Recordant Ernest Lluch

Divendres, 21 de novembre de 2025

Avui fa vint i cinc anys, l’anomenat Comando Barcelona de la banda terrorista ETA assassinava a sang freda Ernest Lluch, de 63 anys, al garatge de casa seva, a Barcelona. Si resulta del tot incomprensible i aberrant que un individu  assassini un altre per motius ideològics, ho és més encara que ho faci a una persona com Ernest Lluch que, tot i manifestar-se públicament en contra d’ETA, sempre va estar disposat a dialogar amb els terroristes. Suposo que va ser precisament aquest el motiu perquè la banda ordenés la seva execució.

Tot i que no soc amant de les manifestacions, vaig voler participar en la magna concentració silenciosa que es va celebrar als carrers de Barcelona pocs dies després del seu assassinat i que va aplegar al voltant de 900.000  persones. Recordo com si fos ara les paraules finals de la periodista Gemma Nierga que, dirigint-se al aleshores president espanyol José M. Aznar, que assistia a la concentració, li deia:

«Estic convençuda que l’Ernest, fins i tot amb la persona que l’ha matat, hauria intentat dialogar; vostès que poden, dialoguin, si us plau».

A banda de la seva vàlua com a professor universitari, els espanyols sempre haurem d’estar infinitament agraïts a Ernest Lluch per la Llei General de Sanitat de 1986 que es va impulsar i aprovar quan ell era ministre de Sanitat i Consum en el govern socialista de Felipe González. Gràcies a aquesta llei es va universalitzar l’atenció sanitària pública al nostre país que, des d’aleshores, ha esdevingut un dret per a tots els ciutadans.

Tenia molt clar què representava ser socialista a finals del segle XX. Ho va deixar escrit a mà:

El socialisme és portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. Per assolir-ho no n'hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l'ètica de les persones canviï paral·lelament. Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. Hem d'incorporar els valors de la companyonia dels treballa-dors a la feina i a la seva organització autònoma. L'ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar. Col·lectivament hem de maldar per a que els flagells i causes de desigualtat desapareguin: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar si es tenen condicions i ganes. Volem també que la formació de les persones ens permetin fruir del lleure d'una manera creativa i enriquidora. Hem de fer això estenent la nostra mirada prop de nosaltres però mirant a tot el planeta que volem conservar i on la immensa majoria visqui en condicions i en una llibertat que és un fi si mateixa.

 Ernest Lluch i Martín

2 de gener de 1999

Ernest Lluch està enterrat al cementiri del petit municipi de Maià de Montcal, als peus de la serra de la Mare de Déu del Món, perquè era en aquest tranquil poble de la Garrotxa on es refugiava a la recerca de tranquil·litat i repòs. Igual com ja proclamava la Revolució Francesa a finals del segle XVIII, Lluch reivindicava també llibertat, igualtat i fraternitat per a totes les persones que vivim en societat. Si encara estès entre nosaltres se’n faria creus, de veure l’estat actual de la nostra societat, que fa temps ha arraconat completament aquests conceptes tan nobles per incentivar, a canvi, l’individualisme a ultrança a la recerca de l’èxit i el diner immediats.

Gràcies, Ernest, per haver-nos donat el bo i millor de tu mateix, fins i tot la teva pròpia vida.

____________________