Sebas Parra, in memoriam

Dissabte, 3 de desembre de 2022

Últimament, la insaciable Parca sembla fruir d’haver convertit aquests Apunts de vida en una mena d’obituari. Abans d’ahir, 1 de desembre, a la tarda, moria Sebas Parra. Tres setmanes abans havia fet l’esforç sobrehumà de venir fins a casa meva per lliurar-me personalment el seu llibre pòstum Rostolls. Tardaré temps en oblidar la seva mirada i el seu somriure insinuat quan ens vàrem acomiadar, conscient que era el nostre darrer intercanvi de mirades.

Les xarxes socials es varen fer ressò immediatament del traspàs d’en Sebas. També el Diari de Girona, que encapçalava la notícia amb el titular «Mor l’activista i pedagog saltenc Sebas Parra als 76 anys», i amb el subtítol: «Havia estat un dels puntals de l’ensenyament d’adults, amb un compromís social gran com un puny, Premi Tres de Març i Premi Mestres 68».

Vaig conèixer en Sebas als anys vuitanta, quan ell era el director i alma mater de l’Escola d’Adults de Salt i jo, professor a l’institut Salvador Espriu. Una vegada que vàrem coincidir en un acte cultural a Salt, em va fer memòria de les tres o quatre classes d’introducció a l’estadística que, a petició seva, havia fet a l’Escola d’Adults. La veritat: jo ho havia oblidat completament. Ell, en canvi, recordava fins i tot l’exemple que vaig utilitzar aleshores –fa gairebé quaranta anys!–  per explicar als seus alumnes el concepte de mostreig estadístic i la seva utilització a la pràctica. Segons en Sebas –que era present a l’aula–, vaig interpel·lar-los preguntant com s’ho farien si, com a hipotètics responsables del material explosiu d’una caserna militar, es trobaven en la tessitura d’haver de decidir si una partida molt nombrosa de granades de mà adquirida feia molt de temps, era encara operativa o bé estava  malmesa. Com d’erràtic i imprevisible pot arribar a ser el cervell a l’hora de decidir què reté i què allibera de la nostra memòria!

Fa poc més d’un any –concretament el 6 d’octubre de 2021– presentava a la Biblioteca Iu Bohigas de Salt el llibre La força del coneixement, que en Sebas Parra, conjuntament amb la pedagoga Mai García Bretón, havien escrit un any abans. El llibre fa una repassada del recorregut de les escoles d’adults a les terres gironines des dels seus inicis, l’any 1975. Recordo que, aquell vespre, en Sebas em comentava –amb un cert aire de preocupació– que feia dies que no es trobava gaire bé, que li costava respirar. Malgrat aquests problemes de salut, va voler participar en la presentació del llibre. Com era consubstancial en la seva personalitat, va defensar amb vehemència el dret de tothom a l’educació i, en particular, el dels més desfavorits.

Aquell va ser el darrer dia que vaig poder parlar una estona amb en Sebas. Tres dies després li confirmaven que tenia un càncer de pulmó –amb metàstasi– molt avançat. Conscient del ràpid final que li esperava, va acceptar sotmetre’s a un dur tractament quimioteràpic per tal de retardar-lo al màxim i disposar del temps suficient per escriure Rostolls, el seu llegat d’amor i agraïment adreçat a tots aquells que l’hem estimat en vida.

Segons m’explica la seva germana Pilar, aquestes varen ser les paraules amb les quals en Sebas es va acomiadar dels seus nets –ja adolescents– quan el varen anar a visitar per darrera vegada a l’Hospital de Sta. Caterina de Salt:

«Al cel hi ha satèl·lits, astres, estels... però si us hi fixeu bé, també hi ha els somnis de cadascú de nosaltres. Els meus somnis ja els acomplert. Ara us toca a vosaltres viure i lluitar pels vostres. No deixeu mai d’intentar-ho.»

És un missatge d’esperança, un desig i, alhora –en coherència amb el que ha estat la vida d’en Sebas– un advertiment: cal lluitar de valent si hom vol fer realitat els propis somnis.

Tots som conscients que la mort, tard o d’hora, ens arribarà. Però són molt pocs els que –com en Sebas–, sabedors de la seva imminència, accepten el seu final amb serenitat i enteresa. Tota una darrera lliçó d’humanitat per als que ens quedem.

Si és cert –com creuen bonament alguns– que després de la mort hi ha qualque cosa més que el no-res, ben segur que, hores d’ara, en Sebas i en Pablo Milanés estaran fent bones miques.

Rep una «fraternal» abraçada d’un que sempre et tindrà en el record.

Salut!

_____________________