Dissabte, 20 de desembre de 2025
Els que tenim la sort d’haver arribat a una edat avançada
hem tingut l’ocasió, en un moment o altre, de viure de prop la mort: la d’un
familiar proper, la d’un amic d’infància, la d’una persona que apreciàvem... Però,
tot i ser conscients que tard o d’hora ens visitarà la Parca, evitem sovint parlar
de la mort.
El fet que la lectura triada aquest més en el grup «Estovalles
Blanques», fos Qüestions de vida i mort, d’Iona
Heath, ens ha portat a parlar obertament de la mort. És a partir de
la lectura del llibre, de la tertúlia que hem mantingut i, sobretot, de les
meves conviccions, que m’animo a escriure sobre el tema.
El llibre de la metgessa i escriptora britànica Iona Heath
comença amb una cita de l’escriptor suec Sven
Lindqvist que, amb una visió molt pessimista de la nostra existència,
redueix la vida a un simple compte enrere cap a la mort:
«La societat, l’art, la cultura, tota la
civilització humana no són més que
evasió, un gran autoengany col·lectiu, la intenció del qual és fer-nos oblidar
que estem en una caiguda cap avall constant, i que a cada moment som més a prop
de la mort.»
Al meu parer, la mort forma part integral de la vida: són
indissociables l’una de l’altra. Sense la mort, la nostra noció del pas del temps
no existiria en les nostres ments. Paradoxalment, és el fet de prendre consciència,
de joves, de la nostra finitud —encara que la veiem molt llunyana— allò que ens
motiva a créixer, a canviar, a progressar. Si la vida fos il·limitada, aquestes
pulsions desapareixerien: estaríem
perduts en un desgavell d’eternitat sense cap motivació per actuar. És per això
que em costa entendre els desitjos d’immortalitat que expressen algunes
persones.
El primer que ens espanta de la mort és la seva impredictibilitat
—a l’hora de triar el moment— i la seva arbitrarietat, a l’hora d’escollir el destinatari.
És així que, sense raó, qualifiquem d’injusta la mort d’un nen o d’un jove quan
es produeix per culpa d’una malaltia incurable o d’una davallada inesperada de
la salut. Alguns, més intolerants, ho consideren un fracàs de la medicina. És
per això que, en el meu cas, «dono gràcies a la vida» que m’hagi permès arribar
fins als setanta-sis anys amb un estat de salut molt acceptable.
Tal com diu Ione Hearth,
«L’èmfasi continu en els factors de risc
de malaltia causats per cert estil de vida crea un clima de responsabilització
de la víctima que afegeix una sensació de culpa a l’angoixa i al terror que
pateixen els que, de manera arbitrària, estan afligits per una malaltia greu.
.../...
Tots intentem donar sentit a la nostra
vida construint una narrativa coherent que inclogui nocions de causa i efecte.
Ens diem a nosaltres mateixos i els uns als altres que tal cosa ha passat
perquè vam fer allò o perquè ens van fer allò altre, però el lligam entre causa
i efecte sovint és molt més tènue del que volem imaginar.
Però la realitat no és així: el càncer
és un recordatori inquietant i permanent del punt inexorable d’impredictibilitat,
d’incertesa, d’injustícia —qüestions de valors, totes elles— de la condició
humana.»
Una característica de la societat actual és l’onada de
reivindicacions exagerades del poder de la medicina preventiva. Ens volen fer creure
que, si ens portem bé, si mengem els aliments adequats i amb moderació, si fem
exercici regularment, si... tindrem el premi d’una vida llarga i plena de
salut. Sembla com si, davant de la impossibilitat de ser immortals, l’objectiu
col·lectiu hagués de ser allargar la vida tan com sigui possible, a qualsevol
preu. Els mitjans de comunicació ho incentiven mostrant-nos imatges de persones
centenàries plenes de salut i ganes de viure, que expliquen el secret de la
seva longevitat.
La realitat és, però, molt diferent a la d’aquests pocs centenaris
que la natura —la vida— ha privilegiat. Crec que faríem bé de preguntar-nos com
volem morir en cas de tenir la sort i la possibilitat de poder-ho fer.
Tendim a envejar les persones grans que abandonen aquest
món d’un dia per altre, víctimes d’una mort sobtada. «No se’n ha adonat. No ha
patit gens», solem dir, com si sabéssim què se sent en l’antesala de la mort. De
fet, allò que s’ha estalviat el difunt es plantejar-se la manera de morir, que
no és poca cosa.
Ione Heath no considera la mort sobtada com la millor
manera d’acabar la vida. És més partidària de la mort final d’una malaltia
terminal perquè, segons ella «hi ha la possibilitat de deixar les coses en
ordre, de col·laborar en la planificació del propi funeral, de compartir i
reviure records, de dir adeu, de perdonar i demanar perdó, i de dir les coses
que s’haurien de dir.» Continua explicant que «una mort sobtada ens deixa un
sentiment estrany, de cosa inacabada, i potser és aquesta sensació de cosa
inconclusa la que augmenta l’angoixa dels que es queden.»
No comparteixo aquesta visió de l’autora de Qüestions
de vida i mort, excessivament idíl·lica, des del meu punt de vista. A manca
d’una eutanàsia que li ho faciliti, si arriba un moment que una persona d’edat
avançada no té suficients incentius per continuar vivint, potser agrairà morir
de forma ràpida. També podria optar pel suïcidi, una alternativa traumàtica
però totalment vàlida des del meu punt de vista. La manca de motivacions per
continuar vivint no té perquè estar necessàriament relacionada amb la seva salut
física, sinó que pot estar vinculada a situacions molt diverses: la soledat, la
incomprensió del món que l’envolta... o, senzillament, estar fart de viure.
Fa uns anys, en un exercici proposat a l’Aula d’Escriptura on assistia com alumne, ho vaig plasmar en aquest escrit de principiant:
LA TOVALLOLA
Allargassades onades arriben a la platja al lent compàs d’un ritme
ancestral, tot trencant el somort silenci de la petita cala deserta que resta
amatent al despuntar del dia, que s’insinua en la esmorteïda línia del mar.
Amb un caminar feixuc i pesarós, un home s’apropa a poc a poc cap a
l’aigua. Com si es tractés d’un ritual, es despulla lentament mentre, amb cura,
plega la roba que deixa a sota de la tovallola vermella que ha estès sobre la
sorra, arran d’aigua. La seva nuesa mostra, inexorable, el pes dels anys.
Com tantes vegades ha fet, avança sense presa dins d’aquell mar, avui
estranyament encalmat. Deixa que el seu cos eixut, esprimatxat, s’acostumi a la
fredor de l’aigua mentre contempla els vells pins que emmarquen la cala. Durant
una estona, els ulls de l’home s’encisen amb la claror ataronjada que comença a
néixer enllà del mar i que marca el rumb de les braçades que inicia a un ritme
lent però compassat. Neda amb l’harmonia i l’estil exquisits que va aprendre de
jove. Els braços entren i surten de l’aigua amb una pausada cadència, mentre
els peus baten ràpid, deixant darrera una estela d’escuma que avalota la mar
encalmada. Els seus bufecs ressonen rítmicament en la penombra de la cala.
L’home dona la seva vida per viscuda... per intensament viscuda. És
conscient que la flama que l’ha alimentada s’esmorteix dia a dia. Ha decidit
ser ell qui l’apagui. A cada braçada va recordant el calidoscopi de les
persones que han passant per la seva vida. Entre bufec i bufec –cada cop més
sovintejats i intensos– va donant a cadascuna les gràcies per tot el que li han
aportat. Els peus ja no tenen força per batre l’aigua, el moviment dels braços
ha esdevingut caòtic, però l’home, tossut, avança a batzegades cap al sol ixent
que comença a despuntar a la llunyania.
Com cada dia d’aquest més de juliol, la cala, avui, s’ha omplert de gent per prendre el sol i refrescar-se al mar. El sol ja s’ha colgat, i a la platja només s’hi veu un nen que juga a la sorra al costat d’una tovallola vermella rebregada.
Però l’aspecte que ens fa neguitejar més és el patiment
que irremeiablement acompanya el tram final de la vida. Molts —per no dir
tothom— voldríem que fos el menor i més curt possible, tal com recull una de les cites del llibre d’Ione Heath:
«No vull pas ronsejar, convertir-me en
una nosa lligada al llit. Un xoc breu i dràstic per als que estimo és el que
vull: més agradable per a ells i més dolç per a mi.»
La realitat, però, és molt més crua i complexa, perquè el
patiment depèn de molt factors que no podem controlar.
Si estem afectats d’una malaltia ben delimitada però incurable,
segurament haurem d’enfrontar-nos a la praxis mèdica actual. A causa d’un
sentiment de culpa i de malestar, els
metges es senten obligats a lluitar cada vegada més per l’allargament de la
vida, sovint a expenses de la qualitat. En situacions com aquestes, opino que el
pacient ha de tenir plena i absoluta llibertat per escollir si vol o no intentar
allargar la vida, sotmetent-se a teràpies experimentals, noves intervencions
quirúrgiques, o altres tipus d’actuacions mèdiques.
Personalment, si em trobés en aquesta tessitura, molt
probablement decidiria no allargar la vida. Voldria, això sí, que quan arribés
a un grau de deteriorament físic que em fes totalment dependent i m’impedís
comunicar-me amb els altres, se m’apliqués l’eutanàsia o, si no fos possible,
se m’alleugerís al màxim el malestar i el dolor corporals fins allà on ho
permeti la pràctica mèdica.
Així ho vaig expressar en el Document de Voluntats Anticipades
que vaig registrar ja fa uns anys.
A la pràctica, però, la concreció d’aquest «final ideal» no
sempre és tan fàcil. Les normes d’assistència sanitària són imposades, cada
vegada més, per protocols que, per la seva naturalesa, consideren els pacients
unitats de malaltia estandarditzades i no permeten que s’adeqüin als valors
particulars i les aspiracions de cada individu. Ho constata una de les moltes cites
de Qüestions de vida i mort:
«Quan la malaltia fatal aparegui, espero
estar conscient i que m’ajudin a veure-la clarament; el problema serà com
resistir, com evitar el tractament sense massa sofriment natural. La malaltia
és menys espantosa si hi reflexionem abans. Les proves interminables, els
tractaments i tot l’aparell mèdic no em tranquil·litzen; m’angoixen. Lluitaré
pel poder en comptes d’oferir resignadament la ronyonada a un ungüent. El
problema més urgent serà trobar un metge, no una cura.»
Tal com explica Ione Heath en el seu llibre, una altra
dificultat de portar a la pràctica aquest «final ideal» és que sovint és molt
difícil identificar el moment en què l’intent de millorar la situació d’un pacient
esdevé inútil i és hora de passar del tractament a l’alleujament. De vegades és
més clar amb malalties ben delimitades, ja que els pacients i els que els
estimen són conscients del deteriorament que els espera. Però és molt més
difícil en les persones velles i fràgils que s’aproximen lentament cap al final
per l’acumulació de malalties cròniques.
En aquests casos, la gent gran sovint ajuda els metges —si
se’ls dona oportunitat— dient que ja no volen lluitar més. Pot passar, però, que
els qui es queden no acceptin o no entenguin aquesta mena de renúncia dels seus
familiars. Vull pensar que, en aquests casos, preval sempre l’opinió de la
persona gran.
Vaig viure molt de prop el traspàs dels meus pares, a
casa meva. Van tenir la sort d’estar en mans d’una magnífica metgessa de
capçalera que els va acompanyar en la lenta degradació de la seva salut durant els
darrers anys. Tant amb el pare com amb la mare, en arribar el moment, la
doctora ens va preguntar si volíem ingressar-los en un hospital o bé preferíem que
morissin al domicili, aplicant les pautes de sedació amb morfina que ella ens indicaria.
Vam triar la segona opció. Malgrat la duresa d’haver-te d’enfrontar sol i en el
silenci d’una cambra a la mort d’un ser estimat, no em penedeixo d’haver-ho
fet. Ans al contrari: la mort dels pares va ser per a mi una veritable darrera lliçó
de vida.
Arribats al final d’aquestes desordenades digressions
no ens queda res més que... desitjar-nos mútuament una «bona mort». Mentrestant,
però, carpe diem.
____________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada