La poesia com a refugi

Dimecres, 26 d’octubre de 2022

En aquest món tan convuls, inquietant i incert que ens ha tocat viure, la poesia apareix com un dels pocs refugis que ens queden per preservar la nostra identitat com a persones. He trigat massa anys en adonar-me de l’enorme poder que la bona poesia –la poesia sincera, la que surt del fons de l’ànima– pot arribar a tenir en el meu esperit. Quin gaudi més profund descobrir i compartir els sentiments més íntims del poeta que emanen de les paraules sàviament entreteixides d’un poema!

A partir de la lectura de Joan Vinyoli i de Joan Margarit he tornat a acostar-me a la poesia. Em són poetes propers, entenedors, que m’ajuden a ordenar els pensaments esbullats que massa sovint em corsequen, conscient com soc que el final del trajecte és, inevitablement, cada cop més proper, potser imminent.

  

Joan Vinyoli (1914-1984)                             Joan Margarit (1938-2021)

Per això, encara que pugui semblar contradictori, vull encetar aquests «Apunts de vida» amb dos poemes que parlen de la mort. Ambdós poetes ho fan des de la serenor d’aquell que ha viscut plenament la vida i que no tem el final inevitable que s’acosta.

Derelicte

No temo ser capdavant del son

entre els desperts. Prou he jugat a vida

i ja no és temps de fer una altra partida.

Miro el gran riu passar dessota el pont.

Soc quasi vell, el peu a l’esglaó

primer que porta al fons de la caverna,

però m’atrau el so de la galerna

que va creixent i la nocturna olor.

No vull guiar-me per estels o far,

que ja s’ha proclamat el veredicte

i em toca ser només un derelicte:

m’enfonso, doncs, a poc a poc al mar.

    Joan Vinyoli, Hores petites, 1981

Vell malalt

Dins meu hi ha un temporal de vent i pluja

i poc temps per comprendre.

Comença una defensa que és sense pietat:

la mort només coneix un sentiment,

el de la indiferència. En canvi a mi,

encara poderós, gairebé violent,

el que em domina és el desig de viure.

Viure malgrat que el mal sigui ferotge i ronc,

una fosca que em parla d’un hivern

que, sorgint en ple estiu, ha estat més fred que mai.

L’he passat abrigat amb un jersei de llana,

la manta embolicant les meves cames

i tremolant de fred, amb poques forces.

Els ulls cap a la llum però, per dins,

més fonda cada dia, la negror

i alhora, poderosa, l’alegria.

Joan Margarit, Un matí d’hivern, 2020

Estic segur que, al llarg d’aquests «Apunts de vida» que enceto el dia del meu 73è aniversari, aniré descobrint altres poetes que m’ajudaran a transitar serenament per la vida.