El riu Onyar és el denominador comú de quatre històries breus —Una finestra al riu, El conill, L'aiguat i Una tarda d'agost— aplegades sota el nom genèric L'Onyar. Són un recull desordenat de flaixos de records d’infantesa i d’entrada a la pubertat, situats a finals dels anys cinquanta i principis del seixanta. Les vaig escriure l'any 2022. No cal dir que he fet ús de la imaginació per omplir els buits o les faltes de concreció de la meva ressentida memòria.
EL CONILL
Les dones apressen
el pas, escales amunt, per no arribar tard a la feina, senyal que no deu faltar gaire per a les nou del
mati. És l’hora del canvi de torn a la fàbrica Grober.
La mare ha entrat a treballar a les cinc del matí. Com cada dissabte, l’espero
que surti per anar junts a comprar al mercat. Ho faig assegut en una cadira
baixa de la petita porteria que hi ha a l’entrada de la fàbrica, des d’on veig les
corredisses de les dones. El porter, avui, m’ha deixat entrar a dins perquè fa
una fred de mil dimonis. Aquesta nit deu haver fet una gelada molt forta,
perquè, quan m’he llevat i he anat a la cuina per rentar-me la cara, he vist
que les camises i els pantalons penjats als estenedors de fora la galeria
estaven completament rígids, encartonats. Quan el vent ha començat a bufar una
mica, balancejaven com uns autòmats, talment com ho fa el Tarlà, aquell ninot que, en el carrer de
casa meva, pengen d’una barra enganxada entre dos balcons, i que els nens fem
girar per divertir-nos.
Per
fi sona la sirena que, a l’interior de la porteria, ressona d’allò més. Surto
al carrer i m’estintolo en una cantonada, davant per davant de la porta de
sortida de la fàbrica. Una corrua interminable de dones baixen de pressa les
escales de l’interior, cap al carrer. Ho fan rialleres, enraonant entre elles.
Me les imagino felices —com m’explica sovint la mare— de poder-se alliberar de
la fressa eixordadora dels telers. Com que la mare no sol ser de les primeres
en sortir, passa una estona abans no la veig eixir per la porta, acompanyada
d’una amiga de qui s’acomiada amb un «Fins dilluns, Angelita». Em fa dos petons
i em posa bé la bufanda, enroscant-me-la al coll i entaforant-ne els extrems a
dins de l’abric. «T’has d’abrigar bé, fill. Si no, pescaràs un refredat» —em
diu.
Agafat
de bracet amb la mare, caminem tot xino-xano fins el mercat de les pageses, que
els dissabtes s’instal·la a la riba esquerra de l’Onyar, a tocar del mercat
municipal del Lleó. De camí, la mare em sorprèn entrant a la pastisseria
Campistol del carrer Nou per comprar-me un xuixo de crema, que sap que m’agrada
amb bogeria. Els d’aquesta confiteria són els millors, perquè els fan amb una pasta
cruixent i flonja alhora, gens oliosa, que, al mastegar-la, es barreja delicadament
amb la dolçor del sucre i la crema. La mare m’avisa que em compra el xuixo
perquè demà serà el meu aniversari. Si haig de ser franc, ni me’n
recordava que demà fes nou anys perquè, a casa, no som de gaire celebracions.
Els
xarlatans són l’avançada del mercat al carrer. N’hi ha un enfilat dalt d’un
tamboret cridant a cor què vols, intentant vendre no sé ben bé quina rampoina. La
mare, de tant en tant, els compra uns potets metàl·lics amb ungüent de serp,
que em posa a l’hora d’anar a dormir quan pesco un refredat amb tos seca. Abans
de posar-me el pijama, m’unta el coll, el pit i l’esquena amb aquesta pomada llefiscosa
i em cobreix el tors amb un drap de cotó. Això fa que suï tota la nit i,
normalment, m’aixeco amb menys tos que el dia abans.
Ahir la mare ja em va avisar que volia anar al mercat sobretot per comprar un conill pel dinar de festa major. «Si en comptes de fer-ho a la carnisseria, el comprem viu a les pageses del mercat i el matem nosaltres a casa, ens estalviem uns quants calés» —em diu. Tant el pare com la mare, com van néixer a pagès, no els fa ànsia matar el conill a casa. A mi tampoc. Més d’una vegada he ajudat la meva àvia del Pont Major a matar-ne algun. Subjecta el conill per les potes de darrere i, amb una mà de morter, li etziba al clatell un cop sec i precís que el desnuca. De vegades ho fa amb la cantonada de la mà. El conill fa un xisclet breu, esmorteït, com el plor d’una criatura, i queda mort. Aleshores jo l’ajudo a treure-li la pell. Subjecto el conill per les potes de darrere mentre l’àvia va tallant i estirant la pell, com si ens traguéssim un mitjó llarg. Al final, la pell queda a l’inrevés, amb el pèl cap endins i la carn rosada del conill cap afora. La pell del conill la deixa una temporada penjada d’un ganxo a la paret del pati perquè s’assequi i després la ven als que fan abrics amb pells d’animals. De tant en tant, també l’ajudo a matar pollastres. El subjecto per les portes mentre l’àvia li agafa el coll i li fa un tall sec amb un ganivet de cuina. Unes quantes sacsejades, molt poques, i l’animal ja és mort. Després el penja cap per avall d’un ganxo i, a terra, sota el pollastre mort, hi col·loca un plat per recollir-ne la sang que degota del tall. L’àvia, després, la cuina i se la menja. A mi no m’acaba d’agradar. Quan el pollastre ja està del tot dessagnat, el remulla uns segons en una galleda amb aigua bullent, i tots dos, asseguts en unes cadiretes baixes de balca, al mig del pati, comencem a desplomar-lo. És una feina molt entretinguda que no m’acaba de fer el pes.
Les pageses —arrenglerades
totes en una paret exterior del mercat municipal— estan dretes darrera els seus
cistells, on hi tenen tancats l’aviram i els conills que han vingut a vendre
des dels pobles del voltant. Piquen fort a terra amb els peus per intentar treure’s
el fred de sobre, que ni el mocador al cap ni l’abric llarg fins els peus que vesteixen
aconsegueixen mitigar. La mare va preguntant a l’una i l’altra pel preu dels
conills. Al final, després de regatejar una estona, compra el conill a una
pagesa de Celrà, que li deixa a bon preu. La mare fica el conill cap per avall
dins d’una coixinera vella que ja porta preparada de casa i se la penja de
l’espatlla. Tot i que té les potes lligades, de tant en tant les estrebades del
conill fan sacsejar la coixinera. Amb el cistell ple a vessar, marxem del
mercat després de comprar la verdura a la parada de la Consol, una pagesa de
Bescanó que la mare coneix des de fa molts anys. Com va molt carregada, la mare
em demana que vagi jo a Can Pérez-Xifra a comprar el midó que necessita per fer
la crema pel dinar de demà, mentre ella va tirant cap a casa.
Can Pérez-Xifra és una drogueria que hi ha al final del carrer Argenteria, a uns cent metres de casa, just a la cantonada del pont de les Peixateries Velles, sobre l’Onyar. «Bon dia, Carlitus. Què t’ha dit la mare que compris?» —em pregunta la Maria, somrient des de darrere el taulell. És una dona molt simpàtica. Com que hi vaig sovint a comprar, de vegades em regala un caramelet i em diu que no li digui a la mare.
Com sempre, al davant de la porta d’entrada de la drogueria, recolzat a la paret del porxo que dona accés al pont, hi veig en Fonso, venent números dels cecs. Em fa angúnia mirar-li la cara amb els clots buits dels ulls que no té. Sovint mira cap al sostre del porxo, com si hi busqués alguna cosa. Mentre balanceja lleugerament el cap —endavant i endarrere—, mou alhora, al compàs, la cama esquerra que té recolzada sobre el bastó, doblegada pel genoll en forma de quatre. És un home alegre i de la broma que, quan no canta la cantarella de «dos iguales para hoy», el sents xiular d’allò més bé, preferentment sardanes. De vegades m’encanto mirant com talla els cupons que li demanen. Primer palpa la tira que li penja de la camisa i localitza la línia de foradets per on ha de doblegar-la. Tot seguit, amb l’índex i el polze de la mà dreta, fent pinça, prem amb força el sec del paper, dues vegades, d’esquerra a dreta, i amb molta cura retalla els cupons que li han demanat. «Aquí els tens, Manolo. A veure si tens sort i pots deixar de treballar» —diu tot rient al client. Recordo que un vespre que, de sobte, es va posar a ploure a bots i barrals, la seva muller —una dona molt menuda, baixeta, de pell lletosa, amb la cara exageradament pigallada— el va venir a buscar, suposo, per aixoplugar-lo amb el paraigua fins a casa. Tinc gravada la imatge d’en Fonso, agafat de bracet de la seva esposa, pujant tots dos, al pas, les escales del porxo i allunyant-se lentament pel pont d’Eiffel, sota una cortina de pluja que esmorteïa l’escassa llum que il·luminava el pont.
Quan
arribo a casa i dono a la mare les tres unces de midó que m’havia demanat,
m’explica que ha deixat el conill a la comuna de la cuina. Tot i que l’ha
deixat lligat, m’avisa amb insistència que, si per necessitat haig d’anar a la
comuna, deixi tranquil l’animal i m’asseguri que tant la tapa del forat com la
finestra que dona al riu estiguin ben tancades. A la tarda, després de dinar, amb
l’ajuda del pare, el mataran, i així, al vespre, podrà començar a preparar el
rostit per a l’endemà.
Com
em veu desvagat em diu que agafi el cabàs i que l’ajudi anant a comprar la
grana cuita pel dinar d’avui, i també la llet i el pa per a demà. «Agafa un bitllet
de vint-i-cinc del meu moneder. En faràs prou i de sobres. Vigila que et tornin
bé el canvi. I no el perdis, sobretot» —em diu mentre renta roba a l’aigüera de
la cuina. «Ah, i la llet ves a comprar-la a la central, que és més barata que a
la botiga» —rebla per acabar.
Obedient de mena, agafo el bitllet del moneder i poso tres ampolles de llet buides dins del cabàs. Ben abrigat, surto al carrer i travesso el pont fins a la plaça de Sant Agustí. Passo per davant de l’edifici de Correus i, com solc fer sempre, em miro de reüll la cara del lleó enfadat que hi ha clavat a la façana, al costat de la porta d’entrada de l’edifici. Té la boca mig oberta, com si tingués ganes de mossegar-me si hi poso la mà a dins per deixar-hi una carta.
A la central lletera, que és a tocar, bescanvio al mostrador les tres ampolles
buides de llet que porto al cabàs per tres de plenes. «Com cada litre costa
quatre pessetes, me n’han de tornar... tretze» —em dic a mi mateix mentre
espero el canvi del bitllet de vint-i-cinc que he donat al dependent. Després,
carregat amb la llet, reculo fins a l’Onyar per anar a comprar els cigrons.
Normalment la mare els compra secs i els cou a casa, a foc molt lent. M’imagino
que avui me’ls fa comprar cuits perquè està atabalada amb el dinar de demà.
Arribo al pont d’en Gómez. És una passarel·la tan esprimatxada que, quan la travesso, sempre penso que s’ha d’enfonsar damunt l’Onyar. En eixir del pont, a la dreta, passo pel davant de la ferreria dels germans Rueda. A l’obrador hi veig encara l’estàtua de bronze de l’àngel que coronava el campanar de la catedral, que, de fet, era un penell que girava amb la força del vent. Fa poc que la varen despenjar del capdamunt del campanar perquè volen posar-li un cap nou, ja que l’original —segons expliquen alguns— el va destrossar un llamp, ja fa molts anys. Ara que la veig de prop, la trobo més petita del que m’imaginava. Deu fer poc més de dos metres d’alçada. Amb el cap escapçat sobresurten les dues ales obertes de l’esquena, que m’imagino fan girar el penell quan el vent bufa amb prou força allà dalt, al capdamunt del campanar de la catedral.
Cada
cop que entro Can Mas —al capdamunt del carrer Ballesteries— sento la mateixa
olor, una barri-barreja de flaires humides de mongetes, llenties i cigrons
acabats de coure, que m’embafa una mica. La Pepita, la dependenta, que ja em
coneix d’anar-hi a comprar amb la mare, em despatxa els tres quarts de quilo de
cigrons que li demano, embolicats en una
paperina grossa de paper gruixut que recobreix amb paper de diari. Li pago les tres pessetes amb
deu cèntims que costen i continuo carrer avall, fins els Quatre Cantons. En
Siset, de la fleca, entra a l’obrador a buscar el pa de quilo que li he demanat.
Com que no pesa ben bé el quilo, m’hi afegeix de torna un tall de coca, que sap
que m’agrada amb bogeria. Demanaré a la mare si me la puc menjar avui per
berenar, amb un tall de xocolata.
Mentre
pujo les escales de casa carregat amb el cabàs vaig sumant mentalment tot el
que he gastat, perquè sé que la mare m’ho preguntarà. «Si al preu de la llet i
la grana hi afegeixo les dues pessetes amb deu cèntims que m’ha costat el pa,
he gastat disset pessetes amb vint cèntims en total. M’han de sobrar, doncs,
set pessetes amb vuitanta cèntims», em dic a mi mateix. Quan compto de cap,
sempre recordo les sumes i restes que, de ben petit, el pare em feia fer de
memòria. «Això de comptar mentalment et servirà per anar per la vida», em deia.
Tenia tota la raó del món: ara me n’adono. Passo comptes amb la mare, i em diu
que li deixi els diners que m’han sobrat al moneder. Com són un quart d’una del
migdia, em demana que pari la taula per dinar mentre ella comença a
preparar-lo. Esperarem el pare, que arribi de treballar, cap allà a un quart de
dues. Els dissabtes i els diumenges són els únics dies de la setmana que podem estar
tots tres junts a l’hora de dinar.
A
dos quarts d’una, com cada dia, poso sens falta la ràdio per escoltar Tambor, el conte infantil que Ràdio
Barcelona emet de dilluns a dissabte. Avui, un esquirol entremaliat s’escapa
del seu cau per anar a parar a un bosc on totes les plantes i animals estan
tristos i moixos, sense saber ben bé per què. Ves per on, l’esquirol
aconsegueix encomanar la seva alegria desbordant a tots els éssers del bosc,
que acaben cantant i ballant amb ell com no havien fet mai. «Y colorin Colorado,
este cuento se ha acabado.» Són deu minuts comptats durant els quals la meva
imaginació —força escassa de natural— es
desvetlla escoltant les veus impostades dels locutors fent parlar
les bestioles del bosc.
Em
moro de ganes d’anar a veure i jugar una estona amb el conill que hem comprat
aquest matí. Però si ho demano a la mare, ben segur que em dirà que no, que
m’entretingui amb qualsevol altra cosa. Sempre m’han agradat els animals. Quan anem
a casa de l’àvia del Pont Major o del meu avi de Vilert, m’agrada passar
estones perdudes al galliner i als estables per guaitar els animals, tot i la
ferum que s’hi sent que a mi, almenys, no em desagrada. Em distrec mirant les
gàbies dels conills. Quan és època de criança, les conilles no paren de menjar
herba del jaç. Ho fan sense gairebé badar la boca, movent només les galtes, el
nas i els bigotis. Si ja han parit, els conills petits o bé estan mamant o bé corrent
al voltant de la mare. Si m’hi apropo massa, la conilla, desconfiada, em mira de
reüll des de darrera l’enreixat de la gàbia i no em deixa acaronar les seves
cries. Per això tinc ganes de jugar i amanyagar el conill que tenim a la
comuna. D’amagat, agafo del rebost una fulla d’enciam i me l’amago a la butxaca
dels pantalons mentre demano a la mare que em deixi anar a la comuna, perquè
haig d’anar de ventre sens falta. Em recorda que vagi amb compte amb el conill,
no fos que s’escoli pel forat de la comuna.
Està quiet, ajagut a terra, amb les potes de darrere lligades. A terra hi ha uns quants cagallons. Sense treure’n la tapa, m’assec a la fusta de la comuna i li poso al davant la fulla d’enciam que he agafat, però no en fa ni cas: sembla atemorit. Decideixo deslligar-lo per veure si reviscola una mica. Comença a moure’s, fent saltirons molt curts amb les potes del darrere. L’agafo i me’l poso a la falda, encerclant-lo amb un braç perquè no fugi. El conill —aparentment tranquil, desconeixedor del destí que li espera— recolza el morro sobre la meva mà esquerra. Amb l’altra començo a acaronar-li lentament el pèl suau i fi del llom, des del clatell fins a la cua, menuda i flonja com un bocí de cotó fluix. Les orelles, llargues i tibades com antenes, mostren el seu interior d’un blanc quasi transparent solcat per un reguitzell de venes molt primes de color rosat. El botó folrat del seu nas petit no para de moure’s amunt i avall entre les galtes boterudes que, a l’uníson, s’inflen i desinflen a banda i banda.
Tot
d’una s’obre la porta de la comuna. És el pare, que acaba d’arribar de
treballar i vol donar una ullada al conill que hem comprat al mercat. Espantat
que no em renyi per haver deslligat el conill, reacciono automàticament desfent-me
de l’animal que tinc a la falda, en el mateix moment que el corrent d’aire que ha
provocat l’obertura sobtada de la porta fa que s’obri de cop la finestra de la
comuna, que no devia estar del tot ben tancada. Al conill li falta temps per
fer un bot i saltar per la finestra, de caps al riu. Tot i l’alçada de la
caiguda, des dels finestrals de la cuina veiem com el conill treu el cap de
l’aigua i comença a nedar cap a la vora. El corrent, però, se l’emporta
lentament riu avall. El perdem de vista quan passa per sota el pont de sant
Agustí, arran de la pilastra.
El pare surt esperitat de casa baixant els escalons de dos en dos, i jo tot darrere. Correm a tot drap, primer pel carrer Ballesteries i després pel carrer Calderers, fins arribar a la placeta de Sant Feliu. Allà podem arribar fins a la vora del riu, a tocar de l’aigua, i intentar recuperar el conill. Tenim l'esperança que el corrent l’apropi fins a la riba. No és així. El veiem passar riu avall, a uns tres o quatre metres de la riba on som. Encara sembla que belluga les potes.
Per això, el pare no es dona per vençut i continua corrent vorejant la riba per intentar arribar al passallís que travessa el riu, cent metres més amunt. És el lloc idoni per intentar engrapar l’animal abans no s’escoli per algun dels forats que hi ha. Però no hi arribem a temps. En aquell indret, el corrent del riu augmenta la velocitat i, quan ens falten pocs metres per arribar al passallís, veiem com el conill —ja immòbil— s’esmuny irremeiablement per un dels desguassos, Onyar avall, fins al Ter.
Antic passallís sobre l'Onyar, entre la Devesa i el barri de sant Pere
Indigne final
per un animal que estava destinat a abandonar el món dels vius entre els elogis
d’uns comensals encantats de cruspir-se’l i llepar-se els dits al voltant d’una
taula de festa major.
_____________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada