Apunts de vida

Dimarts, 20 de desembre de 2022 «Hem de deixar el pessimisme per a temps millors». Aquest és el titular amb què El Punt Avui  encapçala, avui, l’entrevista a Joan Surroca. Fa temps que conec en Joan, i el titular que ha triat el diari s’adiu plenament amb el seu tarannà.   En resposta a la pregunta « Vostè deu ser posi­tiu de mena», respon literalment: Sense aquesta acti­tud posi­tiva no es va enlloc. El pes­si­mista no passa a l’acció. El pes­si­misme és l’excusa per no fer res i que­dar-se a casa. Cal veure que hi ha una escletxa per posar-hi la palanca i veure si fem caure allò que ha de caure. Cal forçar una mica les coses, inco­mo­dar algú, fer-lo pen­sar i fer-li pas­sar un mal moment en bé d’ell i de la soci­e­tat. No moles­tar mai no és ser bon­dadós. Aquell que mai no diu una paraula fora de lloc ni s’equi­voca perquè no fas res equi­voca la vida. Des de sempre Joan Surroca ha cregut que les situacions injustes que ens aclaparen poder canviar-se a través del diàleg i,...

Dimarts, 13 de desembre de 2022 Em fixo en una parella de jubilats que, davant meu, caminen a poc a poc pel Passeig de Girona, de Salt. No tenen pressa: xerren tranquil·lament entre ells. Van agafats de la mà, amb els dits entrellaçats. No recordo que els meus pares ho fessin gaire; ells solien anar de bracet. També nosaltres –la MR  i jo– quan passegem, anem agafats de la mà. De joves, però, l’agafava per l’espatlla. Ara ja no puc: al cap de poca estona de tenir el braç alçat, l’espatlla em fa mal. Limitacions de l’edat!   Tinc la impressió que avui dia les parelles més joves, quan passegen, no acostumen ni agafar-se de la mà ni tampoc a anar de bracet. Ho fan un al costat de l’altre –sense cap contacte físic– o, en tot cas, agafats per la cintura o amb el braç sobre l’espatlla de l’altre. Per altra banda, aquest costum d’agafar-se de la mà no és universal. Entre les parelles marroquines de Salt no és estrany veure la dona caminant un o dos passes enrere del marit quan van pe...

Dissabte, 3 de desembre de 2022 Últimament, la insaciable Parca sembla fruir d’haver convertit aquests Apunts de vida  en una mena d’obituari. Abans d’ahir, 1 de desembre, a la tarda, moria Sebas Parra. Tres setmanes abans havia fet l’esforç sobrehumà de venir fins a casa meva per lliurar-me personalment el seu llibre pòstum Rostolls. Tardaré temps en oblidar la seva mirada i el seu somriure insinuat quan ens vàrem acomiadar, conscient que era el nostre darrer intercanvi de mirades. Les xarxes socials es varen fer ressò immediatament del traspàs d’en Sebas. També el Diari de Girona, que encapçalava la notícia amb el titular «Mor l’activista i pedagog saltenc Sebas Parra als 76 anys», i amb el subtítol: «Havia estat un dels puntals de l’ensenyament d’adults, amb un compromís social gran com un puny, Premi Tres de Març i Premi Mestres 68». Vaig conèixer en Sebas als anys vuitanta, quan ell era el director i alma mater de l’Escola d’Adults de Salt i jo, professor a l’institut Salvad...