Dissabte, 24 de gener de 2026
Aquest escrit, de l’estiu del 2024, me’l va inspirar la lectura
d’una de les columnes dominicals del diari El País que Manuel Vicent
—per a mi, un dels millors articulistes actuals en llengua castellana— dedicà al
fet d’envellir.
Per a mi envellir, és a dir fer-se vell —malgrat que alguns, eufemísticament,
en diguin «fer-se gran»— és, es miri com es miri, una mala jugada que la vida ens reserva a la majoria dels humans
quan ens acostem al tram final de la nostra existència.
No comences a prendre consciència que
envelleixes fins que apareixen els primers petits problemes de salut —que no pas
malalties greus— que no acaben mai de guarir-se del tot, sinó que van
engruixint la motxilla de patologies amb les quals et tocarà encarar els darrers
anys de vida: la hiperplàsia benigna de pròstata, que et fa orinar amb més
freqüència de l’habitual; l’artrosi del genoll, que et dificulta pujar i baixar
escales; la progressiva degeneració de la còrnia, que et crea problemes de
visió; la incipient pèrdua d’oïda, que et fa difícil seguir una conversa en
entorns sorollosos...
Llavors, no et queda més remei que
intentar pal·liar —fins allà on és possible— els inconvenients associats a
aquestes patologies no greus i, alhora, acceptar-les, és a dir, aprendre a
conviure amb elles. Aquest és sens dubte l’envelliment «ideal», ja que
l’alternativa és o bé la mort prematura, o —encara pitjor— patir una malaltia
que et limiti de forma greu —físicament o intel·lectualment— el teu dia a dia.
Quan prens consciència que ja has
iniciat el declivi vital, les preocupacions i els temors es centren sobretot en
la manera com la Parca et té preparat l’ingrés a l’Hades. Personalment no tinc temor
a la mort perquè fa temps que —si més no intel·lectualment— l’he assumida com
consubstancial al fet de viure: no hi hauria mort sense vida ni tampoc a
l’inrevés. Confio que la proximitat del desenllaç final no em faci perdre
aquesta clarividència. No voldria que arribés el moment en què l’única raó de
continuar vivint fos la por a no ser-hi l’endemà.
Com diu en M. Vicent a la seva
columna, «a partir de cierta edad uno ya no cumple más años, solo cumple salud o
enfermedad, optimismo o derrotismo, proyectos todavía o cabreo, sueños o
deserciones». És imprescindible tenir un motiu —per nimi que sigui— per voler continuar
vivint. Així, de vegades em pregunto quina deu ser la motivació de l’home gran —menut
i escanyolit— que veig sovint al matí donant un tomb per les rodalies de casa.
Capcot, solitari, silenciós, camina molt a poc a poc, amb dificultats, ajudant-se
d’un bastó, arramblat a les parets dels edificis del carrer. Ben segur que la té,
la motivació per no llençar definitivament la tovallola, ni que sigui la de
gaudir un cop més de la claror del dia, de la suau brisa matinera que tempera
la calor, de la veu de la veïna que li dona el bon dia al replà de
l’escala...
Com també la devia tenir fins
al darrer moment l’escriptora Rosa Regàs, traspassada fa pocs
dies, als noranta anys, a casa seva, al poble empordanès de Llofriu i que s’ha
mantingut activa i lúcida fins al darrer moment. O en Jordi Dalmau —una rara
avis que fa uns dies, fortuïtament, vaig conèixer en un dinar amb els Amics de la
UNESCO de Girona—, qui, als seus noranta-sis anys, amb una memòria
extraordinària, manté encara una curiositat innata per tot allò que ocorre al
seu voltant i que, a més, col·labora al Diari de Girona escrivint un
article d’opinió cada quinze dies.
Si tinc la sort de conservar una
mínima lucidesa quan la proximitat del final es faci evident, voldré
acomiadar-me amb serenitat de les persones que m’han acompanyat en aquesta
vida. Fet això, tant me fa que el camí final sigui llarg o curt, mentre no esdevingui
una perllongada i absurda agonia. Així ho expresso en el document de voluntats
anticipades (DVA) que vaig signar l’any passat.
La meva gran temença és acabar com el
pare, qui, afectat en els darrers anys de vida per una síndrome de demència
senil, desconnectà de la realitat més immediata, fent-lo incapaç de prendre
autònomament cap decisió —per mínima que fos— i de comunicar-se amb els que
l’envoltàvem.
Perquè, com diu una dita popular, quan
ets vell valores molt més un dia més de seny que no pas un dia més de vida.
________________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada