«Octubre», Miquel Pairolí

Divendres, 12 de desembre de 2025

Aquests darrers dies m’he delectat rellegint Octubre*, de Miquel Pairolí, el dietari que ja fa uns quants anys em va permetre descobrir aquest escriptor i articulista gironí, traspassat prematurament l’any 2011, amb només cinquanta-cinc anys. En aquest dietari la prosa de Pairolí transcorre amb una serenor i una calma que m’han acompanyat des del primer paràgraf de la primera narració La creació:

Migdia de novembre. Diumenge. Fa un dia clar, de cel blau, només amb un punt de boirina. El sol llueix amb aquella intensitat lluminosa, radiant que té en els bons dies de l’hivern o en els de tardor madura, com avui. De bon matí hi havia una glaçada intensa. La blancor del gebre cobria els camps, que semblaven nevats. S’ha fos i n’ha sorgit l’herba verda i arranada, que sobreviu al fred, i la terra fosca, tendra, amarada d’aigua.

Parolí lliga aquesta delicada descripció de la natura que observa des de la finestra de casa amb la interpretació de La creació –el famós oratori de Franz Joseph Haydn– que està escoltant per la ràdio, i també amb el pit-roig que s’ha aturat en l’ampit de la finestra. Embolcalla les tres escenes d’una manera senzilla, gens forçada, gens artificiosa. Ho subratlla expressament al final d’aquesta primera narració del dietari:

Només això: el matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio i contemplava, a l’ampit de la finestra, un pit-roig, vigorós, ple d’energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida.

Aquest tarannà traspua al llarg de tot el dietari.

A banda de mostrar sovint les seves preferències en el món de la música clàssica –La creació, de Joseph Haydn; Orion, de Kaija Saariaho; Patètica, de Txaikovski; Simfonia núm. 4, d’Anton Bruckner...– Pairolí, a Octubre, s’esplaia en delicades descripcions de mil i un aspectes de la natura de la qual se sent part indestriable. Així, assegut al marge del camí, retrata el capvespre que avança a poc a poc pels camps que l’envolten; o explica els costums i els cants dels ocells que observa des de la finestra de casa seva: gaigs, puputs, cardines, garses, cueretes, pardals, merles, pit-roigs, mussols...; o ressegueix la rosa dels vents i ens relata els aires –xaloc, gregal, tramuntana, garbí, marinada, ponent...– que bufen en les nostres contrades; o, senzillament, descriu els colors i les formes que descobreix en l’ala d’una papallona que ha trobat al terra de la terrassa.

Pairolí fa seva la frase «Treballar la terra és conversar amb els morts, com llegir els clàssics», de l’escriptor i periodista Emili Manzano a Pinyols d’aubercoc. Així, quan treballa l’hort, es pregunta:

Per què conversem amb els morts quan treballem la terra? És una mena de comunicació a través de la matèria, de la substància? És la terra mateixa que ens els fa avinents i propers i ens els retorna? La terra que ells van cultivar i que ara conreo... La terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l’esforç de les generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona, mitjançant uns mateixos gestos, trabucar-la, afinar-la, obrir-hi solcs, a través d’uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit.

La lectura d’aquest capítol del dietari Octubre em va fer pensar, inevitablement, en l’estima que el pare també sentia per la terra i per la natura. Sempre que podia sortia a passejar pels boscos dels voltants de Girona. Sovint em recordava que ell havia nascut a pagès, a Vilert, i que, tot i haver-se vist forçat a anar a viure i treballar a la ciutat, continuava sentint-se pagès. No és d’estranyar, per tant, que tan bon punt es va jubilar dediqués bona part del temps lliure a conrear una petita parcel·la de terra que tenia llogada a les hortes de Santa Eugènia.

La seva simbiosi amb la natura el va portar a desitjar ser enterrat directament a terra. Ho expressava així en un full de paper escrit a mà que vaig trobar casualment fullejant l’esborrany manuscrit de les seves memòries Pàgines viscudes:

Somio que estic a punt de morir i que una veu, amb un to autoritari, em diu:

─Expressa la teva darrera voluntat.

Sense pensar-m’ho gens li contesto que, una vegada s’hagin assegurat que estigui ben mort, vull que m’enterrin al meu hort, a sota del presseguer, amb dos pams de terra a sobre —no més— i que tot seguit hi sembrin llegums i plantin verdures del temps al voltant.

─I això per què? ─em pregunta la veu autoritària.

─Perquè vull assistir a la resurrecció de la meva carn abans no arribi el judici final ─li contesto.

─Expliqueu-vos ─insisteix la veu.

─Sí: vull que les arrels del presseguer, de les mongeteres, dels enciams, dels maduixers... s’aferrin a les meves despulles en busca de les cèl·lules i molècules que, de fet, ja van ser creades a partir de substàncies provinents de la terra. Vull formar part d’aquesta metamorfosi inexplicable que podríem anomenar la «resurrecció de la carn». Vull entrar per les puntes de les arrels i pujar fins els punts més alts de les fulles i de les branques, i ajudar que neixin nous brots, noves flors, nous fruits... i així poder entrar de nou en un altre cos vivent i fer-me present en unes noves cèl·lules. Vull, també, formar part de les orenetes, que volen constantment fent hàbils cabrioles per empaitar al vol mosques i mosquits que, al seu torn, han sorgit de crisàlides alimentades amb les meves despulles.

Algú clava una queixalada a un préssec madur i sucós que em fa cridar un «ai» esfereïdor i em desperta del somni.

La lectura del text del pare em deixà descol·locat. D’una banda, hi descobria un home imaginatiu i fantasiós, molt diferent del home realista i pragmàtic que jo coneixia. I, sobretot, la seva visió onírica del fet de morir em revelava un ésser desconegut: conscient de la seva finitud i desitjós de perpetuar-se en la natura que tant estimava. En el fons, aquell text era la concreció terrenal que el pare feia de la tant manegada frase «tots som pols d’estrelles».

A més dels capítols que Pairolí dedica a parlar de les seves lectures –Pa i raïm, de Josep Pla; Aforismes de Zürau, de FrankKafka; Calígula, d’Albert Camus; Camí de Sirga, de Jesús Moncada...–, m’han colpit també les reflexions al voltant de l’existència humana. Així, en la narració Ser, desésser escriu:

Una vegada vaig sentir en boca del primatòleg Sabater Pi aquesta frase: «En una llarga història de l’evolució, l’home representa la matèria que pren consciència d’ella mateixa». Un pas fatal i decisiu, que aclareix i, alhora, condemna. Aquest prendre consciència és la causa de la nostra angoixa. Des d’aleshores insistim en una pregunta que no sabem respondre i que ens turmenta de mil formes. Hem alçat ídols, venerat déus, consagrat dogmes, construït raons que la raó no dona. Som en el ser i no sabem el per què el ser existeix. Ni l’origen ni la finalitat ni el motiu. Aquesta consciència parcial, aquest saber a mitges els duem impresos a foc , de la pell a la medul·la. És la marca d’un destí tràgic. El mite de l’arbre de la ciència, en darrer terme.

Quina manera més clara, entenedora i alhora poètica d’exposar l’angoixa que ens aclapara als humans pel sol fet d’existir i de tenir consciència de la pròpia existència. Més endavant, en la narració Inquietud, buidor, Pairolí s’interroga en veu alta sobre el sentit que donem a les nostres vides en els moments d’abundància:   

En aquestes èpoques en què els bens materials abunden, comença a burinar un corc que habita en letargia en el fons de la ment, en el clos més íntim. És el corc de la buidor, de la manca de sentit final de tot, dels actes i les il·lusions. Per què treballo? Què en trauré de tenir més i més? Acumulem bens materials, però arriba un moment que no ens satisfan, com si tinguéssim les mans buides. Vivim en pau, i això és una gran sort, però com ens sembla que la pau és natural i ha de durar sempre, ja no sabem apreciar-la en tot el valor que té. En el fons del cor hi germina una sensació d’inquietud insatisfeta; la ment es formula preguntes que no tenen resposta; experimentem un sentiment de mancança indefinible. És com una ombra que el benestar material no esborra. Quan la vida és difícil, arriscada, el primer de tot és sobreviure. Lluitem i esgarrapem, i aquesta és la prioritat principal. En canvi, quan tenim la vida assegurada, dels rebost de l’ànima emergeix aquest luxe metafísic, una barreja de  malestar i de recança. Així, per una raó o altra, sempre tendim a la insatisfacció. És per això que és bo atenir-se als remeis que, ja en temps antics, van aconsellar els estoics i els epicuris contra aquests mals.

M’identifico amb la majoria de les reflexions i angoixes de caire existencial que Pairolí ens transmet en el seu dietari, perquè també són les meves i perquè ell les expressa d’una forma natural, propera, sense recórrer a especulacions filosòfiques. Mentre llegeixo aquest paràgraf em ve al cap una sentència que l’escriptor Vicenç Pagès –com aquell que no diu res– deixa anar a la postil·la de la reedició de la seva novel·la La felicitat no és completa: «No hem de preguntar-nos què ens falta per ser feliços, sinó què ens sobra».

Desconec fins a quin punt el fet de ser conscient de la proximitat de la mort mentre escrivia Octubre el va portar a decantar-se per aquests relats més introspectius que no trobem en els dos dietaris anteriors. En qualsevol cas, va disposar del temps necessari per preparar el seu comiat definitiu.

Així, el 29 de maig de 2011 Pairolí s’acomiadava per sempre dels seus lectors del diari El Punt-Avui amb l’article titulat Teló, on comparava les diferents maneres que tenen els cuiners d’elaborar un arròs a la cassola –tot i emprar els mateixos ingredients– amb les múltiples formes que tenen els columnistes, i els periodistes en general, d’explicar la realitat que ens envolta. Considero que val la pena cloure aquest Apunt de vida amb la reproducció d’aquesta darrera columna, que resumeix de manera magistral el tarannà i la professionalitat de Miquel Pairolí.

TELÓ

Miquel Pairolí – El Punt Avui – 29 de maig de 2011

Convideu cinc cuiners a fer un arròs a la cassola, per exemple, i cada un us el farà diferent. Els ingredients, el sofregit, el punt de cocció variaran i, apagats els fogons, us serviran cinc arrossos potser excel·lents, però diversos de sabor i matís. Els cuiners, ara, tenen molt prestigi públic, més que mai. Els columnistes de premsa, no, com els periodistes en general. Despertem moltes més suspicàcies que els cuiners i estem avesats a sentir tot de retrets tòpics i habituals, que no comentarem. Però, igual que els cuiners, els columnistes tenim les nostres receptes i cadascú elabora l'arròs a la seva manera. En aquesta secció, que es va iniciar a El Punt juntament amb el segle, hem procurat combinar quatre ingredients: sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d'estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat. Sentit crític perquè pensem que és inherent al periodisme d'opinió. Si no hi ha sentit crític envers el poder, els abusos, la intolerància, l'explotació, el fanatisme, el periodisme tendeix a les flors i violes, que fan molt goig als prats i jardins, però no a les planes d'un diari. Reflexió com a compromís amb el lector. El columnista ha d'aportar una idea, la seva, raonada i fonamentada, que estimuli la del lector, bé sigui a favor o en contra. La columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista. Memòria, perquè lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. En la història ja està escrit gran part del que vivim. Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos. A partir d'aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l'arròs. Tant de bo els hagi estat de gust. 

Pairolí moria el 6 de juliol de 2011**, poc més d’un mes d’haver escrit aquest darrer article. Va deixar dit que, el dia del seu enterrament, es llegís aquest text de comiat: un agraïment preciós a la vida que havia viscut: 

No ha estat un somni, no

Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.

Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l’avi.

Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l’olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre’s el sol entre el Montseny i Rocacorba.

Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dona aquesta terra, que hem pres cuinant amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l’esperit.

Gràcies per les estelades nits d’estiu, compartides amb els amics, potser ni lluny de mar.

Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.

Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m’han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l’alta nit reprenia dels prestatges per tornar a un poema o a un paràgraf.

Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.

Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s’acosta la fi, el record s’expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.

A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.

---

*   La vida a la menuda. Dietaris (1990-2010). Paisatge amb flames. L’enigma. Octubre. Miquel Pairolí.    Curbet Edicions i Fundació Valvi, 2016. Pròleg de Vicenç Pagès.

**  A la làpida de la tomba de M. Pairolí, al cementiri de Quart, hi ha gravats l’any del seu naixement i el de la seva mort expressats en el nostre calendari (1955-2011) i també segons el calendari que pren com a referència la fundació de la ciutat de Roma (2707-2763, Ad Urbe condita), testimoni de la íntima relació que l’escriptor mantingué amb el món clàssic.