Dimarts, 20 de gener de 2026
El riu Onyar és el denominador comú de quatre històries breus —Una finestra al riu, El conill, L'aiguat i Una tarda d'agost— aplegades sota el nom genèric L'Onyar. Són un recull desordenat de flaixos de records d’infantesa i d’entrada a la pubertat, situats a finals dels anys cinquanta i principis del seixanta. Les vaig escriure l'any 2022. No cal dir que he fet ús de la imaginació per omplir els buits o les faltes de concreció de la meva ressentida memòria.
Amorrat
al vidre de la finestra de la galeria de la cuina, miro esporuguit l’Onyar, que
corre veloç sota els meus peus. És un gegant foll que udola amb fúria, mentre
arrossega, riu avall, troncs i més troncs d’arbres arrabassats de la llera des
de ves a saber on. Les soques s’estampien contra la pilastra del pont de Sant
Agustí, i les bocasses dels enormes remolins que s’hi formen els engoleixen en
un tres i no res. Em tapo les orelles amb les mans per no sentir l’eixordador
udol del gegant.
L’aigua de l’Onyar, terrosa i plena de brossa
—constreta entre les cases que, a banda i banda, emmarquen la llera—, baixa
embogida. Ja ha encalçat els baixos d’algunes galeries que pengen sobre el riu.
La pàl·lida llum dels fanals del pont perfila les siluetes de les rates que, a
l’altra riba, corren esperitades amunt i avall sobre la claveguera que hi ha
sota la galeria de la cuina del bar Boira. Estan, com jo, amatents al nivell del
riu, que no para de pujar. Fa massa dies que plou sense parar. Penso en les
persones que no fa gaire van morir en les inundacions del Vallès: els rius
crescuts van arrossegar cases senceres, amb la gent a dins, mentre dormien. Fa
basarda. Tinc por que aquí passi el mateix.
Travesso corrent tot el pis, fins al balcó, a
l’altra banda de casa. Des d’allà veig els embornals dels Quatre Cantons, on
s’alcen dolls enormes d’aigua bruta i marronosa que s’afegeix a l’aigua que
baixa dels carrers que hi conflueixen. En uns minuts el carrer es converteix en
un llac. Casa meva ha quedat envoltada d’aigua. La meva angoixa creix. Temo que
la casa s’acabi ensorrant i que l’aigua del riu m’engoleixi, com ho fa amb els
troncs que arrossega. El pare intenta
tranquil·litzar-me: «No pateixis, fill. No passarà res. Apa, ves a dormir. Ja
veuràs com demà haurà passat tot» —em diu.
Obedient, com sempre, me’n vaig al meu
dormitori, situat al bell mig del pis. Per arribar-hi haig de passar forçament
per un —per a mi, si més no— interminable corredor. Com cada nit, ho faig
corrents, fugint dels monstres terribles que sé amagats en la foscor. Sense mirar enrere,
tanco ràpidament la porta de la meva estança. És molt petita: just hi caben el
llit, la tauleta de nit i una cadira, on deixo la roba. No té cap altra
ventilació que la d’un petit finestral a tocar del sostre que dona a l’habitació
dels pares, protegit per una cortina amb estampats vermells. Em fico al llit a
corre-cuita, premo el botó de l’interruptor de pera que penja del capçal i
m’amago sota l’edredó de plomes per foragitar les meves pors. L’udol del gegant
embogit continua burxant-me el cervell, no me’n puc alliberar. Em costa, però, al
final m’adormo sense adonar-me’n.
Quan l’endemà em desperto, corro fins a la
galeria de la cuina. Ha parat de ploure. El nivell de les aigües ha minvat
força. Ja no veig les rates a l’altre costat del riu. El gegant ha deixat
d’udolar, tot i que el corrent continua essent molt fort. A dalt del pont,
algunes persones baden, amatents de la crescuda de l’Onyar. Me’n vaig a l’altra
banda del pis. El carrer està completament inundat: l’aigua, d’un color marró
intens, arriba força més amunt dels baixos dels aparadors de les botigues. En
contrast amb les aigües del riu, les del carrer estan gairebé immòbils. Surto un
moment al balcó per mirar l’insòlit espectacle del carrer convertit en un llac
en què uns agosarats hi naveguen en una canoa. No fa gaire dies, passejava per
aquest mateix carrer dalt d’un carro tirat per una euga vella i cansada.
Acompanyava el meu oncle transportista a repartir per les botigues de carrer
Argenteria i de la Rambla les mercaderies arribades de Barcelona. Mentre miro,
sento els lents i majestuosos dooongs de les campanes de la catedral.
Són les deu del matí. Indiferents a tot el que està passant, les campanes repiquen
majestuoses convidant a tothom a commemorar la festa de la Verge del Pilar. No
crec, però, que ningú avui tingui humor per gaires celebracions.
Carrer Argenteria, amb la Rambla al fons
(12 d'otubre de 1962)
A mitja tarda, les aigües del carrer s’han enretirat. Em calço les botes de cautxú negres, altes fins sota genoll, i, amb el permís dels pares, surto a passejar pels carrers enfangats. El primer que em crida l’atenció és la ratlla marronosa —precisa i prima, com si hagués estat feta amb tiralínies— que ha quedat dibuixada en els aparadors de les botigues i les portalades de les escales de les cases. És l’evidència plàstica del nivell a que han arribat les aigües.
«On són les sabateres?», em pregunto
al veure tancada i barrada la botiga del costat de casa. Són dues velletes —menudes
i simpàtiques, sempre vestides de fosc— que venen material per a sabates (cordons,
betum, raspalls per enllustrar) que, sense cap gràcia, exposen a l’immens
aparador de la botiga. Quan fa fred l’Elvira —la més xerraire i simpàtica de
les dues— em fa passar a la rebotiga perquè m’escalfi els peus al costat del
braser de carbonet que hi tenen, mentre espero que arribi la mare de treballar.
La meva tafaneria fa que de vegades aprofiti la invitació per anar a la galeria
del darrera de la botiga —arran del riu, a un nivell més baix que el del pont— per observar d’incògnit la gent que hi passa.
Avui, suposo que les sabateres no s’han vist en cor d’arribar fins a la botiga
per veure les destrosses que l’aiguat hi ha fet.
L’adrogueria, en canvi, està oberta. El
senyor Omedes s’afana a treure l’aigua de la botiga amb una galleda. Tot i que
sé segur que em coneix, gairebé mai em diu res. És un home més aviat esquerp,
de poques paraules. Li tinc una mica de por, o de respecte, potser. És alt com
un sant Pau i porta sempre una bata llardosa de color gris que li arriba fins als
turmells. Es passa tot el sant dia a la botiga, ja sigui darrera el taulell o
enfilat a l’escala, ordenant el gènere de les prestatgeries, que arriben fins
el sostre, molt i molt alt. Ara passo pel seu davant i, capficat com està
traient galledes d’aigua i fang, ni s’adona de la meva presència.
Farmacia Saguer - Confeccions Oriol Carbó, al final del carrer Argenteria (12 d'octubre de 1962)
Tot
i que els aparadors de la farmàcia Saguer i la botiga de confeccions
Oriol-Carbó dels Quatre Cantons estan inundats d’aigua terrosa, no hi observo
senyals de vida. Pel carrer de la Cort-Reial m’arribo fins a la botiga de
llanes de la meva tia Quitèria. Pel camí vaig veient els botiguers traient al
carrer el material i el mobiliari malmès per l’aigua i el fang. Ho amunteguen
en pilones que regalimen fang per tot arreu. La imatge és desoladora.
Quan arribo a la merceria veig la meva tia abatuda. No para de somicar mentre va enretirant més i més cabdells de llana —empastifats de fang— dels prestatges de l’estanteria de l’entrada. Una estanteria que no deixava indiferent a ningú que hi entrava, perquè era una harmoniosa barreja de colors que la meva tia aconseguia estivant amb gràcia els cabdells. Ara són una massa terrosa de manyocs que no paren de degotar aigua bruta. Entro a la part del darrere de la botiga i m’espanto en veure les destrosses que ha fet l’aigua. Ha tombat les prestatgeries farcides de llana sobre la taula rodona del mig, mentre que les cadires han quedat apilonades en un racó de la rebotiga. Fa pena veure-ho.
Conseqüencies de l'aiguat del 12 d'octubre de 1962
La rebotiga és l’ànima de la merceria, perquè
és on les clientes —la meva mare entre elles— s’asseuen a fer-la petar amb
l’excusa que la meva tia els ensenyi a fer punt de mitja. «Mireu... » —els diu, tot agafant les agulles—
«heu de fer un punt del dret i dos del revés. Ho veieu?». La Quitèria, quan fa mitja,
fa anar les agulles a una velocitat inimaginable. Ho fa d’esma, sense mirar-les
a penes, tot xerrant amb les clientes de qualsevol fotesa. De vegades, quan hi
acompanyo la mare, m’hi quedo una estona. M’entreté escoltar la xerrameca i
també fullejar alguna revista del cor a la recerca de fotos de dones “lleugeres
de roba”. De tant en tant, la mare em demana que l’ajudi a cabdellar madeixes
de llana. Amb la madeixa lleugerament tensada entre els canells, haig de moure compassadament
i de manera alterna els braços —amunt i avall— mentre la mare va estirant la
llana per fer-ne el cabdell. És un ritual força entretingut.
La veu de la meva tia —demanant-me que
l’ajudi a desembarassar l’entrada de la botiga— em torna a la crua realitat.
Durant una bona estona anem apilant al mig del carrer les madeixes de llana que
són irrecuperables. N’hi ha un fotimer. S’ha fet tard i comença a fosquejar. Haig
de tornar a casa abans els pares no comencin a patir. Dic a la tia que, si em
deixen, demà tornaré a venir una estona al matí per continuar desembarassant la
merceria.
Me’n torno pel mateix camí que a l’anada. Ja no hi ha gairebé ningú al carrer, envaït ara per pilons d’andròmines plenes de fang. L’esmorteïda llum dels fanals il·lumina a penes els bassals que intento estrompassar. M’acompanya un estrany silenci que, de sobte, amb total impunitat, és interromput pels tocs i els retrunys de les campanes de la catedral que, indiferents a tot el que ha passat, continuen cridant a la pregària.
__________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada