Divendres, 9 de gener de 2026
El riu Onyar és el denominador comú de quatre històries breus —Una finestra al riu, El conill, L'aiguat i Una tarda d'agost— aplegades sota el nom genèric L'Onyar. Són un recull desordenat de flaixos de records d’infantesa i d’entrada a la pubertat, situats a finals dels anys cinquanta i principis del seixanta. Les vaig escriure l'any 2022. No cal dir que he fet ús de la imaginació per omplir els buits o les faltes de concreció de la meva ressentida memòria.
UNA FINESTRA AL RIU
Estic sol a casa esperant que la mare arribi de treballar. No pot trigar gaire. Fa poc he sentit les campanes de la catedral tocar les hores: n’he comptat cinc, n’estic segur. Normalment arriba cap a tres quarts de sis. El pare —que plega a les set de la fusteria— no arribarà fins a quarts de vuit del vespre. Mato l’estona badant darrere els vidres d’un dels finestrals de la galeria que penja sobre el riu Onyar, on hi ha la cuina i la comuna del pis on visc, a la segona planta d’una de les cases del marge dret del riu. Des de la meva talaia m’encanto mirant passar la gent amunt i avall pel pont que connecta el carrer Argenteria amb la plaça de Sant Agustí. Fa estona que observo un parell d’homes xerrant al mig del pont, estintolats a la barana, al costat d’un dels fanals. Un d’ells acompanya la xerrameca amb gesticulacions ostentoses de braços i mans. L’altre escolta més que no pas xerra.
A l’altra banda de riu, a la planta baixa, davant per davant de casa, veig la petita cuina del bar Boira. Té els finestrals oberts de bat a bat. Des de la distància, en la penombra de l’estança, entreveig la silueta del cuiner movent-se d’un costat a l’altre, preparant —m’imagino— els encàrrecs que li deuen manar des del taulell del bar. De vegades, sobretot al vespre, pel damunt de la claveguera que hi ha a sota la galeria penjada de la cuina del bar, veig rates grosses com un puny corrent esperitades amunt i avall per empaitar les deixalles de menjar que el cuiner, de tant en tant, llença per la finestra al riu.
Nosaltres —i molta altra gent— també ho fem, això de tirar al
riu les restes de menjar. Les cuines de gairebé totes les cases estan situades
a les galeries que pengen del riu i això, vulgues que no, predisposa a
utilitzar-lo com a abocador natural. De tant en tant, quan estic a la cuina,
sento el patatxap produït pel xoc amb l’aigua d’un fardell de deixalles
llençada des d’alguna de les galeries. Ipso facto les carpes i bagres neden
rabents fins al lloc de l’impacte, barallant-se per arreplegar el menjar que
els ha caigut del cel (mai més ben dit). De vegades, el Sherlock Holmes sense
pipa que porto amagat molt endins em porta a intentar esbrinar la galeria des de
la qual s’ha realitzat el llançament. Tinc clar que haig de tenir en compte no només
la localització dels peixos afamats sinó també la intensitat del patatxap
que he escoltat. Dissortadament, l’avaluació in situ dels meus incipients
dots detectivescos depèn del fet que, en un temps breu, es produeixi un nou
llançament i em doni temps a veure la galeria des d’on es perpetra la
descàrrega, i així confirmar o no les meves sospites.
M’encanto mirant els jardins que hi ha en algunes de les cases situades a la riba contrària de l’Onyar, riu amunt. Gairebé mai hi veig ningú. Sempre penso que, si jo hi visqués, em passaria el dia jugant al jardí. Cada vegada que els miro evoco la malifeta que, segons m’explica la mare, vaig fer quan tenia uns tres anys.
Era un vespre d’hivern quan, havent sopat, m’entretenia vagarejant tot sol per la cuina mentre els pares estaven endreçats al menjador. Remenant pels baixos dels armaris, sota de la pica de l’aigüera, vaig descobrir una ampolleta exactament igual com les del xarop que prenia de tant en tant quan pescava un refredat amb tos seca. Aquell xarop m’agradava perquè tenia un gust dolcet. Llaminer i golafre com soc, m’imagino que, en veure l’ampolleta de sota la pica, em degué faltar temps per fer-ne un glopet, tot buscant la recompensa immediata del dolç. A partir d’aquest moment és fàcil imaginar la seqüència dels fets, si es té en compte que es tractava d’una ampolleta de xarop aprofitada en la qual la mare guardava amoníac per la neteja. El poc amoníac que vaig arribar a empassar-me degué convertir la meva gola i el pit en un forn. Espaordits, els pares em varen embolicar en una manta i em varen portar cuita-corrents, a peu, fins a la consulta privada del doctor Campistol, a uns dos-cents metres de casa, a l’altra banda del riu, just en una d’aquestes cases amb jardí que ara estic guaitant. No sé exactament quina és.
Segons em va explicar el pare, el metge va estar una bona estona consultant la seva biblioteca per saber què calia fer davant d’una intoxicació tan poc habitual com aquella. Seguint les seves indicacions, els pares em varen atipar de clares d’ou batudes per neutralitzar l’efecte abrasiu de l’amoníac. Sortosament, les cures d’urgència varen funcionar, seguides, però, d’una llarga convalescència que em va tenir enllitat un parell de setmanes. De tot aquest episodi recordo només dues coses: les tirallongues de pell morta que cada vespre la mare m’arrancava amb molta cura de l’esquena i del pit, i també la localització imprecisa —en una d’aquestes cases amb jardí de l’altra riba de l’Onyar— del consultori d’aquell pediatre que, generosament, a les tantes de la nit, va atendre l’angoixant petició d’ajuda dels pares.
La mirada se me’n
va ara cap a l'esquerra del pont, riu avall, per cercar l’hortolà que des de fa
dies controlo des de casa. El descobreixo encorbat, amb el tràmec a les mans,
cavant al mig de les regues on conrea patateres. El petit hort —situat a la
llera del riu, a tocar de l’aigua— aprofita la terra d’al·luvió que cada
primavera —puntualment després de la darrera riuada— l’Onyar diposita a la riba
esquerra, en el revolt que les cases del marge contrari l’obliguen a fer a
contracor per encaminar-lo definitivament cap al Ter, on desemboca. L’hortolà sap
molt bé que aquell hortet que està conreant amb tant d’afany té data de
caducitat, perquè a la tardor, amb la primera riuada, desapareixerà
irremeiablement. Segur que li és ben bé igual i que l’any vinent el tornarà a
conrear, i a l’altre també. Ara només deu pensar en les trumfes que aviat, si
tot va bé, podrà recollir, just quan les patateres —ara exuberants i d’un verd
intens— comencin a esgrogueir-se.
Em distrec resseguint amb la mirada els solcs que els lloms dels peixos dibuixen —ara aquí, ara allà— sobre l’aigua del riu quan s’empaiten entre ells disputant-se el menjar. Les carpes —grosses i encalmades— contrasten amb les bagres, més esveltes i esmunyedisses. En un racó del riu, a tocar d’una de les pilastres del pont, l’aigua és prou neta perquè, des de la finestra de la cuina, identifiqui un parell de carpes que romanen quietes —com si estiguessin adormides— movent lentament la cua i inflant i desinflant pausadament les ganyes.
L’habitual color grisenc de les aigües del riu contrasta amb el color vermellós que tenien avui al matí. Fa una setmana eren blavoses. Segons m’expliquen els pares, tot depèn del color dels tints que fan servir les indústries tèxtils de Girona i rodalies. Com que aboquen les aigües residuals directament a la sèquia Monar i aquesta desemboca a l’Onyar —a uns cent metres de casa, riu amunt, a tocar del pont de Pedra— la intensitat cromàtica de les aigües encara es perceptible quan arriba a sota de la galeria de casa. Aparentment, però, no sembla que els tints afectin gaire els peixos del riu. És més, n’hi ha que se’ls mengen sense cap mena de fàstic. Així, quan l’Onyar porta molt poca aigua, no és estrany veure algú caminant pel bell mig del riu a l’aguait d’alguna carpa o bagra que hagi quedat atrapada en el llot del fons. Si el peix encara és viu, li claven una bastonada i... cap a la galleda.
Més d’una vegada, per distreure’m, he intentat pescar des
del finestral de la cuina. Faig baixar fins a l’aigua un llarg fil de cuca —sense
plom ni tap de suro— procurant que no s’emboliqui en els estenedors de roba
dels pisos de sota. D’esquer faig servir un tall de patata bullida o bé un trosset
de cap d’arengada i, de tant en tant, un tendrum de carn. No és que els peixos
piquin gaire i quan ho fan no em dona temps a enganxar-los, perquè les meves
estrebades del fil de cuca arriben amb massa retard a l’ham. Mai no he
aconseguit pescar res. De fet, tant me fa. Com diu el pare, «si més no, dono
menjar als peixos». Només una vegada una bagra despistada es va enganxar tota sola
a l’ham. Va arrossegar-lo fins a l’altra costat de riu, a sota el finestral de
la cuina del bar Boira. No m’ho podia creure. Amb paciència vaig aconseguir
anar recuperant el fil de cuca fins situar el peix a la vertical de la galeria
de casa. Tot seguit, amb molta cura, vaig iniciar la maniobra d’enlairament del
trofeu, que es debatia amb força per entre els fils dels estenedors dels pisos
inferiors. Les meves maniobres eren observades des del pont per alguns badocs.
Quan devien faltar uns dos o tres metres per arribar a la finestra de la cuina
de casa, la bagra es va alliberar de l’ham amb una forta estrebada i va caure daltabaix,
al riu. El meu desencís va ser majúscul. Ben mirat, però, millor que fos així
ja que si l’enlairament hagués culminat amb èxit i, cofoi, hagués donat la
bagra a la mare perquè la cuinés per sopar, ben segur que li hauria faltat
temps per obrir la finestra i llençar-la al riu.
Sento que la mare em crida des del fons del menjador. Distret com estava badant a la cuina no l’he sentida arribar. Em fa un parell de petons i em pregunta si ja he berenat. Com li dic que no, em dona una bona llesca de pa amb un tall de xocolata. Em demana que li faci companyia mentre frega els plats bruts del dinar. Al migdia no té temps de fer-ho perquè entra a treballar a la fàbrica a la una.
Entre queixalada i queixalada, m’adono que el pont s’ha omplert d’una corrua interminable de seminaristes que venen de la plaça de Sant Agustí. El pont de més avall —el de la Creu Blanca— també està ennegrit de seminaristes. Caminen ordenadament, en fila de dos, vestits tots amb una sotana negra que els arriba fins els peus. Al voltant de la cintura llueixen un faixí de color —uns, els més joves, el porten vermell, i uns altres, blau— que els penja pel lateral de la sotana. Són nois joves, no gaire més grans que jo. Quan pregunto a la mare perquè van vestits d’aquesta manera tan rara, em diu que perquè estan estudiant per, de grans, ser capellans. «Ara deuen tornar dels camps de Fontajau, mes enllà del pont de la Barca, a tocar del Ter. S’hi deuen haver passat tota la tarda, jugant a futbol» —em continua explicant. «Però per què vesteixen sotana si encara no són capellans?» —pregunto. «Doncs, no ho sé, fill. Què vols que et digui. Deuen voler que es vagin acostumant a portar-la de ben joves» —em contesta la mare. «A mi em faria vergonya passejar pel carrer vestit així» —replico. «Doncs, no et facis capellà, i santes pasqües. Apa, recull les engrunes de pa que t’han caigut a terra» —sentència la mare.
A
poc a poc, el pont va tornant a la normalitat habitual. Fa estona que el sol ha
començat a amargar-se darrere les cases del marge esquerre. Els fanals no
tardaran gaire a encendre’s, i la seva llum —pobra, esmorteïda— farà aparèixer
al terra del pont ombres fantasmals movent-se i multiplicant-se al voltant de les
siluetes dels comptats vianants que el travessin. Alhora, sobre les aigües
fosques del riu, s’hi dibuixaran pinzellades fines de llum que, lentament, aniran
apagant-se a mesura que la negra nit s’ensenyoreixi de la ciutat, adormida
La llum del crepuscle endolcia el
tràgic quotidià de les cases i les patinava d’un esmorteïment vagarós i
flotant. Totes les qualitats dels verdets i dels rovells sortien, llavors, a la
superfície. I encara potser l’hora millor per a veure-ho era quan tot s’havia
difós en l’ombra. Sobre les aigües de l’Onyar queien els riells blancs, verds,
roigs de les cases. A cada obertura hi havia una llumeta. De vegades es feia
com un deixant de color de mel sobre les aigües trèmules. La gasa de
lluminositat urbana destacava la massa de pedra blanca de la catedral. Es veia
crepitar la llum d’un arc voltaic sobre la ronya de la pedra.
_____________________
M'has encomenat les teves vivències. Les he imaginat viscudes per mi. Admiro la teva capacitat d'esmicolar-les; així prenen relleu. Molt interessant.
ResponElimina