Divendres, 28 d'octubre de 2022
Passejo de bon matí per les Deveses de Salt tot
trepitjant les fulles esgrogueïdes que encatifen el camí emmarcat de pollancres
que transcorre entre camps erms. Bufa un vent fluix que balanceja les capçades
dels arbres i omple la devesa d’una música misteriosa i monòtona, quasi
imperceptible, que esmorteix el rum-rum llunyà dels cotxes de l’autopista que
fa poc he deixat enrere. No sé per quin set sous em ve al cap la portada del
llibre de memòries de Salvador Sunyer [1] –A la
vora del camí [2]–
on ell apareix fotografiat en un sender de les deveses de Salt. Ben segur que
aquests camins per on passejo tenen incrustades les petjades silencioses d’en
Salvador, potser abstret intentant enllestir la rima d’algun dels seus poemes.
Sempre agrairé a la vida que em donés l’oportunitat de conèixer i tractar en
Salvador, un saltenc de socarrell, fet a sí mateix, íntegre i generós com no
n’hi ha gaires, amb unes conviccions fermes i contrastades, mestre i defensor
de la nostra llengua, i alhora gran amant de la poesia.
Estic completament sol. Només veig un parell de vaques
frisones d’un preciós color marró de terra recent llaurada que pasturen
solitàries a tocar de la tanca que les separa del camí. Una d’elles m’escruta de
dalt a baix. Els seus ulls seriosos i penetrants aguanten impertèrrits la meva
mirada. Segur que es pregunta «què punyetes hi fa aquest aquí?». Un ciclista
que circula a tot drap em passa a fregar, destruint de cop l’encanteri de
l’intercanvi de mirades que havia aconseguit iniciar amb la frisona. Li
maleeixo els ossos. Segur que és un d’aquests ciclistes equipat de dalt a baix,
fins a l’últim detall i, per descomptat, amb el darrer model de bicicleta del mercat,
que ha sortit a pedalar amb l’únic objectiu de batre el rècord de la ruta per
després poder penjar-lo a Strava i fardar davant dels companys. Maleït
sigui!
Torno a la serenor de la ruta. Un parell de caminants se
m’apropen en sentit contrari. Em fa tota la impressió que són un matrimoni de
jubilats que, com jo, han sortit a estirar les cames de bon matí. Ho fan a un bon
ritme, movent compassadament els pals de trekking que porten. Tot i no
conèixer-nos, quan ens creuem, ens intercanviem un adeu-siau generós, gens
obligat, que segur no ens hauríem dit en un encontre urbà. La natura ens predisposa
a ser més generosos, més oberts vers els altres, i també vers nosaltres
mateixos. Sempre hi ha, però, aquell que camina capcot, indiferent al paisatge
que l’envolta, incapaç d’esbandir ni per uns instants les cabòries que el
capfiquen.
Passo a frec de la sèquia Monar, l’espina dorsal líquida de
Salt. Està buida. Deuen haver tallat el pas de l’aigua a l’alçada de La
Pilastra: aigua cada cop més escassa, més preuada. I pensar que encara hi ha
qui qüestiona el canvi climàtic que avança inexorable i que en poc temps capgirarà
per complet les nostres vides! Uns ànecs neden pels tolls d’aigua estancada que
s’han format entre les filagarses d’algues tombades i derrotades que encatifen la
llera de la sèquia. Mengen amb frisança cucs i insectes atrapats en el fang del
fons.
Un home força vell –deu rondar la vuitantena– pedala absort
damunt d’una bicicleta atrotinada. El vermell llampant de la gorra contrasta
amb el gris esmorteït de la seva descurada indumentària. Sobre el parafang del
darrera, enganxada amb un parell de cordills, hi porta una caixa de plàstic
plena de verdures. Pedala tan a poc a poc que em dona temps a fer-ne un
inventari visual quan m’avança: un parell d’enciams, un bròquil, una col, unes
quantes cebes i un manat de pastanagues. Segur que s’ha aixecat d’hora per anar
a collir les verdures a l’hortet que deu tenir no gaire lluny, a tocar de les Deveses.
Em recorda el pare que, com aquest home, quan es va jubilar, es va posar a
conrear un hort que va llogar a les Hortes de Sta. Eugènia. Allò, per a ell, era
la seva vida. Hi anava cada dia sens falta ja fos per regar les tomateres,
cavar les patates, arrancar les cebes, enfilar les mongeteres, treure la mala
herba o, senzillament, per matar les hores, aquelles hores que sovint esdevenen
interminables quan un es fa gran. L‘home de la gorra vermella no em torna la
salutació que li he fet. M’estranya: deu sordejar, penso. No deixa de pedalar
parsimoniosament, amb el cap cot.
Giro cua per anar fins al Pla dels Socs i acostar-me al
Ter. Una jove alta i esvelta m’avança tot corrent, lleugera com una daina. No
m’ha donat temps de veure-li la cara. Porta el cabell recollit en una cua que
es mou al ritme de les seves llargues gambades. De les orelles en sobresurten
uns auriculars blancs sense fils. Tot i la fresca que fa, vesteix una camiseta
de tires de color blau cel i una malla negra molt ajustada que li marca les
ondulacions del seu cos atlètic. Fa uns anys, potser, m’hauria despertat la
libido; ara em conformo veient la silueta d’un cos bonic i proporcionat que alegra
la vista. En un tres i no res la perdo de vista.
El soroll somort de la fàbrica Nestlé a l’altra banda del
riu m’avisa que estic arribant al Pla dels Socs. És per a mi un dels racons més
entranyables de Salt. A finals dels anys setanta feia basarda passejar per
aquest indret, ple de runes i deixalles, on les rates, grosses com conills,
campaven al seu aire. Ara és un espai obert, ben cuidat i acollidor que convida
a ajeure-s’hi per contemplar l’entorn o, senzillament, deixar escolar el temps
sota la mirada atenta de les dues nimfes de pedra que, sempre escarxofades,
vigilen l’indret. M’acosto al riu. La llera és ara un cementiri de còdols de
totes mides. És el present que ens va deixar el temporal Gloria a principis de l’any
2020, quan va desplaçar el curs del Ter cap a la banda de Sant Gregori. De tant
en tant la natura ens recorda als humans que ella és i ha estat sempre un ens
lliure, sense amo; que, quan li rota, es capaç de moure rius, platges, muntanyes...
allà on li plagui. De fer diluviar o, com ara, de mantenir-nos en la sequera
més absoluta. Fa massa temps que els homes vàrem perdre el respecte a la natura
de la qual formem part, tot pensant que la tecnologia ens permetria dominar-la
i adaptar-la al nostre gust. No sé ben bé ni com ni quan, però molt em temo que
pagarem molt cara aquesta gosadia!
Se m’ha fet tard. Me’n torno cap a casa fent drecera pel
camí de les Guixeres i el carrer Sant Dionís. Aprofito per entrar a la fleca de
Can Parramon, al carrer Llarg, i comprar un xato de mig quilo. Només
entrar, ensumo la càlida flaire del pa recent cuit. No me’n puc estar de comprar
també un tall de coca de pa. Me la menjaré tan bon punt arribi a casa, juntament
amb dues preses de xocolata negra que entaforaré dins la molla flonja de la
coca, com quan era un marrec i la mare em preparava el berenar.
Sense adonar-me’n em trobo al bell mig de la Plaça de la Vila, embolcallat pel groc i el vermell encès de les fulles dels aurons que l’encerclen. M’assec en un banc, a tocar d’una de les tres majestuoses llúdrigues de pedra que custodien la placeta. Allà, tot sol, gaudeixo de l’incomparable espectacle cromàtic amb el qual la natura ens obsequia als saltencs cada tardor sens falta. És, sens dubte, la millor cloenda de la meva tranquil·la passejada matinal per les Deveses.
[1] Salvador Sunyer i Aimeric (1924-2017)
[2] A la vora del camí, Salvador Sunyer,
Llibres dels Quatre Cantons, Edicions Curbet Comunicació Gràfica, 2002, 412
pàgs.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada