Mai he deixat de ser professor

Dilluns, 5 de gener de 2026

De petit, al col·legi, tot i que no vestíem d’uniforme, la majoria de nens portaven bates de quadradets blancs i blaus, cenyides per un cinturó. La meva, en canvi, era llisa, de color gris. «Vull una bata com la que porten els mestres, perquè, de gran, jo també vull ser mestre» —li deia a la mare quan, a començament del curs escolar, triàvem la bata a la botiga. I així va ser!

Sempre he considerat que la feina de mestre requereix —a banda d’aptitud i bona preparació— un fort component vocacional que fa que estimis la professió i, sobretot, apreciïs els nens o joves que estan al teu càrrec. Això comporta que, malgrat el pas del temps, la memòria retingui les imatges i les actituds d’alguns dels alumnes que has tingut, en particular dels que han sobresortit, per bé o per mal, en el conjunt de la classe. Si més no, aquest és el meu cas.

Fa un parell de setmanes, mentre passejava per Salt, em vaig trobar casualment amb l’Anna Maria, una exalumna de l’Institut Salvador Espriu que el curs 1988-89 havia tingut a l’assignatura de matemàtiques de segon de BUP.  Anava a visitar els seus pares, ja molt grans, que viuen a prop d’on jo visc. Feia molts anys —més d’una vintena— que no la veia però, tot i això, ens vàrem reconèixer, i ens vam alegrar de retrobar-nos. La recordava com una alumna aplicada i ben predisposada a classe.

M’explicà que guarda molt bons records d’aquells anys d’adolescent a l’Espriu. Em va preguntar per alguns professors que recordava especialment. I en poc més de cinc minuts, allà, a peu dret, al mig de la vorera, em va posar al corrent de la seva vida: que viu a Girona; que s’ha separat fa poc; que la seva filla gran estudia fisioteràpia; que ara ve més sovint a Salt a veure els seus pares perquè són molt grans i volen viure sols; que...

Aquesta empatia amb exalumnes l’he experimentat en força ocasions. Alguns es limiten a saludar-me amb cortesia si ens creuem pel carrer, però d’altres s’aturen per xerrar una estona. Si és el primer encontre després de molts anys, els pregunto d’entrada si guarden o no un bon record del seu pas per l’Espriu i si, en general, es van sentir ben tractats. Perquè, per a mi, el respecte vers l’alumne —independentment de la seva capacitat i del seu rendiment acadèmic— és la pedra angular de la feina del professor.

Si la conversa s’allarga, els demano que m’expliquin —si volen— en quatre pinzellades què ha estat de la seva vida des que varen deixar l’institut:  estudis superiors, feina, parella, fills, aficions... No ho faig per tafaneria sinó perquè realment em complau saber-ho. Personalment m’interessa conèixer en qui s’ha convertit aquell vailet adolescent que, quaranta anys enrere, tenia assegut davant meu a l’aula escoltant les meves explicacions.

De vegades l’encontre es produeix en una botiga, en un consultori mèdic, en una entitat bancària... quan la persona que m’atén s’identifica com exalumne meu: «Vostè ja no se’n deu recordar però va ser el meu professor fa molts anys», em diu. Aleshores intento associar ràpidament la cara del meu interlocutor –ja madur— amb algun dels rostres adolescents que la meva memòria encara reté dels milers d’alumnes que he tingut al llarg dels quaranta-quatre anys de magisteri. La majoria de vegades fracasso en l’intent. Aleshores li pregunto si va ser alumne meu a l’institut o bé a la universitat. En aquest darrer cas renuncio a voler identificar-lo perquè la interacció alumne-professor a la universitat és molt escassa, a causa de la massificació de les classes i de les poques hores de docència. Però si es tracta d’un exalumne de l’institut li demano quin va ser el curs acadèmic que em va tenir de professor. Normalment no se’n recorda i és a partir del seu any de naixement que ho deduïm entre tots dos. I si em proporciona les seves dades de contacte li faig arribar una còpia de la informació acadèmica que conservo d’ell de quan va ser alumne meu.

Perquè —des del curs 1972-73 que em vaig estrenar com a professor a l’institut J. Vicens Vives de Girona, fins al 1989-90, que vaig fer el salt a la UdG— guardo les llistes de tots els grups d’alumnes que he tingut i també la majoria de les fitxes personals —amb foto de carnet inclosa— on anotava el seu rendiment acadèmic. És curiós constatar que el rostre madur de l’exalumne que acabo de retrobar sovint conserva encara —malgrat el pas dels anys— algunes de les faccions de l’adolescent que vaig tenir a classe. Alguns, fins i tot, conserven trets característics del seu caràcter.

Sovint em sorprenc dels records que tenen de mi alguns exalumnes. Solen ser fets que jo no recordo però que varen ser transcendents per a ells. «Va convèncer als meus pares que em deixessin continuar estudiant quan vaig acabar el COU», em diu en Fèlix, un enamorat de la neonatologia que actualment treballa a l’Hospital Vall d’Hebron. «Et vas enfadar quan et vaig dir que em matricularia als estudis de Filologia en comptes dels de Matemàtiques», em recorda l’Alba, una exalumna brillant, que amb seixanta-cinc anys encara està il·lusionada fent de professora de Llengua i Literatura Catalanes en un institut del Prat de Llobregat. «Era un desastre en matemàtiques i en altres matèries. Vaig acabar deixant els estudis de BUP», es lamenta en Sebastià que ara, ja jubilat i amb un net preciós que em mostra amb orgull, participa en la preparació del 50è aniversari de l’Espriu.

És cert també que de vegades les notícies no són tan falagueres: exalumnes que han mort molt joves, d’altres que han contret malalties invalidants o que han tingut una vida personal complicada. També aquests tenen espai a la meva memòria.

En qualsevol cas, després de tants anys, rebre aquests feedbacks d’antics alumnes és sens dubte la millor recompensa que podem tenir els que ens hem dedicat vocacionalment al món de l’ensenyament. Perquè, com diu en una entrevista l’escriptora i mestra jubilada Carmen Guaita, «els mestres mai deixem de ser mestres».

________________