En record de Maria Mercè Marçal

Divendres, 2 de gener de 2026

Aquest text, de l’any 2018, està inspirat en la biografia de Maria Mercè Marçal (1952-1998) i en el seu preciós poemari Bruixa de dol.

1961

La nena està sola a casa. El pare ha marxat de bon matí amb els bous a llaurar el camp de pomeres que hi ha al davant del mas, i la mare ha anat fins a l’hort a arrencar les males herbes i a collir un enciam i unes quantes tomates per a l’amanida. La nena ho aprofita per pujar a les golfes, el seu racó preferit de la casa, on la seva imaginació es desborda sense aturador. Des del finestral s’encanta mirant les pomeres florides que omplen de color rosa la immensa plana. Amb els dits polze i índex de les dues mans emmarca un trosset del paisatge i, com si es tractés d’un quadre, el trasllada amb molt de compte fins a la paret lateral de les golfes, on el penja d’un clau de ganxo. Recula unes passes per contemplar el quadre des d’una certa distància. Les pomeres acolorides d’avui contrasten amb les del quadre que va penjar fa uns mesos, unes pomeres grises i eixutes esborronades per la boira persistent que envaïa aleshores tota la plana. Més endavant, al setembre, penjarà a la paret un altre d’aquests quadres amb les pomeres verdes doblegades pel pes de les pomes a punt de collir.

La mirada de la nena es dirigeix cap a un racó on hi descobreix un bagul ple de pols. És un bagul força gros que amb prou feines pot arrossegar fins al centre de l’estança. No sap si obrir-lo, però la curiositat pot més que ella. S’agenolla al seu davant i, encuriosida, aixeca lleugerament la tapa. Per l’escletxa veu els bracets d’una nina. Obre del tot la tapa del bagul i apareix una nina de cartró, amb els cabells, les celles, la boca i les orelles pintades de color marró fosc. Els ulls de la nina estan despintats, com si algú els hagués rascat amb insistència per fer-los desaparèixer. La nina està despullada i la nena se l’acosta instintivament al pit per abrigar-la. L’agafa de les mans i intenta infructuosament fer-la caminar pel terra de l’estança. Les cames, enganxades amb uns claus al cos, balancegen sense cadència. La deixa a terra i torna a mirar dins del bagul. Hi descobreix un vestit que deu ser de la nina. La tela és gruixuda, de color blau cel, amb les vores cosides a mà. Se n’adona perquè la seva mare, fa pocs dies, ha començat a ensenyar-li a cosir. Li diu que de gran li ho agrairà. Posa el vestit a la nina i la col·loca asseguda al seu costat.

Ara té pressa per obrir el paquet que ha vist al fons del bagul, embolicat amb un paper esgrogueït. El desembolica amb parsimònia i apareix un vestit de color malva. Tot i que està esfilagarsat, el reconeix de seguida. N’està segura. És el que porta l’àvia Pilar a la foto emmarcada que des de sempre ha vist en un dels prestatges del bufet del menjador, on també s’hi veu l’avi Miquel, amb gorra, que l’agafa de bracet. A la foto se’ls veu tots dos molt joves i riallers, ben mudats i empolainats, davant del mas. L’àvia porta una petita rosa agafada al trau de la solapa. La nena no va arribar a conèixer la seva àvia perquè va morir quan ella només tenia tres anys. La mare li explica de tant en tant coses de l’àvia. Li conta que era molt guapa i intel·ligent. Que de petita no va poder anar a escola i que, per això, de gran, l’àvia va demanar al rector del poble que l’ajudés a aprendre a llegir i escriure. Per practicar la lectura feia servir els contes que llegia la seva filla. La nena no entén com l’àvia no va poder anar a escola de petita. La mare li diu que abans, a escola, només hi podien anar els fills dels rics, els amos de les terres i de les cases de pagès, i que sovint els fills dels masovers —sobretot les nenes— s’havien de quedar a casa per ajudar la mare a fer les feines de cada dia. La nena no ho entén; ho considera injust, tot i que no ho explica a la mare. Pensa que de gran voldrà ser mestra d’escola per ensenyar de lletra a tots els nens i nenes del poble, encara que siguin pobres.

Està cofoia del seu descobriment. S’imagina l’àvia, de petita, jugant amb la nina i, de gran, a l’envelat del poble, lluint presumida el vestit malva el dia de la festa major. Segur que l’avi Miquel degué quedar enlluernat quan la veié. No pot resistir la temptació de posar-se el vestit.  Li sobra roba de totes bandes, però se sent princesa, com les dels contes que cada dia llegeix amb delit quan se’n va a dormir. D’esma, posa les mans a les butxaques del vestit. A la de la dreta hi troba pètals desfullats de rosa,  completament secs, alguns mig engrunats. Potser són —pensa la nena— els de la rosa que l’àvia portava enganxada al trau del seu vestit el dia que es va fer la foto del menjador. Com que els pètals són de color blanc —com el de les roses de l’immens roser que s’enfila per la façana del mas—, s’imagina l’avi Miquel tallant una flor i donant-la-hi a l’àvia abans de fer la foto. I l’àvia, abans d’anar a dormir, guardant-la a la butxaca del vestit per recordar aquell bonic detall.

Tot d’una, la nena arreplega un paraigua atrotinat que hi ha penjat en una de les parets de les golfes i l’obre amb molt de compte per no trencar les poques barnilles senceres que encara li queden. El sosté obert amb una mà i amb l’altra agafa la nina. Tanca els ulls, enlaira el cap i comença a ballar al ritme de la música imaginària que sona a dins seu. Les teranyines que pengen del sostre semblen voler afegir-se a l’encanteri del moment bellugant a l’uníson. De tant en tant gira en rodó sobre si mateixa aixecant núvols de pols arrossegada pels baixos del vestit.

De sobte, la veu greu de la seva mare interromp aquell improvisat ball de saló.

—Maria Mercè... baixa a parar la taula per dinar.

 

1985

La Júlia està asseguda davant la taula-escriptori de l’habitació de casa seva, un pis de lloguer a la zona alta de Barcelona. Fa estona que té la mirada fixa a la primera pàgina del seu quadern de classe on s’hi llegeix:

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el cartipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d'alegria

que hauran teixit aranyes sense seny. 

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Aquest matí ha començat les classes de COU a l’institut. Com que era el primer dia, els professors han dedicat l’hora de classe a explicar els continguts de la seva assignatura i els criteris d’avaluació que seguiran durant el curs. Però la Maria Mercè —la nova professora de literatura catalana que ha arribat aquest curs a l’institut— els ha demanat, a més, que copiessin el poema que havia escrit a la pissarra. No ha volgut dir-los l’autor o autora del poema. Només els ha demanat que, a casa, en un lloc recollit, el llegissin lentament, en veu alta, unes quantes vegades, fins que se’l fessin seu, fins que les emocions afloressin pels porus. Demà, a classe, la Júlia haurà de compartir amb els seus companys i amb la professora aquestes emocions.

No sap com posar-s’hi. Fins ara ningú li havia demanat això. Al batxillerat s’ha fet tips d’analitzar la mètrica i la sintaxi de molts poemes, però sempre d’una manera freda, impersonal. Com a molt, el professor els explicava les possibles motivacions que podien haver portat el poeta a escriure un determinat poema però mai ningú els havia demanat que burxessin en les seves pròpies emocions. En el fons té por de furgar gaire endins perquè aquest estiu ha trencat amb en Sergi, un company de classe amb qui sortia des dels catorze anys.

Es dona una treva per fixar-se només en els mots del poema que més li criden l’atenció. No ha estat mai en unes golfes, tot i que se les imagina fosques, plenes de trastos, desendreçades. Li faria ànsia pujar-hi tota sola i més quan pensa que s’hi pot trobar una nina sense ulls. Esgarrifós! El mot tarlatana, no sap ben bé què significa, però li agrada la seva sonoritat feta només de a‘s, harmònicament intercalades entre consonants. La sil·labeja vàries vegades, a poc a poc:  tar–la–ta–na... tar–la–ta–na... Busca al diccionari el significat i també el del mot grau. Li agrada també com sonen els darrers versos farcits de ny‘s i de x‘s: baixaré, teixit, aranyes, seny, butxaques. Sent com el poema comença a endinsar-se dins seu, lentament.

La Júlia torna a llegir-lo a poc a poc.  Pujaré – baixaré, tristesa – alegria...  Paraules contraposades, com els seus sentiments, que darrerament grimpen i davallen com una muntanya russa. Llàgrimes i somriures, petons i despits, abraçades i empentes... Evoca el dolor i la tristesa que el trencament amb en Sergi li està provocant, els plors continguts que sovint amaga sota els llençols del llit... les seves golfes... plenes d’il·lusions trencades, de promeses incomplides, de desitjos insatisfets.

Llegeix i rellegeix. La Júlia té clar que la protagonista del poema només pot ser una dona, tot i que no sabria explicar ben bé el perquè. Voldria, com ella, ser capaç de sortir de les seves golfes, de tenir la sort de trobar una aranya esbojarrada que li retornés l’alegria d’abans. Voldria deixar de compadir-se, deixar de pensar en en Sergi, i buscar amb insistència aquestes engrunes de felicitat de què parla el poema. De fet, pensa, que aquest encontre amb la nova professora és potser la primera engruna.

La Júlia es tomba al llit i s’adorm recitant de memòria, una i altra vegada, el poema: Pujaré la tristesa dalt les golfes / amb la nina... / Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques. 

2014

Són les tres de la matinada. No hi ha ningú assegut als bancs del llarg passadís de la unitat de cures pal·liatives de l’hospital; el silenci és absolut.

A l’habitació 227, uns bufecs profunds i accelerats esquincen el silenci de l’estança. La Júlia està estirada al llit, lleugerament incorporada, amb els ulls tancats enfonsats en unes òrbites obscures. Té la cara demacrada, inexpressiva, amb uns pòmuls sortints recoberts d’una pell esmorteïda, arrugada, quasi transparent. El seu braç dret —esprimatxat, solcat de venes exageradament marcades— reposa nu sobre la vànova del llit. Un esparadrap blanc, tacat de sang, protegeix l’agulla que la Júlia té clavada al braç, per on la morfina penetra en el seu cos, gota a gota, lentament.

Una dona, asseguda al costat del llit, estreny amb delicadesa la mà de la Júlia. Comença a llegir un poema:

Vols venir a la meva barca?,

—Hi ha violetes, a desdir!.

anirem lluny sense recança

d'alló que haurem deixat aquí.

 

Anirem lluny sense recança

—i serem dues, serem tres.

Veniu, veniu, a la nostre barca, 

les veles altes, el cel obert. 

...

Per un moment, el rostre de la Júlia es relaxa i els seus llavis secs insinuen un somrís. El seu cervell enterbolit evoca la Maria Mercè, la professora-poeta de la qual s’enamorà, la que l’ajudà a endinsar-se en els seus sentiments més profunds a través de la poesia, la que la va marcar de per vida.

 

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,

ens trobarem a plena mar.

Arreu s’escamparà la vida

com una dansa vegetal.

 

Dins la pell de l’ona salada

serem cinc-centes, serem mil.

Perdrem compte a la tombada.

Junts farem la nostra nit. 

La Marina, amb els ulls entelats, està complint el darrer desig de la Júlia, la seva companya i parella. Li va demanar que volia morir escoltant els poemes de la Maria Mercè Marçal que tantes vegades, elles dues, havien llegit en la intimitat. Era conscient que la vida se li esmunyia per moments, abans d’hora. I ho volia fer amb la serenor i la pau que els versos de la Maria Mercè li infonien quan els recitava. 

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el cartipàs vençut, la tarlatana vella.

...

La Júlia comença a pujar lentament els interminables graons que la conduiran a les golfes que mai ha vist. El seu cos s’estremeix un instant i els bufecs cessen tot d’una.

La Marina besa els llavis de la Júlia, apaga el llum i tanca la porta de la cambra.

Sap que ja només li resta satisfer el darrer desig de la seva companya: gravar a la seva tomba el següent epitafi:

Emmarco amb quatre fustes

un pany de cel i el penjo a la paret.

 

Jo tinc un nom

i amb guix l’escric a sota.

 

Maria Mercè Marçal