Joan Surroca, un home positiu de mena

Dimarts, 20 de desembre de 2022

«Hem de deixar el pessimisme per a temps millors». Aquest és el titular amb què El Punt Avui encapçala, avui, l’entrevista a Joan Surroca. Fa temps que conec en Joan, i el titular que ha triat el diari s’adiu plenament amb el seu tarannà.

 

En resposta a la pregunta «Vostè deu ser posi­tiu de mena», respon literalment:

Sense aquesta acti­tud posi­tiva no es va enlloc. El pes­si­mista no passa a l’acció. El pes­si­misme és l’excusa per no fer res i que­dar-se a casa. Cal veure que hi ha una escletxa per posar-hi la palanca i veure si fem caure allò que ha de caure. Cal forçar una mica les coses, inco­mo­dar algú, fer-lo pen­sar i fer-li pas­sar un mal moment en bé d’ell i de la soci­e­tat. No moles­tar mai no és ser bon­dadós. Aquell que mai no diu una paraula fora de lloc ni s’equi­voca perquè no fas res equi­voca la vida.

Des de sempre Joan Surroca ha cregut que les situacions injustes que ens aclaparen poder canviar-se a través del diàleg i, sobretot, de l’exemple personal. És a dir, intentant executar allò que hom creu que cal fer per capgirar una situació. Em consta que en Joan aplica aquesta màxima en el seu dia a dia. Està convençut que, tard o d’hora, la societat acabarà acceptant la necessitat de transformar el paradigma actual basat en el creixement continu que alimenta el capitalisme ferotge que ens governa. Per això fa molt anys que propugna la política del decreixement.

La meva entrada a Ciutadans pel Canvi (CpC) –un moviment polític de caràcter progressista, federal i republicà creat entorn de Pasqual Maragall– em va donar l’oportunitat de tractar en Surroca de prop. Va ser el candidat que els membres de CpC de Girona vàrem escollir per representar-nos en el  Parlament de Catalunya en les eleccions de l’any 1999, a les quals CpC es va presentar en coalició amb el Partit dels Socialistes e Catalunya (PSC).

Periòdicament, ens reuníem amb ell per conèixer de primera mà la seva activitat parlamentària. El fet d’estar adscrit al grup parlamentari del PSC i no ser en Joan un home de partit, sinó un esperit lliure fidel a les seves conviccions, va fer que se sentís força incòmode durant els quatre anys (1999-2003) d’estada al Parlament. No sempre podia compartir les consignes que el PSC dictava a l’hora de votar segons quines resolucions.

Un dels enfrontaments que fou el del túnel de Barcons, a la Garrotxa. El grup parlamentari del PSC va decidir finalment donar suport a la proposta del govern de Convergència i Unió de tirar-lo endavant, contradient la postura defensada durant la campanya electoral. En Joan Surroca va trencar la «disciplina de vot i no va donar suport a la proposta.

Encara que Surroca va deixar l’escó parlamentari el 2003, hem continuat tenint contactes esporàdics. És molt fàcil acostar-s’hi: és una persona amable, optimista, sempre disposada a conversar i a escoltar. I alhora una ment cultíssima, capaç de defensar les seves conviccions amb fermesa i arguments .

El maig del 2010 la Fundació Valvi de Girona li va atorgar el Premi «Salvador Sunyer i Aimeric» per la seva trajectòria en el camp de la solidaritat i la cooperació. A petició seva vaig escriure la glossa de la seva figura com a home públic.  Pocs mesos després –a principis de juliol del 2010, just abans de la mort del meu pare– en Joan Surroca va venir expressament a casa per regalar-me el llibre Els dies més grans: propostes i textos per a un cerimonial civil (2006). lk vaig utilitzar per preparar la cerimònia de comiat del pare.

Aquell dia vam parlar llargament sobre la mort, d’una manera serena i natural, sense apriorismes. Sempre li agrairé el gest i el suport espiritual que em va oferir en un moment tan escruixidor.

Joan Suroca ha defensat sempre que les relacions entre persones s’han  de fonamentar en l’estima mútua. Ho va aplicar sobradament amb l’Anna Maria, la seva esposa, a la qual va cuidar i mimar durant la llarg malaltia que se la va endura massa aviat. I ho continua fent amb la seva estimada Núria. Formen un tàndem envejable: malgrat la diferència d’edat, els uneix un afecte profund i una comunitat d’interessos i il·lusions.

Com a mostra, transcric l’adaptació del poema 3:1-11 del Cohèlet (Eclesiastès) que en Joan i la Núria van escriure  amb motiu de la seva visita a Assissi, a la Perugia italiana: 

Cada cosa té el seu moment

Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Hi ha un temps d’infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir.
Un temps d’enrunar
i un temps de construir,
Un temps de plorar
i un temps de riure,
un temps de plànyer-se
i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres
i un temps d’aplegar-ne,
un temps d’abraçar
i un temps d’estar-se’n.
Un temps de cercar
i un temps de perdre,
un temps de guardar
i un temps de llençar.
Un temps d’esquinçar
i un temps de cosir,
un temps de callar
i un temps de parlar.
Hi ha un temps d’estimar.
Sempre és un temps d’estimar!

Dissortadament, no comparteixo l’optimisme radical de Joan Surroca. En la mateixa línia que el paleoantropòleg català Eudald Carbonell desenvolupa en el seu llibre Encara no som humans, penso que encara falta molt de temps perquè els humans, en el seu conjunt, ens desempalleguem dels instints bàsics heretats dels primats –com ara l’egoisme i la necessitat d’establir jerarquies entre nosaltres– que ens impedeixen avançar col·lectivament cap a un món més just per a tothom.

Tot i que aquesta discrepància, sempre sentiré per en Joan Surroca una profunda estima i reconeixement, i li agrairé també, sempre, tot allò que la seva trajectòria vital m’ha ensenyat i em continua ensenyant encara.

_______________________________