Jaume Bosquet, poeta amic

Divendres 25 de novembre de 2022

M’ha alegrat enormement assabentar-me aquest matí que el meu amic Jaume Bosquet ha guanyat el 19è Premi Ciutat de Terrassa «Agustí Bartra» de poesia en català pel seu recull de poemes Peus de cedre. Vaig llegir-los fa uns quants mesos: em van arribar molt, molt endins. La sensibilitat d’en Jaume és extraordinària i sap plasmar-la en uns versos plens de lírica i sonoritat.

Dels vuitanta poemes que integren Peus de cedre en trio dos. El poema número 80 del recull:

En aquesta mar que va a una altra mar

que va a una altra mar que va a una altra mar;

amb l’emparança dels llibres, dels versos;

a través de la metamorfosi de tots, de tot;

en el retorn, el cercle, el retrobament,

la recerca de l’amor, la possessió de l’odi;

hem intentat caminar, estem intentant caminar,

cos meu

(rosa, rosa, rosa, rosa, rosa, rosa, rosa), 

amb peus de cedre.

I també aquell poema –el número 36– en el qual en Jaume Bosquet parla de la mort del seu pare, a qui dedica Peus de cedre:

En la imatge d’un pare de noranta anys

i d’un fill de seixanta-dos

agafats de la mà a mitjanit,

per la fredor fulminant d’una mà pairal deturada

(oh, dolor per sempre!,

oh, parenostre de llàgrimes!,

oh, moviment d’arrels i de fulles!,

oh, passava aquí mateix!)

un fill sabia

que un pare deixava el somni tel·lúric

i entrava

–complet, dissolt, alliberat i diví– 

a l'eternitat inconeguda.

«Per la fredor fulminant d’una mà pairal deturada». Quan vaig llegir aquest vers, vaig  evocar el moment de la mort del meu pare. Com en Jaume, havia intentat plasmar-lo en el Bocí de memòria que en el seu moment vaig dedicar-li pòstumament al pare:

.../...

La respiració del pare és ara molt més dificultosa que fa unes hores. De tant en tant emet uns sorolls rogallosos que li venen de molt endins. Preparo la xeringa amb una dosi de morfina, seguint les instruccions que en el seu moment em va donar la metgessa. Mentre la MR li subjecta les espatlles per evitar que es mogui, introdueixo lentament la morfina per la via que té clavada a la pell, al centre del pit.

No passa ni un minut i els esbufecs i les raneres de la respiració del pare s’esvaeixen de sobte, completament. De cop i volta es fa un silenci absolut a l’interior de la cambra. Acosto l’orella al pit del pare buscant infructuosament els batecs del seu cor. Només silenci, també. El pare és mort.

La MR i jo ens abracem. Ella no pot contenir les llàgrimes mentre jo intento, inútilment, fer el cor fort. Beso per darrera vegada el front del pare i m’estremeixo al percebre la fredor de la seva pell: la mort ja ha començat a ensenyorir-se del seu cos inert, estrafet.

Descansa en pau, pare.

Va ser a la primavera del 2018, dalt de la coberta d’un vaixell –tornant de Mallorca cap a Barcelona–, que amb en Jaume vàrem estar parlant llarga estona sobre la mort i, en concret, sobre la mort dels nostres pares. Crec que aquella conversa va ser l’inici d’una coneixença més profunda entre nosaltres. Paradoxalment, la mort ens allunya d’uns mentre ens apropa a uns altres.

____________________________