Apunts de vida

Dimarts, 20 de desembre de 2022 «Hem de deixar el pessimisme per a temps millors». Aquest és el titular amb què El Punt Avui  encapçala, avui, l’entrevista a Joan Surroca. Fa temps que conec en Joan, i el titular que ha triat el diari s’adiu plenament amb el seu tarannà.   En resposta a la pregunta « Vostè deu ser posi­tiu de mena», respon literalment: Sense aquesta acti­tud posi­tiva no es va enlloc. El pes­si­mista no passa a l’acció. El pes­si­misme és l’excusa per no fer res i que­dar-se a casa. Cal veure que hi ha una escletxa per posar-hi la palanca i veure si fem caure allò que ha de caure. Cal forçar una mica les coses, inco­mo­dar algú, fer-lo pen­sar i fer-li pas­sar un mal moment en bé d’ell i de la soci­e­tat. No moles­tar mai no és ser bon­dadós. Aquell que mai no diu una paraula fora de lloc ni s’equi­voca perquè no fas res equi­voca la vida. Des de sempre Joan Surroca ha cregut que les situacions injustes que ens aclaparen poder canviar-se a través del diàleg i,...

Dimarts, 13 de desembre de 2022 Em fixo en una parella de jubilats que, davant meu, caminen a poc a poc pel Passeig de Girona, de Salt. No tenen pressa: xerren tranquil·lament entre ells. Van agafats de la mà, amb els dits entrellaçats. No recordo que els meus pares ho fessin gaire; ells solien anar de bracet. També nosaltres –la MR  i jo– quan passegem, anem agafats de la mà. De joves, però, l’agafava per l’espatlla. Ara ja no puc: al cap de poca estona de tenir el braç alçat, l’espatlla em fa mal. Limitacions de l’edat!   Tinc la impressió que avui dia les parelles més joves, quan passegen, no acostumen ni agafar-se de la mà ni tampoc a anar de bracet. Ho fan un al costat de l’altre –sense cap contacte físic– o, en tot cas, agafats per la cintura o amb el braç sobre l’espatlla de l’altre. Per altra banda, aquest costum d’agafar-se de la mà no és universal. Entre les parelles marroquines de Salt no és estrany veure la dona caminant un o dos passes enrere del marit quan van pe...

Dissabte, 3 de desembre de 2022 Últimament, la insaciable Parca sembla fruir d’haver convertit aquests Apunts de vida  en una mena d’obituari. Abans d’ahir, 1 de desembre, a la tarda, moria Sebas Parra. Tres setmanes abans havia fet l’esforç sobrehumà de venir fins a casa meva per lliurar-me personalment el seu llibre pòstum Rostolls. Tardaré temps en oblidar la seva mirada i el seu somriure insinuat quan ens vàrem acomiadar, conscient que era el nostre darrer intercanvi de mirades. Les xarxes socials es varen fer ressò immediatament del traspàs d’en Sebas. També el Diari de Girona, que encapçalava la notícia amb el titular «Mor l’activista i pedagog saltenc Sebas Parra als 76 anys», i amb el subtítol: «Havia estat un dels puntals de l’ensenyament d’adults, amb un compromís social gran com un puny, Premi Tres de Març i Premi Mestres 68». Vaig conèixer en Sebas als anys vuitanta, quan ell era el director i alma mater de l’Escola d’Adults de Salt i jo, professor a l’institut Salvad...

Dimarts, 29 de novembre de 2022 Arribo poc després de les sis de la tarda a l’Auditori de La Mercè de Girona. A l’entrada, en Jordi Gispert de la Llibreria 22, nerviós com sempre, està estibant damunt un taulell de fusta una bon piló d’exemplars de Kennedyana , l’obra pòstuma de Vicenç Pagès . La seva mort de càncer, el passat 27 d’agost, a Torroella de Montgrí, amb només cinquanta-vuit anys, encara ens dol. D’aquí poca estona començarà l’acte de presentació del llibre. Entro a l’Auditori. Estic pràcticament sol; puc seure on vulgui. A la pantalla del fons de l’escenari s’hi projecten, enormes i mudes, la imatge d’en Vicenç i la portada e Kennedyana .   La gent va arribant a poc a poc. En pocs minuts l’auditori s’omple del tot. A dalt de l’escenari ja hi seuen l’ Ernest Folch —editor de Kennedyana— , Glòria Granell —directora de l’Aula d’Escriptura de La Mercè— i Guillem Terribas , l’ alma mater de la Llibreria 22. En Guillem recorda en Vicenç, de molt jove, quan entrava a la 22...

Divendres 25 de novembre de 2022 M’ha alegrat enormement assabentar-me aquest matí que el meu amic Jaume Bosquet ha guanyat el 19è Premi Ciutat de Terrassa «Agustí Bartra» de poesia en català pel seu recull de poemes Peus de cedre. Vaig llegir-los fa uns quants mesos: em van arribar molt, molt endins. La sensibilitat d’en Jaume és extraordinària i sap plasmar-la en uns versos plens de lírica i sonoritat. Dels vuitanta poemes que integren Peus de cedre en trio dos. El poema número 80 del recull: En aquesta mar que va a una altra mar que va a una altra mar que va a una altra mar; amb l’emparança dels llibres, dels versos; a través de la metamorfosi de tots, de tot; en el retorn, el cercle, el retrobament, la recerca de l’amor, la possessió de l’odi; hem intentat caminar, estem intentant caminar, cos meu (rosa, rosa, rosa, rosa, rosa, rosa, rosa),  amb peus de cedre. I també aquell poema –el número 36– en el qual en Jaume Bosquet parla de la mort del seu pare, a qui dedica Peus de...

Dimarts 22 de novembre de 2022 Aquest matí, la ràdio ha anunciat la mort del cantautor cubà Pablo Milanés , als 79 anys. Han acompanyat la notícia amb una de les seves cançons més emblemàtiques, Yolanda . L’estic escoltant mentre escric aquestes quatre ratlles. És una preciosa declaració d’amor de Milanés vers la seva companya, Yolanda Benet, amb una melodia lenta i aparentment senzilla, però que t’atrapa de seguida. Penso que la mort de Milanés haurà colpit especialment a Sebas Parra, ja que sempre l’ha tingut com un referent. Ho explica al seu llibre Rostolls , quan recorda que, l’any 1976, amb només trenta anys, va descobrir Pablo Milanés gràcies a la cançó reivindicativa i revolucionària La vida no vale nada : La vida no vale nada si no es para perecer porque otros puedan tener lo que uno disfruta y ama. La vida no vale nada si yo me quedo sentado después que he visto y soñado que en todas partes me llaman. La vida no vale nada cuando otros se están matando y yo sigo aqui cantando...

Dimarts, 21 de novembre de 2022 Avui, com acostumo a fer tots els dilluns, he anat a comprar fins al mercat de Salt, a poc més de cinc minuts caminant des de casa. Abans d’arribar-hi –en un eixamplament del Passeig dels Països Catalans, al davant dels modestos pisos del grup Verge Maria –sempre plens de roba estesa–, hi ha una vintena de moreres que delimiten un lloc on hi ha sis bancs despintats, disposats en parelles i encarats al passeig. A l’estiu molta gent s’hi asseu per prendre la fresca a l’ombra de l’espès fullam de les moreres. A finals de novembre –quan els arbres estan gairebé nus i una catifa groga de fulles mortes cobreix el terra– l’indret és ideal per prendre el sol tebi del migdia. L’he batejat com «la placeta de les Moreres». Sempre hi sol haver algú o altre assegut en aquests bancs, fins i tot als vespres. Però gairebé mai hi he vist gent autòctona: la majoria dels que s’hi asseuen tenen la pell morena o negra, procedents –m’imagino– del Marroc, de Gàmbia, de Mali ...

Divendres, 28 d'octubre de 2022 Passejo de bon matí per les Deveses de Salt tot trepitjant les fulles esgrogueïdes que encatifen el camí emmarcat de pollancres que transcorre entre camps erms. Bufa un vent fluix que balanceja les capçades dels arbres i omple la devesa d’una música misteriosa i monòtona, quasi imperceptible, que esmorteix el rum-rum llunyà dels cotxes de l’autopista que fa poc he deixat enrere. No sé per quin set sous em ve al cap la portada del llibre de memòries de Salvador Sunyer  [1] – A la vora del camí [2] – on ell apareix fotografiat en un sender de les deveses de Salt. Ben segur que aquests camins per on passejo tenen incrustades les petjades silencioses d’en Salvador, potser abstret intentant enllestir la rima d’algun dels seus poemes. Sempre agrairé a la vida que em donés l’oportunitat de conèixer i tractar en Salvador, un saltenc de socarrell, fet a sí mateix, íntegre i generós com no n’hi ha gaires, amb unes conviccions fermes i contrastades, mestre i ...

Dimecres, 26 d’octubre de 2022 En aquest món tan convuls, inquietant i incert que ens ha tocat viure, la poesia apareix com un dels pocs refugis que ens queden per preservar la nostra identitat com a persones. He trigat massa anys en adonar-me de l’enorme poder que la bona poesia –la poesia sincera, la que surt del fons de l’ànima– pot arribar a tenir en el meu esperit. Quin gaudi més profund descobrir i compartir els sentiments més íntims del poeta que emanen de les paraules sàviament entreteixides d’un poema! A partir de la lectura de Joan Vinyoli i de Joan Margarit he tornat a acostar-me a la poesia. Em són poetes propers, entenedors, que m’ajuden a ordenar els pensaments esbullats que massa sovint em corsequen, conscient com soc que el final del trajecte és, inevitablement, cada cop més proper, potser imminent.    Joan Vinyoli (1914-1984)                             Joan Margarit (1938-2021) Per...