Apunts de vida

Diumenge, 30 de novembre de 2025 En aquesta ensopida tarda de novembre, a falta d'un incentiu millor, decideixo —sense gens ni gota d'entusiame— iniciar l'endreça de l'altell del pàrquing dels pares, a Pedret, que ja fa massa anys que vaig ajornant. Hi ha estibades un piló de capses de cartró, tancades, cobertes d’un dit de pols. En els laterals hi ha escrita una breu indicació del seu contingut: enciclopèdies, llibres, documents, mantes, llençols, estovalles, coberteria, records ... És la meva lletra. Immediatament em ve a la memòria la infausta nit de la revetlla de Sant Joan del 2005 quan, com si es tractés d’un volcà en erupció, varen esclatar les terribles al·lucinacions del pare, que el varen turmentar fins el final. Això, afegit a la progressió del Parquinson de la mare, va accelerar la vinguda dels pares a casa, a Salt. Des d’aquell moment la mare es va tancar en ella mateixa (mai més va voler trepitjar la que havia estat la seva llar durant gairebé quaranta ...

Divendres, 28 de novembre de 2025 Rami Elhanan, israelià. El 4 de setembre de 1997 va perdre la seva filla Smadar, a punt de complir 14 anys, quan tres suïcides palestins varen fer esclatar els explosius que portaven enganxats al cos en un cèntric carrer de vianants de Jerusalem occidental. A més d’ells i de Smadar, varen morir quatre persones més. Bassam Aramin, palestí. El 16 de gener de 2007, la seva filla Abir, de 10 anys, quan anava a l’escola d’ Anata —una vila palestina al nord de Cisjordània —, va rebre al clatell l’impacte d’una bala de goma llançada per un policia de fronteres israelià. La fractura del crani li va provocar la mort al cap de poques hores a l’hospital Hadassah de Jerusalem. Dos pares —un israelià i l’altre palestí— la vida dels quals va quedar esberlada per la mort violenta de les seves filles. Davant d’un horror així, la majoria reaccionaríem amb odi i amb l’instint primari de venjança. Però ni en Rami ni en Bassam varen cedir a aquesta resposta immediata. Ra...

Diumenge, 23 de novembre de 2025 Passen pocs minuts de les cinc de la tarda quan tot el cel de la planura empordanesa que m’encercla es prepara per donar la benvinguda al tardorenc capvespre. Cap soroll estrany trenca la màgia de l’escena que es projecta sota la blavor enfosquida d’un cel llis, net de núvols. Només una estreta filagarsa de boira es perfila sobre la carena per on aviat s’amagarà el sol. Foto Daniel Biber De sobte, com per art de màgia,  apareix en el cel una immensa munió allargassada d’estornells volant sobre el meu cap al compàs d’un ritme ancestral i silenciós. Tan sols escolto el zum-zum rítmic de l’aire batut per les infinites ales. A les ordres d’un invisible director d’orquestra, l’ocellada no para de canviar abruptament el sentit i la direcció de la volada: ara a la dreta, ara a l’esquerra; ara amunt, ara avall; ara a l’est, ara a l’oest... Sense que me n’hagi adonat, han arribat de totes bandes més i més moixonades d’estornells. Són incommensurables. Algun...

Divendres, 21 de novembre de 2025 Avui fa vint i cinc anys, l’anomenat Comando Barcelona de la banda terrorista ETA assassinava a sang freda Ernest Lluch, de 63 anys, al garatge de casa seva, a Barcelona. Si resulta del tot incomprensible i aberrant que un individu   assassini un altre per motius ideològics, ho és més encara que ho faci a una persona com Ernest Lluch que, tot i manifestar-se públicament en contra d’ETA, sempre va estar disposat a dialogar amb els terroristes. Suposo que va ser precisament aquest el motiu perquè la banda ordenés la seva execució. Tot i que no soc amant de les manifestacions, vaig voler participar en la magna concentració silenciosa que es va celebrar als carrers de Barcelona pocs dies després del seu assassinat i que va aplegar al voltant de 900.000  persones. Recordo com si fos ara les paraules finals de la periodista Gemma Nierga que, dirigint-se al aleshores president espanyol José M. Aznar , que assistia a la concentració, li deia: «Esti...