Un dimecres a Sant Andreu

Divendres, 30 de gener de 2026

Des de fa anys, amb la M. Rosa, tenim la rutina —els dimecres— de desplaçar-nos fins a Barcelona per estar, a la tarda, una estona amb la nostra neta Sira i els seus pares. Els matins els aprofitem per visitar indrets desconeguts de la Barcelona menys turística. Avui el dediquem a passejar pel barri de Sant Andreu, on viu la Sira.

És el migdia d’un dimecres feiner d’aquest mes de gener tan plujós i fred. El sol, per fi, ha aconseguit treure el nas per entre els núvols grisos i ens envia una escalforeta tímida que convida a passejar. Asseguts en un banc de la Plaça del Comerç, m’entretinc mirant el traginar de la gent, amunt i avall.  És una plaça petita i acollidora, a tocar del carrer Gran, envoltada de botigues, amb un quiosc al lateral i una font negra de ferro colat, amb un esvelt fanal al damunt, just al centre.

Consulto al mòbil la història d’aquesta plaça. Així m’assabento que els andreuencs la coneixen popularment com la Plaça del Rellotge, perquè en una de les façanes, a sota d’un balcó, hi ha un rellotge de mides considerables. Efectivament, just al meu darrere, el descobreixo. M’havia passat per alt, tot i la seva grandària.

Durant la Setmana Tràgica de Barcelona, a finals del mes de juliol de 1909, la plaça va erigir-se com el centre neuràlgic de la revolta. Me la imagino atapeïda de treballadors de la metal·lúrgia, d’obreres del tèxtil, de ferroviaris...— reunits en assemblea per decidir afegir-se a la vaga general que s’havia convocat per protestar per les pèssimes condicions de treball que patien a les fàbriques, en mans de la burgesia dominant explotadora. La Plaça del Comerç s’omplí de barricades per resistir la repressió brutal de la Guàrdia Civil, mentre els més exaltats cremaven esglésies i convents. A Barcelona es processaren prop de dues mil persones, entre anarquistes, radicals i nacionalistes republicans, i se n’afusellaren cinc. Un d’ells fou l’andreuenc Josep Miquel i Baró.

Avui, però, la plaça roman tranquil·la: un parell de jubilats —asseguts en un banc assolellat— deixen escolar el temps tot parlant de qualsevol fotesa; una dona arrossega amb dificultats el carretó de la compra, ple a vessar; un home d’edat madura, acompanyant-se d’una guitarra, canta Caminante no hay camino, el preciós poema d’Antonio Machado que Joan Manuel Serrat va fer popular; una senyora sud-americana consulta el mòbil alhora que empeny d’esma una cadira de rodes amb una vella de rostre inexpressiu, abrigada de cap a peus amb una manta d’un vermell llampant; un jove creua la plaça en bicicleta a tota velocitat carregant una motxilla groga del Glovo; una parella de joves caminen ensems mentre contesten els missatges del mòbil...

Un noi prim, de pell morena, pobrament vestit, empeny amb ganes un carretó de supermercat ple a desbordar de ferralla que deu haver recollit dels contenidors instal·lats als carrers. M’imagino que porta la mercaderia fins a la deixalleria que hi ha no gaire lluny de la plaça, al carrer Torrent de l’Estadella, a l’altra banda de les vies del tren. Allà li pagaran una misèria: cinc o sis euros, anant molt bé. No li quedarà més remei que tornar a trepitja més i més carrers, empenyent el carretó, a la recerca de més i més ferralla. D’això en depèn la seva subsistència. Quina història hi deu haver al darrere d’aquest noi i de molts altres que, com ell, malviuen a les grans ciutats, em pregunto. Potser va jugar-se la vida travessant clandestinament el mar Mediterrani, fugint de la misèria del seu país, a la recerca d’una vida més digna, desconeixedor que les injustícies també campen al seu aire en les nostres societats benestants. Ja fa temps, passejant pels voltants de la deixalleria, hi vaig descobrir autocaravanes atrotinades i barraques fetes amb quatre fustes i veles de plàstic on malviuen algunes d’aquestes persones que la nostra societat margina i ignora.

Surto de les meves cavil·lacions per caminar pel carrer Gran de Sant Andreu. El trànsit de vehicles està restringit i les amples voreres conviden a passejar-hi amb tranquil·litat. És un carrer ple de vida, amb una gran quantitat i varietat d’establiments comercials a banda i banda, alguns amb valor patrimonial o sentimental:  la centenària farmàcia Guinart, amb els aparadors d’estil modernista; el llegendari bar Petit Versalles —actualment reconvertit en una braseria— situat als baixos d’un edifici modernista de principis del segle XX, i que encara conserva elements arquitectònics i decoratius d’aquesta època; la farmàcia Franquesa, inaugurada l’any 1842, amb les estanteries de l’interior d’estil isabelí; la popular xurreria-xocolateria de Sant Andreu; la cansaladeria Bové, amb un fragment de bomba incrustat a la façana de quan el general Prim, l’any 1843, va bombardejar el poble de Sant Andreu per sufocar la revolta popular contra el general Espartero...

Ens deixem perdre pels carrers laterals que, a banda i banda, desemboquen al carrer Gran. Arribo a la plaça porxada del Mercadal, que abans havia estat el centre neuràlgic de la vida comercial del poble de Sant Andreu de Palomar, quan encara no havia estat annexionat a Barcelona. Al centre de la plaça hi ha el mercat municipal, recentment remodelat. És de mides reduïdes, en comparació amb els grans mercats de la capital, però molt acollidor.

A l’altra banda del carrer Gran, descobreixo les immenses naus de totxana vermella de l’antiga fàbrica de filatures Fabra i Coats, fundada el 1839, que va tancar definitivament el 2005. Va arribar a donar feina a més de 1500 persones i les sirenes que marcaven les hores d’entrada i sortida dels treballadors regulaven també la vida del poble de Sant Andreu. No puc evitar pensar en la fàbrica Grober de Girona, també del ram del tèxtil, on la mare va treballar-hi durant quaranta anys. Una gran foto històrica penjada a la paret d’un dels accessos al recinte recorda aquelles entrades massives dels treballadors a la feina, la majoria dones. Gràcies a la pressió veïnal, les diferents naus del gran complex fabril s’han restaurat i reconvertit per encabir-hi equipaments educatius (un institut de batxillerat, una escola, una llar d’infants), culturals (centre d’art contemporani, fàbrica de creació, ateneu popular, escola municipal de música, colla castellera...) i també habitatges de lloguer. És un exemple paradigmàtic de conservació i reutilització del patrimoni industrial històric. Salvant les distàncies, em fa pensar en la Factoria Cultural de la Coma Cros al meu poble de Salt.

Els Jardinets i la plaça de Can Fabra  —just al davant de la sortida del recinte de la fàbrica— envolten un elegant i majestuós edifici de quatre plantes que alberga la biblioteca Ignasi Iglésias —dramaturg i poeta modernista nascut a Sant Andreu el 1871— i el Taller de Músics,  d’on han sortit artistes de renom, com la cantant Rosalia  o el guitarrista de flamenc Chicuelo. La plaça i els jardins, ara tranquils, a la tarda —coincidint amb l’hora de sortida de les escoles— s’ompliran de quitxalla que, sota l’atenta vigilància de pares i avis, no pararan de jugar i córrer amunt i avall per esgotar les moltes energies sobreres que acumulen, como ho feia fa uns anys la nostra neta.

Ens arribem caminant fins a la Casa Bloc, un conjunt arquitectònic racionalista situat al passeig Torres i Bages. La seva construcció es va iniciar l’any 1932, durant la Generalitat republicana, i es va acabar als anys quaranta, en plena dictadura. Està format per cinc edificis d’habitatges de set pisos d’alçada, enllaçats entre ells formant una «S» invertida. La llum, la ventilació, la higiene, els espais verds i els equipaments comuns —llar d’infants, sales de reunions, biblioteca... situats a la planta baixa— varen ser les premisses que varen guiar el projecte arquitectònic d’aquests més de 200 habitatges que, inicialment, anaven destinats als obrers andreuencs que vivien en condicions molt precàries. Però la derrota republicana va fer que els pisos fossin finalment ocupats, no per obrers, sinó per militars franquistes i les seves famílies, juntament amb orfes i vídues de la guerra.

Se’ns ha fet tard. Caminem de pressa fins a la plaça d’Orfila, també amb una llarga història. Segons les cròniques, la plaça va ser el punt d’arrancada dels tres-cents segadors procedents de la Catalunya pagesa que el 7 de juny de 1640 —coincidint amb la festivitat del Corpus Christi— es varen dirigir esvalotadament fins al Palau de Santa Coloma —situat a l’actual carrer Ample de Barcelona— on s’allotjava Dalmau III de Queralt, Virrei de Catalunya, és a dir, el representant del monarca espanyol Felip IV al Principat. Ho feien per demanar justícia per les cruels represàlies —ordenades pel virrei Dalmau— dutes a terme pels soldats dels terços de l’exèrcit reial contra els pagesos de les comarques gironines que es negaven a allotjar els soldats castellans a les seves cases. La protesta derivà en un tiroteig en el qual va morir un segador cosa que va provocar un greu tumult que culminà amb el saqueig d’unes quantes cases dels jutges de la Reial Audiència i l’apunyalament i mort del virrei, quan intentava fugir. Tots aquests fets —que es coneixen com el Corpus de Sang— varen accelerar el trencament entre el Principat de Catalunya i el projecte uniformista que el comte-duc d’Olivares volia donar a la Monarquia d’Espanya, desencadenant així la Guerra dels Segadors.

Segons sembla, la munió  de camperols que varen sortir de la plaça d’Orfila el dia de Copus l’encapçalava la imatge del Sant Crist (dels segadors) de l’església de Sant Andreu de Palomar, situada just davant de la plaça. Actualment és una església parroquial de grans dimensions i planta de creu llatina, de tres naus i amb una gran cúpula sobre el creuer, acabada amb un llanternó. Està documentada des del 974, a peu de l’antiga via romana i, més tard, camí medieval que comunicava la ciutat de Barcelona amb el Vallès.

Un grafit pintat en una paret a tocar de l’església recorda el passat anarquista del barri. En una llarga parrafada, condemna els EUA pel segrest de Nicolás Maduro, president de Veneçuela, perpetrat a començament d'aquest any. Passades les vies del ferrocarril i l’estació de tren de Sant Adrià arribem al Parc de la Maquinista, situat en una part dels terrenys que antigament ocupava la factoria La Maquinista Terrestre y Marítima, una empresa de construcció de màquines de tren que es va instal·lar a Sant Andreu l’any 1917 fins al 1993.

El verd llampant de les sorolloses cotorres que pul·lulen tranquil·les per la gespa del parc contrasta amb la negror dels corbs i les merles que pelluquen les molles de pa que algú ha escampat per terra. Un gos —sota l’avorrit esguard del seu amo— flaira amb frisança el pixum d’un congènere als baixos d’un esvelt xiprer. Un parell d’ànecs de coll verd neden amb parsimònia per les netes aigües de l’estany allargassat que configura la centralitat del parc.

Una immensa roda de transmissió d’una antiga màquina de vapor —situada al bell mig del llac—, una aparatosa màquina ferroviària de transmissió i uns immensos fanals de ferro rovellat —alts i esvelts com xemeneies— ens fan memòria dels precedents del sòl que estem trepitjant.

Aviat arribarà la Sira de l’institut i reclamarà els macarrons de l’àvia, «els més bons del món», segons ella. És hora, doncs, d’anar de retir i deixar enrere aquests indrets recollits i emblemàtics del barri de Sant Andreu. Tot i que el pas del temps ha deixat inevitablement enrere el passat anarquista i lluitador dels obrers que hi vivien, el barri encara conserva la humanitat i la proximitat de la gent senzilla i treballadora: un oasi dins la gran metròpoli.

________________________