovint a Salt, a tocar del mercat, o a la sortida de l’estació de rodalies del passeig de Gràcia de Barcelona. I, a la vista del que he pogut comprovar a la web de l’organització (jw.org), aquest mateix forniment és el que utilitzen tots els seus seguidors arreu del món, sigui quina sigui la seva nacionalitat.

Actualment, en aquests expositors s’hi anuncien cursos gratuïts d’interpretació de la Bíblia, que per a ells és l’única font de referència en qüestions doctrinals. També s’hi formulen preguntes suposadament profundes o inquietants –¿Cuándo habrá paz?,  ¿Cómo empezó la vida?,  Will suffering end?, Was life created?...– formulades en una multiplicitat d’idiomes, però no en català, per cert.  Igualment, s’hi exhibeixen exemplars de les seves publicacions periòdiques La Atalaya  i ¡Despertad!. Al voltant de la parada hi solen haver dues o més persones, de mitjana edat, vestides amb una formalitat gairebé anacrònica: les dones acostumen a portar faldilla, i els homes, sovint, corbata sobre una camisa impecablement planxada.

Abans, els testimonis de Jehovà passaven per les cases per fer proselitisme de les seves creences religioses. Et deixaven algun exemplar de les seves publicacions i tornaven al cap d’uns dies per preguntar-te què t’havien semblat, tot oferint-se a comentar-ne el contingut. Ara sembla que han canviat d’estratègia i es limiten a col·locar els expositors al carrer, a l’espera que algú s’hi acosti encuriosit i els faci alguna pregunta. És aleshores quan intenten iniciar una conversa al voltant de les creences religioses de l’interlocutor i, si poden, convèncer-lo de les seves. Cal dir que són molt respectuosos: mai no he vist que abordessin les persones que passen indiferents pel davant de la paradeta.

No acabo d’entendre aquesta manera tan formal i anquilosada amb què els testimonis de Jehovà intenten transmetre les seves creences religioses. Tampoc comprenc l’aparent passivitat amb que assumeixen la indiferència extrema de la gent que passa pel seu davant. Ells continuen allà –drets i impertèrrits– durant hores i hores, sense que sembli importar-los gaire la ineficàcia de la seva acció propagandística. M’imagino que els membres d’aquest col·lectiu religiós deuen estar obligats per la jerarquia de l’organització a dedicar part del seu temps a aquesta tasca de proselitisme al carrer. Desconec si, a més, han de rendir comptes periòdicament del nombre de nous adeptes aconseguits.

Tot i que respecto els més de vuit milions de membres d’aquesta confessió religiosa que, segons jw.org, hi ha arreu del món, no compartiré mai aquesta submissió acrítica a unes creences i a unes maneres de fer dictades des d’una jerarquia completament allunyada de les bases. Ben mirat, però, aquestes dinàmiques no són tan diferents de les de la Església Catòlica –comandada pel papa de Roma–, de la qual, formalment, encara formo part pel fet d’haver sigut batejat pels meus pares en néixer i no haver-ne apostatat posteriorment, tot i el meu agnosticisme convençut i recalcitrant.

Això no vol dir que abomini d’aquestes organitzacions religioses tan jerarquitzades, sempre que respectin aquells que no combreguem amb la seva doctrina i, sobretot, que respectin també la llibertat dels seus seguidors i anteposin el seu benestar material i espiritual al de la supervivència de la pròpia organització, cosa que no sempre passa. Només cal repassar, sense gaire esforç, la història passada i recent.

El que sí els he de reconèixer de positiu és el fet que contribueixin al bon morir de molts dels seus seguidors, que, a l’empara de les seves creences religioses encaren amb més serenitat els darrers moments de vida, sostinguts per l’esperança d’un més enllà i d’una futura resurrecció. Els agnòstics i els ateus, en canvi, haurem d’encarar-nos-hi a pèl, acceptant la mort com el punt final de la vida, i no com un punt i a part.

__________________