Salta al contingut principal

Agafats de la mà

Dimarts, 13 de desembre de 2022

Em fixo en una parella de jubilats que, davant meu, caminen a poc a poc pel Passeig de Girona, de Salt. No tenen pressa: xerren tranquil·lament entre ells. Van agafats de la mà, amb els dits entrellaçats. No recordo que els meus pares ho fessin gaire; ells solien anar de bracet. També nosaltres –la MR i jo– quan passegem, anem agafats de la mà. De joves, però, l’agafava per l’espatlla. Ara ja no puc: al cap de poca estona de tenir el braç alçat, l’espatlla em fa mal. Limitacions de l’edat! 

Tinc la impressió que avui dia les parelles més joves, quan passegen, no acostumen ni agafar-se de la mà ni tampoc a anar de bracet. Ho fan un al costat de l’altre –sense cap contacte físic– o, en tot cas, agafats per la cintura o amb el braç sobre l’espatlla de l’altre. Per altra banda, aquest costum d’agafar-se de la mà no és universal. Entre les parelles marroquines de Salt no és estrany veure la dona caminant un o dos passes enrere del marit quan van pel carrer. La sang se m’encén: em sembla una mostra ignominiosa de la submissió de la muller al marit tan arrelada en la cultura musulmana. De fet, el mot àrab «islam» significa, literalment, «submissió».

Parlant de parelles que s’agafen de la mà, em ve al cap una de les darreres fotos que vaig fer als meus pares: la mà dreta de la mare agafa un parell de dits de la mà esquerra del pare. Ho fa amb molta delicadesa, com si tingués por d’estrènyer-los massa fort. Són uns dits ossuts, solcats per petites venes blavoses, coberts d’una pell arrugada i fina com el paper de fumar. Va ser el darrer gest de tendresa entre ells. Era el dia que el pare feia 92 anys, dissabte 27 de juny de 2010. Quinze dies després, el pare moria. M’he fet un tip de mirar i remirar aquesta instantània plena de tendresa.

Vull creure que totes aquestes manifestacions sinceres i espontànies d’afecte –agafar-se de la mà, abraçar-se, fer-se un petó...– perduraran en el temps. Que no arribarà mai el dia que, en nom de ves a saber què –el precepte d’un llibre sagrat, la legislació d’un govern esbojarrat...–, algú gosi prohibir-les.

____________________________



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Israel i Palestina, un conflicte irresoluble?

Divendres, 28 de novembre de 2025 Rami Elhanan, israelià. El 4 de setembre de 1997 va perdre la seva filla Smadar, a punt de complir 14 anys, quan tres suïcides palestins varen fer esclatar els explosius que portaven enganxats al cos en un cèntric carrer de vianants de Jerusalem occidental. A més d’ells i de Smadar, varen morir quatre persones més. Bassam Aramin, palestí. El 16 de gener de 2007, la seva filla Abir, de 10 anys, quan anava a l’escola d’ Anata —una vila palestina al nord de Cisjordània —, va rebre al clatell l’impacte d’una bala de goma llançada per un policia de fronteres israelià. La fractura del crani li va provocar la mort al cap de poques hores a l’hospital Hadassah de Jerusalem. Dos pares —un israelià i l’altre palestí— la vida dels quals va quedar esberlada per la mort violenta de les seves filles. Davant d’un horror així, la majoria reaccionaríem amb odi i amb l’instint primari de venjança. Però ni en Rami ni en Bassam varen cedir a aquesta resposta immediata. Ra...

Un emotiu article sobre la mort

Diumenge, 22 de febrer de 2026 L’entrada d’avui és la reproducció fil per randa del text de l’article La vida y la muerte por correo electrónico , del periodista Borja Hemoso , que aquest darrer diumenge de febrer publica El Pais Semanal . L’article recull la conversa que el periodista manté amb Enrique Bonete , catedràtic de Filosofia de la Universitat de Salamanca i autor del llibre Querido profe, me invaden las tinieblas, que va publicar l’editorial Ariel a finals de l’any passat.     La temàtica de l’entrevista i també la seva qualitat i emotivitat, m’han animat a fer-ne difusió a través d'aquest blog. ________________ LA VIDA Y LA MUERTE POR CORREO ELECTRÓNICO El catedrático de Filosofía Enrique Bonete recibió un correo de una antigua alumna que contaba que tenía cáncer, que tenía miedo y que recordaba sus clases de Ética de la muerte. Pasaron dos años escribiéndose. De ahí salió un libro.   Enrique Bonete (Foto...

Els drets humans i la immigració

Diumenge, 14 de desembre de 2025 L’article 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) estableix que «tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat». Dels trenta articles que integren la Declaració, aquest és el més breu, el més directe i, probablement, el més essencial. Tanmateix, també és un dels més vulnerats, especialment en allò que fa referència a la immigració. Des de fa anys, aquesta qüestió s’ha convertit en un dels eixos discursius centrals de les campanyes electorals a la majoria de països europeus, als Estats Units i en nombrosos estats d’arreu del món. Les situacions de pobresa, inestabilitat i inseguretat en els països d’origen empenyen moltes persones a cercar una vida millor a Europa, amb l’esperança de trobar-hi les condicions mínimes que els permetin viure amb dignitat i seguretat, tal com proclama la DUDH. Les més afortunades hi accedeixen com a turistes i hi romanen de manera irregular; d’altres es veuen obligades a fer-ho clandesti...