«La meva història és la història d’un amor», Alba Sabaté

Dimarts, 28 de novembre de 2023

Aquest és el títol de la darrera novel·la de l’Alba Sabaté, publicada per l’Editorial Columna a finals del passat mes d’octubre. A petició expressa de l’autora, vaig tenir el goig i l’honor de presentar el llibre a la Llibreria Vitel·la de L’Escala, el 18 de novembre passat.

Tot i que sabia que l’Alba Sabaté estava a punt de publicar una novel·la, no m’esperava la seva invitació. Conscient de la meva escassa experiència en el món —tan peculiar— de les presentacions literàries, d’entrada vaig sentir una certa reticència —per no dir por—, però no m’hi podia negar. De fet la proposta em va fer molta il·lusió perquè l’Alba havia sigut alumna meva a l’assignatura de matemàtiques quan, fa més de quaranta anys, cursava el batxillerat a l’institut Salvador Espriu de Salt.  

Com el llibre sortia d’impremta a mitjans d’octubre, només vaig poder  fer-ne un parell de lectures força ràpides. M’hauria agradat poder disposar de més temps per rellegir-lo amb calma i captar aquells matisos més subtils que tenen les bones novel·les –com és el cas de La meva història...– i que sovint s’escapen en una primera lectura.

La protagonista de la novel·la és l’Eulàlia, una dona de seixanta anys, professora de literatura a punt de jubilar-se. Acaba de perdre en Fèlix, el seu company de setanta-quatre anys, de qui es va enamorar molt jove, a finals dels setanta, quan ella tenia divuit anys i ell era el seu professor de literatura a l’institut. Durant aquests més de quaranta anys que transcorren, la parella es trenca i es retroba vàries vegades. Ara, la mort d’en Fèlix empeny l’Eulàlia a intentar reconstruir la relació amb l’Enric, el fill de la parella –ara adult i  a punt de ser pare– a qui havia abandonat amb el seu pare quan ell tenia només cinc anys. L’Eulàlia vol recuperar-lo entregant-li el relat que està escrivint, on explica la història d’amor que ella i en Fèlix varen viure durant més de quatre dècades. La meva història és la història d’un amor esdevé, així, la plasmació d’aquest text que la mare adreça al seu fill.

L’acció transcorre entre 1979 i 2022 en diversos escenaris: la Girona dels anys setanta, París, Roma, diferents barris de Barcelona i, finalment, Glorieta, un petit municipi de la Conca de Barberà. La novel·la està escrita íntegrament en primera persona, amb la veu íntima i madura de l’Eulàlia. La narració del seu amor amb en Fèlix s’interromp sovint per adreçar-se  directament a l’Enric, tot explicant-li episodis de la seva infantesa i les inquietuds que li desperta el present i el futur del seu fill.

La novel·la d’Alba Sabaté no es pot encasellar com una història d’amor més —de les infinites que s’han escrit al llarg dels segles—, perquè és veritablement la història d’un amor: un amor particular, singular, gairebé irrepetible. L’amor d’en Fèlix per l’Eulàlia sovint presenta una dimensió literaria –ell l’anomena Françoise en la intimitat, potser recordant la Françoise de Proust a La Recherche o la del poema L’Hotel París de Vicent Andrés Estallés– mentre que l’amor de l’Eulàlia per ell és més romàntic, i  evoluciona des de la fascinació adolescent per un professor carismàtic fins a un amor més seré i madur. Al llarg de la novel·la hi bateguen altres formes d’estimació: l’amor de l’Eulàlia pels fills, per la professió, per la literatura... per la vida, en definitiva. Podríem dir que el llibre és un cant a la vida viscuda amb plenitud.

En la presentació vaig voler remarcar aquells elements que fan especial la novel·la. Al meu parer, el tret més definitiu de La meva història... és l’exquisidesa narrativa amb què l’Alba Sabaté construeix el relat: una prosa pausada i nítida, un llenguatge molt cuidat i alhora delicat, gens artificiós, directe, col·loquial i sovint poètic. Com diu la mateixa Eulàlia a la novel·la –evocant Baudelaire– «si tot es diu massa de pressa, és quan tot es queda només en l’anècdota» [pàg. 37]. Aquest estil refinat és, de fet, una constant en l’obra de Sabaté. Ja al 2018, al diari El Mundo, el crític literari Sam Abrams, escrivia en referència a la novel·la Un hotel a la platja –finalista del Premi Prudenci Bertrana del 2016: «La novel·la de Sabaté destaca per diversos factors: la profunditat i l'alta significació del text; la sinceritat i autenticitat en el tractament dels temes; la humanitat, la saviesa i el vitalisme radical que mostra a tota hora la narradora; la capacitat d'observació i anàlisi; el reflex insòlitament fidel del món contemporani; la bellesa, la precisió i la subtilesa de la llengua; la callada, discreta i innovadora tècnica formal.»

De fet, l’any 2016, en una entrevista al diari el Punt Avui –fent seva la declaració de Mercè Rodoreda segons la qual «un llibre no és una trama, sinó una successió de paraules»– Alba Sabaté afirmava: «En una novel·la, la història és poc important, el que compta és que cada frase tingui la llargada adequada, que l'escriptura flueixi, que tot prengui una música, sigui sincopada, com en Beckett, o pacient, com en Proust».

En definitiva, Sabaté situa el llenguatge per davant de la història, la música verbal per davant de la simple concatenació d’esdeveniments.

Un altre aspecte que vaig destacar a la presentació és la importància que Alba Sabaté atorga als detalls que emmarquen les escenes de la novel·la. Alguns fan referència al paisatge o l’entorn:

[Pàg. 44] Era una tarda d’hivern a Girona, d’una Girona que té poca cosa a veure amb la d’ara. Millor o pitjor? Tampoc ho sé. Hi havia l’últim sol del dia pintant de llum d’aiguada una banda de les cases del riu quan encara no estaven tan pintades i repintades com ara; hi havia persianes apujades, d’altres mig abaixades, roba estesa; també es veien alguns vidres que semblaven miralls de cel, geranis florits a les baranes i branquillons assecats; pel riu hi havia carpes boterudes movent-se sota els ponts obrint i tancant amb desvergonyiment unes boques que sempre m’han anguniejat, i pel voltant se sentia l’enrenou de la ciutat acompanyant les meves passes, cotxes i motos pertot, algú que passejava un gos, alguna cagada, el terra de la Rambla humit i relliscós, la fressa de les converses de la gent amb qui m’anava trobant. Algunes gavines sobrevolaven l’aigua de l’Onyar.

D’altres escenes descriuen amb minuciositat la vestimenta dels personatges:

[Pàg. 98] Quan vam arribar a l’estació de França, a Barcelona, queien quatre gotes. M’havia vestit amb una faldilla llarga de color vermellós amb una sanefa de flors ampla a la vora i un jersei de coll alt de canalé blanc. Portava la motxilla de lona blava del casal que feia servir els caps de setmana que anàvem d’excursió amb els de la parròquia.

Aquest pes dels detalls és també una característica recurrent en les novel·les d’Alba Sabaté. Si més no, així  ho remarcava el crític Josep Capdevila l’any 2018, al diari El Punt Avui, en referència a Un hotel a la platja: «Una prosa pausada, nítida, una llengua col·loquial, directa, i una recreació dels detalls que conformen l'existència embasten un relat emocional que en certs moments voreja la poesia. El llenguatge és un valor afegit a una trama ben construïda d'una història, quotidiana i bàsica, un pessic de comprensió al misteri de viure.»

Tot i aquesta atenció exquisida al llenguatge narratiu i als detalls que sostenen cada escena, la novel·la també ens obsequia amb moments de gran tendresa, com ara la celebració del cinquè aniversari de l’Enric a la terrassa de casa, just el dia abans que l’Eulàlia l’abandoni per sempre:

[Pàg. 178-179] Vam inflar un munt de globus de colors diferents. Vam pintar cartolines escampant-hi pintura de dits. Vam penjar garlandes de paper d’un costat a l’altre perquè el vent les fes voleiar. Vam fer gargots amb guixos de colors per terra. Camins sense sortida. Laberints impossibles. Vam dibuixar ales d’ocells i fileres de formigues. Buscàvem cucs per les esquerdes i espantàvem mosquits. El Keats passejava amunt i avall i ens fregava les cames. De tant en tant, ens agafàvem, fèiem rotllanes, ballàvem i cantàvem. O fèiem el cavallet. El Tiger feia la seva festa particular rodant a la peixera al voltant d’una palmera de plàstic que li havíem posat al mig.

I el món de fora continuava sent-hi. Sentíem el xivarri al carrer, la gent que hi caminava, els cotxes i les motos que circulaven, i comptàvem els coloms que de tant en tant ens passaven per davant.

Vesprejava.

Encara hi soc.

I rèiem. I semblava que no teníem res a fer i que no havia de passar res. I les bombolles s’enfilaven una mica i queien, i quan esclataven ens regalaven arcs de Sant Martí irisats i fugissers.

O la del diàleg sense retorn que l’Eulàlia manté amb la seva filla petita Matilde, just després que el seu pare, en Martí, hagi decidit abandonar-les definitivament:

[Pàg. 213-215] I la Matilde es va despertar i va venir i se’m va enfilar a la falda. I jo vaig pensar en el Fèlix. Vull pensar que va ser així. I em vaig aixecar amb la Matilde als braços. I ens vam acostar als vidres per mirar un moment el món de fora. I hi vaig parlar, la vaig abraçar, la vaig petonejar. I després vam anar a veure el peix. I li vam donar un polsim de menjar. I vam cantar «Peix, peixet, de la canya, de la canya; peix, peixet, de la canya al sarronet».

I li vaig anar dient que tenia un germanet, que un dia el coneixeria. I que el germanet també tenia un peix, un Tiger. I que potser algun dia podríem posar els dos peixos a la mateixa peixera. I que cantaríem una altra cançó.

On tens el mitjonet del peu dret?

Li vaig fer aquesta pregunta quan vaig veure que no el portava. I després li vaig treure el que sí que duia, i hi vaig posar la mà a dintre, com un titella sense cara ni ulls ni res, només amb moviment.

I jo soc el teu nou amiguet.

Vaig dir, estrafent la veu, com si fos un ocellet que volava lliure per casa.

I la Matilde va tombar el cap, se’l va mirar, va somriure, va dir hola... i jo vaig estar un moment de no res sense veure-hi.

M’expliques com és el teu amiguet, Matilde? De quin color és?

I la Matilde va començar a parlar i a parlar, fins que al cap d’un moment se’m va abraçar fort al coll, després es va apartar una mica i em va resseguir amb els seus ditets les galtes.

Mama, que plores?

I es va posar el dit moll a la boca, com si xuclés un xumet ensucrat.

No té gust de sal, Matilde?

Sense que el lector se n’adoni, Alba Sabaté va apuntant al llarg de la novel·la diferents temes que conviden a la reflexió. Un d’ells és el supòsit, molt estès, que el fet de ser dona porta implícit el de ser mare. Així, posa en boca de l’Eulàlia frases com:

[Pàg. 207] Soc mare de dos fills que no he buscat.

[Pàg. 217] No sé si estic feta per ser mare a temps complet. I me’n culpabilitzo i sé que tu [Enric] també ho fas. De vegades miro els parcs a mitja tarda, amb pares i mares vigilant els seus fills, gronxant-los i fent-los fotos amb el mòbil. I no m’hi puc veure.

També hi afloren contínues reflexions sobre el sentit de la vida, bé invocant Rodoreda –«la vida és una repetició» [pàg. 45]–, bé fent que L’Eulàlia –amb la seva màquina d’escriure atrotinada– s’expressi amb frases que conviden a la reflexió:

[Pàg. 82] Això és la vida. Caminar sobre el temps. I fer que floreixi.

[Pàg. 247] Viure, és que només es tractava d’això, cosir amb bastes grans un moment amb un altre. Veure cada dia les petúnies com s’obrien i es marcien. Retirar-ne les poncelles pansides.

[Pàg. 19-20] I per això ja no vull preguntar-me gaire res, només seguir així, escrivint, escoltant el teclejar d’aquesta màquina que és tan vella i que en canvi m’és tan nova; vull seguir escrivint així, com si anés descabdellant un fil d’Ariadna que ha estat massa temps nuat i entortolligat. Per arribar a una mena de final, encara que no sigui ni rodó ni feliç ni ajudi del tot a entendre qui sap què; perquè potser no cal, perquè de vegades és això, no cal trobar sentit a res, només fa falta saber que hi som. Només cal seguir parlant en veu alta per donar forma a la vida, i mirar de tant en tant el sol que es pon i el cel envermellit des d’una finestra. I la lluna. I dormir seguit. I potser somiar.

La por a la mort i al pas del temps també hi són presents, ja sigui invocant l’escriptor japonès Yasunari Kawabata –«hauríem de morir quan encara som estimats»–, ja sigui en les elucubracions de l’Eulàlia:

[Pàg. 164] De vegades tinc por, Enric. Tinc por que la vella que potser un dia seré m’arribi massa aviat.

[Pàg. 19] ...és quan els morts se’n van que ens adonem per sempre que mai els hem acabat de conèixer.

L’Eulàlia –l’alter ego de l’Alba Sabaté, si més no en la vessant de professora de llengua i literatura catalana– ens mostra el seu amor per la professió i per la lectura:

[Pàg. 56] Enric, no sé si vull jubilar-me quan acabi aquest curs.

[Pàg. 57] I sé que enyoraré seguir entrant en una classe. Perquè enamorar-te de la teva feina també és una altra mena d’amor.

[Pàg. 266-267] ... perquè llegir és el que té, omple de més vida l’única que tenim i potser ens fa viure el que mai no voldríem viure. Això també ho dic a les classes. Cada any el primer dia. Llegim per viure una miqueta més, i això és poc però també és molt. Llegim, perquè, com diu Houellebecq, si no ho féssim ens hauríem de conformar només amb la vida. I de vegades llegim per ser una mica més feliços. I els nois i les noies em miren interrogadors i jo els miro a ells, i els dic que sí, que em creguin, i els faig pensar en alguna cançó que els hagi fet plorar o riure, perquè sí, perquè sempre hi ha una cançó que els ha fet humitejar els ulls i emocionar-se i que per això han estat una mica més feliços. Perquè han plorat i han rigut escoltant-la. I sempre m’acaben donant la raó, o fent veure que me la donen.

Per acabar la presentació, vaig destacar la ingent quantitat de referències que conté la novel·la —musicals, cinematogràfiques, pictòriques i, sobretot, de literatura— que convida el lector curiós a investigar-ne els motius i les connexions.

La presentació a la llibreria Vitel·la –amb la presència d’una vintena de persones– va discórrer plàcidament a través d’un diàleg distés entre l’Alba i jo. Ella va posar veu als fragments que jo havia seleccionat prèviament per emfasitzar els trets més distintius de la novel·la. Crec que tots plegats vam gaudir de la trobada.

________________________