Les natges

Dimecres, 22 de novembre de 2023

Les ràdios em recorden que el 22 de novembre de 1963 –avui fa exactament seixanta anys– John F. Kennedy –aleshores President dels Estats Units d’Amèrica– fou assassinat a la ciutat de Dallas per tres trets disparats amb un fusell amb mira telescòpica des d’un dels edificis a tocar de l’avinguda per on circulava la comitiva presidencial. Tot i que l’autoria del magnicidi fou oficialment atribuït a L. H. Oswald, mai s’ha pogut aclarir del tot si realment va ser ell l’autor dels trets i, en cas que ho fos, si va actuar en solitari o en complicitat amb altres persones. En algunes tertúlies radiofòniques s’ha especulat sobre què hauria passat si L. H. Oswald hagués fallat els trets i, per tant, Kennedy hagués sortit il·lès de l’atemptat. És força difícil –per no dir impossible– donar resposta a aquesta especulació.

En general, la típica pregunta «Què hauria passat si...» no deixa de ser això, una mera especulació que, si més no, pot ajudar a passar una estona entretinguda en una tertúlia de ràdio o de sobretaula. Però tot plegat m’ha evocat un fet puntual i aparentment insignificant que va succeir-me fa més de cinquanta anys, que sovint he pensat que va marcar el rumb de la meva vida. Per explicar-ho començaré per transcriure el que fa temps vaig escriure en les meves memòries en relació a aquest fet.

En un lateral de l’estadi d’atletisme, mig ajupit, intento concentrar-me i no capficar-me en els requeriments dels militars que em menen la pressa perquè volen anar a dinar d’hora. Soc conscient que amb el salt de llargada que estic a punt de fer m’hi jugo poder anar o no el proper estiu a fer les «milícies universitàries» al campament de Los Castillejos –a la província de Tarragona– i estalviar-me així haver de fer la mili com a soldat ras. A més, això em permetria viure de gorra tot l’estiu, a costa de l’exèrcit.

Porto un parell de mesos preparant-me a consciència físicament al gimnasi del Col·legi Major San Raimundo de Peñafort i a les pistes d’atletisme que hi ha al capdamunt de l’Avinguda Diagonal de Barcelona. Això m’ha permès superar les proves anteriors aquell mateix matí –escalar la corda fins a quatre metres d’alçada, saltar el plínton i córrer cent metres en menys de tretze segons– que eren les proves que em feien més basarda. En aquesta darrera i definitiva prova física només em demanen saltar quatre metres, menys de la meitat del que va saltar el mític Bob Beamon en les darreres olimpíades. Però en els dos intents que acabo de fer he trepitjat més enllà de la taula de batuda i han declarat nuls els dos salts. Només disposo d’un darrer intent.

Sé que soc capaç de fer-ho, però la xerrameca dels militars no cessa, indiferents totalment al que m’hi estic jugant. «Tant se val, que sigui el que Déu vulgui» –penso.

Inicio la carrera amb força, amb la vista concentrada en la fina línia recta dibuixada sobre la sorra perfectament allisada del fossar, i que marca el límit fatídic dels quatre metres que he d’estrompassar tant sí com no.

Començo a córrer a tot drap i quan arribo al final de la pista d’acceleració, amb el peu esquerre bato amb força el terra per enlairar el cos. Volo un, dos, tres, quatre metres. Eureka! Els peus superen el límit però... en la maniobra d’aterratge les meves natges, descontrolades, arrosseguen una mica de sorra de la zona prohibida: maleïdes natges!! –vaig pensar en aquell moment.

«Lo siento, joven. No ha superado la prueba. Ya puede usted retirarse» –em diu educadament, però amb sequedat, un dels militars, que ni tan sols m’ha mirat a la cara. Em quedo assegut damunt la sorra, amb les mans al cap, abatut, incrèdul d’haver errat en el darrer moment. «Les milícies... a prendre pel sac. Em tocarà fer la mili», em dic.

Això que explico a les memòries passava un dissabte inconcret del mes d’abril de 1970, en una pista d’atletisme del centre de Barcelona. Els militars m’hi havien convocat per realitzar les proves físiques que havia de superar necessàriament si pretenia fer les milícies universitàries en comptes del servei militar obligatori. Era un privilegi que teníem els estudiants universitaris que et lliurava de fer el servei militar ordinari, altrament dit la mili.

A principis dels anys setanta, la mili t’obligava a estar ininterrompudament durant un any i mig a disposició de l’exèrcit espanyol. Després de tres mesos d’entrenament físic i d’una mínima instrucció militar en un campament de l’exèrcit, la resta del temps el passaves vegetant en una de les moltes casernes militars que hi havia repartides per Espanya. La mili era obligatòria per a tots els nois a partir dels divuit anys. Els que estudiàvem una carrera universitària podíem demanar pròrroga d’incorporació a la mili fins als vint-i-dos o vint-i-tres anys, quan se suposava que finalitzàvem els estudis. En canvi, els universitaris que optaven per les milícies universitàries, feien instrucció militar durant dos estius –coincidint amb els dos darrers cursos de la carrera– i a continuació, ja fos com a sergents o com alferes, feien sis mesos de pràctiques en una caserna o un campament militar, comandant la tropa que feia el servei militar ordinari.

Tot i que tant la mili com les milícies eren una absoluta pèrdua de temps que ens retardava als joves la incorporació al món del treball, la majoria d’estudiants preferíem fer milícies que no pas la mili, tant pel fet que duraven sis mesos menys, com perquè el temps que ens ocupaven quedava més ben repartit. Però per optar a fer milícies calia superar prèviament unes proves psicotècniques i unes de físiques, les que descric a les memòries. 

Què hauria passat –em pregunto sovint– si aquell dissabte d’abril, en el darrer intent de saltar els quatre metres que m’exigien, les meves natges no haguessin arrossegat la sorra de la zona prohibida?  Doncs, d’entrada, els estius de 1970 i 1971 m’hauria tocat anar al campament militar de Los Castillejos. I, tot seguit, l’any 1972, un cop acabada la carrera, els militars m’haurien enviat sis mesos més a una caserna o a un campament militar a comandar una tropa de reclutes. A partir d’aquí, què hauria sigut de la meva vida? Ves a saber. Però el que sí que sé és allò que segur –o molt difícilment– no hauria passat.

Ho explico tot seguit.

Atès que l’estiu de 1970 em quedava inesperadament alliberat d’obligacions militars, igual que els anteriors estius, em vaig instal·lar a casa dels pares a Girona i em vaig fer un tip de donar classes particulars a tort i a dret. Era una manera de guanyar-me uns calerons pel curs vinent. Una de les alumnes era la Margarita. No recordo a través de qui es va posar en contacte amb mi per demanar-me que l’ajudés a refrescar alguns conceptes de matemàtiques que preveia que necessitaria en alguna assignatura de la carrera de Pedagogia que estava estudiant a Barcelona. Les classes les feia a casa seva –al carrer Nou de Girona–, sempre sota la discreta vigilància de la seva mare.

Era una xicota molt treballadora i disciplinada que s’enfadava amb ella mateixa quan s’equivocava resolent algun exercici. D’estatura més aviat menuda, era simpàtica i riallera, fet que va facilitar que congeniéssim fàcilment. Per si de cas, i perquè no em fes il·lusions, es va cuidar bé prou de fer-me saber que festejava amb en Josep, que exercia de jutge al jutjat del poble de Tremp. Això, però, no va impedir que continuéssim essent amics en acabar les classes particulars d’aquell estiu.

A l’igual que les seves respectives famílies, tant la Margarita com en Josep eren persones profundament religioses, molt properes a la figura de mossén Martirià, un sacerdot tradicionalista, carismàtic i de gran influència en els cercles catòlics gironins. Suposo que a suggeriment del mossèn, a principis de l’any 1971, en Josep i la Margarida varen impulsar la creació d’una colla integrada per adolescents gironins amb l’objectiu de facilitar la trobada entre ells. Així va ser com la Margarita em va convidar a formar part d’aquesta colla, invitació que vaig acceptar de bon grat. De fet era la primera vegada que m’integrava en una colla. Alguns la coneixíem com la «colla de mossèn Martirià».

La colla va créixer de pressa. El boca-orella funcionà amb una eficàcia sorprenent i aviat vàrem ser un bon grapat de joves amb inquietuds semblants. El punt de trobada habitual era la Rambla de Girona, per on «ramblejàvem», caminant amunt i avall. De tant en tant fèiem també «accions benèfiques» —visites als hospitals, centres de la gent gran...—, trobades més formals per discutir sobre temes d’interès, excursions... La participació en aquestes activitats era totalment lliure, sense que ningú exercís cap mena de coacció ni control. M’hi sentia molt bé, en aquesta colla. S’hi van afegir els meus amics Joan i Josep, i més endavant la meva cosina M. Carme.

El diumenge 31 d’octubre de 1972, coincidint amb les Fires de Girona, la colla va organitzar una castanyada a la casa de pagès que els pares de la Margarita tenien a Riudellots de la Selva. Alguns dels que varen venir no els coneixia de res, perquè s’havien incorporat a la colla quan jo estava al Regne Unit treballant en la campanya de recollida de llúpol al petit poble agrícola de Paddock Wood, prop de Londres. Entre les noves incorporacions hi havia la M. Rosa.

Per animar la festa, amb en Joan i en Josep, vàrem escenificar davant de tothom uns esquetxos còmics que havíem preparat a correcuita la nit abans. Un d’aquests parodiava el consultori de l’Elena Francis, un programa radiofònic que tenia molta audiència, sobretot femenina. En Joan, amb una veu seriosa i  impostada de locutor de ràdio, llegia amb seriositat les cartes que unes imaginàries dones desconsolades m’adreçaven a mi –la suposada senyora Francis– demanant-me consell. Jo, embolicat amb un mocador al cap i posat compassiu, escoltava atentament mentre fingia escriure meticuloses respostes plenes de saviesa. Ens costava Déu i ajuda mantenir la serietat perquè les cartes eren autèntiques bajanades —algunes una mica picants— que feien riure fins i tot als joves de la colla de moral més estricte.

Mentre llegíem els esquetxos  em vaig adonar que la M. Rosa –asseguda en un lateral de l’estança on estàvem reunits– m’escrutava amb una mirada directa, penetrant –fins i tot potser una punt descarada– que acompanyava amb un somriure preciós que embellia el seu rostre juvenil. Aquella mirada em va captivar, tot i que, aleshores, no vaig donar-li una especial importància.

No sé ben bé per quin motiu vaig haver de marxar de la festa abans d’hora. La M. Rosa, que també necessitava tornar a Girona aviat, em va demanar si podia aprofitar el meu cotxe. I així va ser com ens vam trobar, ella i jo, sols per primera vegada dins el vell 850.

Recordo perfectament la boira —espessa, baixa, fantasmagòrica— que engolia la carretera i ens obligava a circular gairebé a cegues. Els fars del cotxe només aconseguien obrir una estreta franja de llum enmig de la boira. Tant jo, arrapat al volant, com la M. Rosa, inclinada lleugerament cap endavant,  estàvem tensos, atents a la carretera.

No recordo què ens vàrem explicar durant el trajecte fins a casa seva. Potser banalitats, tant se val. Aquella castanyada, però, va ser l’inici d’una relació que ens va unir per sempre més.

I és llavors quan, inevitablement, em pregunto: ¿Què hauria passat si...

Si aquell dia d’abril de 1970, en el meu darrer intent a la pista d’atletisme,  hagués caigut més enllà de la línia dels quatre metres que hi havia marcada amb tiralínies a la sorra allisada del fossar i, per tant, m’haguessin acceptat a les milícies universitàries? Doncs l’estiu l’hauria tingut passat al campament de Los Castillejos, lluny de Girona. I no hauria conegut la Margarita. I, en conseqüència, segurament tampoc hauria sabut mai res de la colla de mossèn Martirià. I, per tant... difícilment hauria coincidit amb la M. Rosa a aquella castanyada de Riudellots.

I, per tant,...

M'hauria d'haver conformat amb els versos d’Enric Casasses, al llibre El nus la flor: 

No haver-te conegutç

seria terrible.

Però terrible terrible.

I no ho sabria.

A sobre, no ho sabria.

Veus aquí, doncs, com unes ridícules natges poden acabar marcant el curs d’una vida.

___________________