La placeta de les moreres

Dimarts, 21 de novembre de 2022

Avui, com acostumo a fer tots els dilluns, he anat a comprar fins al mercat de Salt, a poc més de cinc minuts caminant des de casa. Abans d’arribar-hi –en un eixamplament del Passeig dels Països Catalans, al davant dels modestos pisos del grup Verge Maria –sempre plens de roba estesa–, hi ha una vintena de moreres que delimiten un lloc on hi ha sis bancs despintats, disposats en parelles i encarats al passeig. A l’estiu molta gent s’hi asseu per prendre la fresca a l’ombra de l’espès fullam de les moreres. A finals de novembre –quan els arbres estan gairebé nus i una catifa groga de fulles mortes cobreix el terra– l’indret és ideal per prendre el sol tebi del migdia. L’he batejat com «la placeta de les Moreres».

Sempre hi sol haver algú o altre assegut en aquests bancs, fins i tot als vespres. Però gairebé mai hi he vist gent autòctona: la majoria dels que s’hi asseuen tenen la pell morena o negra, procedents –m’imagino– del Marroc, de Gàmbia, de Mali o del Senegal, els països d’origen més habituals dels nouvinguts instal·lats a Salt. Tampoc s’hi asseuen gaires dones. Majoritàriament són homes solitaris, de tipologia molt variada: des de vells –de llarga barba, vestits amb gel·laba i babutxes– endormiscats fent capcinades, fins a joves de cap rapat que no paren de manipular el seu mòbil. 

Cada vegada que els veig m’imagino que les condicions de vida als seus països d’origen devien ser realment molt i molt precàries perquè decidissin deixar-ho tot per venir a  instal·lar-se en un lloc tan llunyà i diferent com és el poble de Salt. Em consta que molts d’aquests nouvinguts viuen aquí, també, en condicions força deplorables, entaforats en pisos petits i precaris, com els del grup Verge Maria. Estic segur que més d’un dels que hi viuen, de tant en tant, s’arriba fins a la placeta de les Moreres per seure i desempallegar-se una estona de les estretors de l’habitatge on viu.

Mentre camino continuo amb els meus soliloquis muts pensant que la comunicació entre aquests col·lectius de nouvinguts i nosaltres –els privilegiats autòctons– és pràcticament nul·la, perquè no només ens separa la llengua sinó també els costums, les creences i, sobretot, –no siguem hipòcrites– l’estatus social. La tendència dels humans és relacionar-nos amb les persones del nostre estatus que tinguin un mínim d’afinitats i de vivències en comú. L’enorme diversitat dels orígens dels més de trenta mil ciutadans que vivim a Salt fa molt difícil –per no dir impossible– la comunicació entre els diferents col·lectius. Ens ignorem mútuament i, de moment, ens respectem. Però no deixa de ser un camp abonat perquè qualsevol grup d’eixelebrats amb mala intenció encengui la metxa de la discòrdia i l’enfrontament entre nosaltres.

Em pregunto quantes generacions hauran de passar perquè aquesta situació tan anòmala del meu poble es capgiri? No crec que sigui a temps de veure-ho.

Sense adonar-me’n he arribat al mercat. Faig memòria. Haig de comprar uns quatre-cents grams de grana cuita –mongetes del ganxet, si encara en queden, o, si no, llenties– i un parell de llonzes de porc, de la varietat Duroc, si pot ser. És el dinar dels dilluns.

______________________