Ahir vaig anar al Cinema Truffaut a veure la preciosa pel·lícula
El mestre que va prometre el mar,
dirigida per Patricia Font i protagonitzada per Enric Auquer i Laia Costa. S’hi narra la
història del mestre català Antoni Benaiges, que
l'any 1935 fou destinat a Bañuelos de Bureba, un minúscul poble de la província
de Burgos.
Amb el rerefons de la recerca, en una fossa comuna, de
les restes d’una persona assassinada pels falangistes al començament de la
Guerra Civil, la pel·lícula mostra de forma magistral com Benaiges –aplicant la
metodologia Freinet– va saber
despertar la curiositat i la il·lusió per aprendre dels seus alumnes en aquella
escola rural perduda al mig de les muntanyes burgaleses. M’han impactat
sobretot les escenes que emfasitzen la tendresa i l’estima de Benaige –un
mestre vocacional de soca-rel– pels nens i nenes de la classe, als quals, com a
regal de final de curs, ha promès un viatge en tren fins a Tarragona per anar a
veure el mar que, durant el curs, han imaginat i descrit en els seus quaderns, tot
i que cap d’ells l’ha vist mai. L’esclat de la guerra i l’assassinat del mestre
Benaiges a mans dels falangistes frustren l’excursió.
La pel·lícula m’ha fet pensar en un altre film de
temàtica semblant: La llengua de las mariposas (1999),
dirigida per Jose Luís Cuerda i magistralment
interpretada per Fernando Fernán Gómez. Però,
sobretot, m’ha fet pensar en el pare.
Tal com explica a les seves memòries Pàgines viscudes, el pare va anar a escola fins als tretze anys. Semblantment
a la de la pel·lícula El mestre que..., la seva era una escola rural
situada al poble d’Esponellà, a uns tres quilòmetres del domicili familiar, al
poble de Vilert. Sempre m’explicava que en tenia un molt bon record, tot i
l’escassetat de mitjans de què disposava. «Allà vaig aconseguir aprendre allò
més elemental per anar per la vida», –escriu. Em parlava amb entusiasme del mestre
que va tenir, el senyor Antoni Bargés, que va haver d’exiliar-se en acabar la
Guerra Civil.
Guardava com una relíquia el llibre Corazón.
Diario de un niño, de l’autor italià Edmondo De Amicis, el llibre de
lectura que utilitzaven a classe per aprendre a llegir. De tant en tant el pare
el fullejava i sempre m’ensenyava orgullós l’orla amb el seu cognom –«Barceló»–
que el mestre havia dibuixat a mà en una de les primeres pàgines del llibre. Hi
consta l’any –1929– i, en un lateral, el cognom del mestre –«Bargés». No és
d’estranyar que el llibre escolar de lectura fos escrit en castellà, atès que
aleshores Espanya estava sotmesa a la dictadura del militar Miguel Primo de Rivera, que
governava amb l’aquiescència del rei Borbó Alfonso XIII.
L’any 1986 el pare es va assabentar per un seu company
d’escola, que el mestre Antoni Bargés encara era viu i que vivia exiliat a
Mèxic. Li va faltar temps per escriure-li una emotiva carta en català, que em
va demanar que corregís amb molta cura, com si l’alumne –més de cinquanta anys
després d’haver deixat l’escola– encara tingués vergonya davant del seu mestre
per les faltes d’ortografia. El senyor Bargés li va contestar el mateix any amb
una carta preciosa –també molt emotiva– on recorda els anys de la seva estada a l’escola
d’Esponellà i del seu periple a l’exili. Aquest és un fragment de la carta:
Pel bon temps, era bonic treballar amb
les finestres de bat a bat i, en el silenci de fora, sentir el quequejar
d'alguna gallina, el cant de les cigales als olivets i, fins algun cop, el cant
de les perdius entre els pins i les alzines del Castell. ¿Recordes les tardes
que passàvem projeccions amb aquell caixó improvisat perquè la caixa no donava
per més? Les exposicions de treballs a fi de curs resultaven força bé amb les
garlandes de ramatge que vosaltres cuidàveu de portar... Era una escola ben
migrada de recursos però hi treballàvem amb molt esperit.
El pare li va tornar a escriure sis anys després –l’any 1992– i ja no va obtenir resposta. Heus aquí un dels
paràgrafs de la carta del pare:
Recordo també les exposicions de fi de curs amb aquells teixits amb cintes de colors, redaccions, algun dibuix de la vista que es veia des de la muntanyeta del castell... Recordo també les excursions que tot sovint organitzava i que ens servien per aprendre coses molt senzilles però molt interessants: el romaní i les marietes tornasolades, la processionària i els pins, etc. I tot, gracies al Senyor Mestre! També recordo les garlandes de llentiscle –amb aquella olor tan penetrant– que, una vegada trencat a brotets, clavàvem a les trenes fetes d’esparregueres. D’anècdotes, n'hi hauria per no acabar mai!
Tal com s’insinua a la pel·lícula El mestre que va
prometre el mar, les persones, quan ens fem grans, tendim a recordar
–sovint de manera força idealitzada– alguns dels mestres i professors que vàrem
tenir a l’escola o a l’institut. Si més no és el meu cas, tal com deixo escrit
a El Grupu, un text on, amb ulls de nen, rememoro el meu pas pel grup
escolar Joan Bruguera de Girona. Tot seguit transcric un fragment dedicat al
senyor Sixto Vilà Solà (1897-1973), un dels millors professors que vaig tenir a
primària.
Per una cantonada del pati veig
aparèixer el senyor Almar, el porter de l’escola, amb la seva bata grisa i un
pito a la boca. És senyal que l’hora d’esbarjo s’ha acabat. S’atura, infla el
pit i emet un xiulet llarg i estrident que fa que, ipso facto, tots ens quedem quiets com estàtues en el lloc on ens
trobem. Un segon xiulet, més curt, ens indica que hem d’anar diligents a fer la
fila davant dels porxos, en el lloc del pati reservat a la nostra classe. A
l’ordre imperativa «a cubrirse», allarguem el braç esquerre fins a l’espatlla
del company que tenim al davant, i ajustem la nostra posició fins que només li
veiem el clatell. Fetes les files, ens esperem per cantar l’himne patriòtic.
Davant nostre, sobre la vorera que ressegueix els porxos, se situen el mestre
de guàrdia i un alumne, el qual aguanta dreta la bandera d’Espanya. Hi ha
companys que es moren de ganes de sortir amb la bandera allà, al davant de
tothom, i que s’esbatussen per ser els primers a arreplegar-la de la porteria
on el senyor Almar la té guardada. El professor, sense gaire entusiasme, ens
dona l’entrada musical del Cara al sol, que nosaltres,
suposadament, hem de continuar cantant: «Cara al sol con la camisa nueva / que
tu bordaste en rojo ayer: / me hallará la muerte si me lleva / y no te vuelvo a
ver...». Canto d’esma, sense entendre el significat de la lletra ni experimentar
cap enaltiment del meu sentiment patriòtic. Aquest himne —i també el Viva España i el Asturias, patria querida— els assagem a
les classes de música que, molt de tant en tant, fem en una aula petita i
rònega de l’escola, amb el senyor Baró. És un home baix i grassonet, de closca
esfèrica completament calba, que ens dirigeix els cants ajudant-se d’un
harmònium atrotinat que té uns pedals que xerriquen més fort que no pas les
nostres veus infantils.
En absolut silenci, ordenadament, en
filera d’un a un, anem cap a l’aula de segon, on ens espera el nostre mestre,
el senyor Vilà, que —mentre nosaltres anem entrant— està escrivint «Martes, 27 de mayo de 1958» al
lateral superior esquerre de la pissarra. Després de deixar la maleta al meu
pupitre em poso la bata, que vaig a buscar als penjadors del fons de l’aula.
Tots drets,
davant dels nostres pupitres, a indicació del senyor Vilà, comencem a resar el
«Padre nuestro que estás en los
cielos / santificado sea tu nombre
/ ...», el «Dios te salve María / llena eres de gracia /...», per acabar fent el senyal de
la creu —amb la mà dreta, sobre
el pit—, tot dient «En el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo. Amén».
Igual com em passa amb el Cara al sol, reso d’esma, mentre m’entretinc
mirant el crucifix penjat a sobre de la pissarra, al mig de les fotos de Franco i José
Antonio. Sembla ben bé que —de
cua d’ull, des de l’altura— ens estiguessin vigilant a tots, també al
mestre. «Sentaros. Coged vuestra
libreta. Vamos a hacer un dictado» —ens diu el senyor Vilà.
He fet dues faltes en el dictat. He
escrit «hacecho», amb una «h» sobrera al davant, i «enrriquece», amb dues
erres, quan només n’hi va una. Me l’ha corregit el meu company de pupitre i jo
he corregit el seu. Tot seguit, el senyor Vilà escriu a la pissarra, amb lletra
cal·ligràfica, el text del dictat perquè nosaltres el copiem en el nostre
quadern en net. Jo ja puc fer-ho a tinta, amb la ploma que guardo dins l’estoig,
mentre d’altres encara ho fan a llapis perquè fan mala lletra quan escriuen.
Quan acabem la
còpia, el senyor Vilà ens diu que obrim la nostra enciclopèdia a
l’apartat dedicat a geografia, concretament a la lliçó que porta per títol «Las
cordilleras de España». Ha penjat sobre la pissarra un mapa físic de la
península Ibèrica on hi ha dibuixades de color marró les serralades més
importants i de color blau els rius. Mentre, amb veu alta, un company va
llegint de l’enciclopèdia els noms de les serralades, un altre les va
assenyalant sobre el mapa amb la punta d’un pal, d’acord amb les indicacions
que li dona el senyor Vilà. Tot seguit, ens demana que copiem el mapa de la
península a la nostra llibreta i que hi dibuixem les serralades, amb els seus
noms. Si ho fem ràpid i en silenci ens promet que dedicarà els deu minuts
finals de la classe a explicar-nos l’acabament del conte que va començar a
narrar-nos ahir i que no va poder acabar. Crec que allarga els contes expressament
perquè així ens té enganxats cada dia, frisosos de saber com continua. Mentre
estic dibuixant el mapa veig com en Lluís s’acosta al senyor Vilà i, amb una
veu molt baixa, li diu: «señor maestro, tengo pipí, no puedo aguantar más.
¿Puedo ir al excusado?». És la manera que ens han ensenyat a demanar permís per
anar al vàter durant les hores de classe. En Lluís surt esperitat de la classe
quan el senyor Vilà li fa que sí amb el cap.
El senyor Vilà és molt bon mestre. Tot i
que ja és força gran —deu tenir uns seixanta anys— té molta paciència amb
nosaltres. No l’he vist pegar mai a cap nen, com sí que m’expliquen que fan
altres mestres de l’escola. L’altre dia el senyor Culubret —que tothom coneix
com el Cardina pel nas ganxut que té—
va fer mal a un nen de la classe de tercer. Em varen explicar que des de la
seva taula va llançar —com si es tractés d’una javelina— un regle de fusta
gruixut com un dit polze contra un nen de les darreres files de l’aula que no
parava de xerrar. Com que aquest, espavilat, es va ajupir, el regle va impactar
en el front del seu company innocent que seia al pupitre de darrere, fent-li
una banya de mida considerable.
A mi, una vegada, també em va tocar el
rebre. Va ser el senyor Cicres qui em va castigar perquè estava jugant a pilota
amb els meus companys en un racó del pati, cosa que està totalment prohibida.
Em va agafar com a cap de turc i em va arrossegar —estirant-me molt fort pel
tou de l’orella— fins al davant d’una columna del pati, on vaig haver de
romandre immòbil com una estàtua fins que va acabar el temps d’esbarjo. El
vermell de l’orella va tardar una bona estona en desaparèixer. És el mestre de
primer curs i, tot i que ensenya força bé, és molt i molt seriós. Entre
nosaltres el coneixem com en Sitrell, perquè és molt alt i esprimatxat, amb un cap calb
molt petit, amb forma de meló.
Mentre estic dibuixant a llapis a la
meva llibreta el contorn de la península Ibèrica (cada vegada que la dibuixo em
pregunto per què li diuen la «piel de toro»: no sé veure el toro per enlloc),
el senyor Vilà em demana que porti al despatx del director els butlletins de
notes de la classe, perquè els signi.
El despatx està situat a l’esquerra de
l’entrada de l’escola, davant per davant de la consergeria. El senyor Vidal, el
director, és un home amb molta planta, de posat seriós. La seva presència
imposa a tothom, tant a nosaltres com als mestres. Les pronunciades entrades
que té al cabell li ressalten la forma de meló del cap. La seva cara galtuda es
completa amb un sotabarba de gall dindi. Porta unes ulleres molt graduades que
es treu cada vegada que ha de llegir de prop. Vesteix sempre de forma
impecable, amb vestit i armilla.
Com és preceptiu, abans d’entrar al
despatx, truco i entreobro la porta tot dient «¿da usted su permiso?». «Pase» —sento
que em contesta des de dins. Carregat amb els butlletins que m’ha donat el
senyor Vilà, entro al despatx. El senyor Vidal —assegut darrere d’una taula
molt gran— gairebé sense mirar-me em diu que deixi el piló de butlletins en un
lateral de la taula i que m’esperi perquè els vol signar ara mateix.
Com no és la primera vegada que ho faig,
ja conec el ritual de la signatura. Em situo dret a l’altra banda de la taula,
just al davant seu. Unes prominents bosses de pell sota els ulls del senyor
Vidal queden al descobert quan es treu les ulleres per començar a signar. Com
els butlletins estan ben apilonats —oberts per la pàgina on ha d’estampar la
signatura— agafo el primer butlletí del piló i, amb molta cura, el col·loco ben
encarat davant del senyor Vidal per tal que doni —si vol— una ullada a les
notes del butlletí i el signi. Ho fa amb molta parsimònia, fent servir una
ploma estilogràfica de mides considerables que m’imagino deu ser molt cara. No
es limita a fer un gargot il·legible sinó que s’esplaia estampant sobre el
paper una signatura elegant i abarrocada. Tot seguit, jo desplaço lateralment
el butlletí que acaba de signar, alhora que col·loco al seu davant el butlletí
següent, que ja tinc preparat. Mentre el senyor Vidal el signa, balancejo amb
molta cura l’assecador de tinta sobre la signatura encara fresca del primer,
perquè la tinta no es corri. I així, successivament, fins al darrer. Quan signa
el meu butlletí, em felicita per les bones notes que he tret. Em poso vermell i
no sé què dir-li. Tot i que signa d’esma, de tant en tant alça el cap per
preguntar-m per algun dels meus companys.
Acabat el cerimonial de les signatures,
arreplego la pila de butlletins i demano permís al director per tornar a
classe. Quan entro i dono els butlletins al senyor Vilà, un xiuxiueig recorre
l’aula, neguitosos com estan els meus companys per saber les notes que han
tret. Els rostres d’alegria i de desil·lusió es van succeint a mesura que el
mestre ens va cridant un a un, per ordre alfabètic, per donar-nos el butlletí i
fer-nos un breu comentari del nostre rendiment acadèmic. No pocs tremolen
pensant què diran els seus pares quan vegin les males notes que han tret.
A casa, el pare i la mare em
felicitaran, però sense excessiu entusiasme, perquè em diuen sempre que és la
meva obligació treure bones notes i estudiar tant com pugui, «tu que tens la
sort de poder-ho fer». Com de costum, em recordaran que ells no van ser tan
afortunats, ja que sovint havien de quedar-se a casa en comptes d’anar a
l’escola: el pare, per ajudar en les feines del camp, i la mare, per fer-se
càrrec dels seus tres germans petits.
Malgrat l’educació retrògrada i confessional de l’escola franquista que em va tocar viure, perduraran sempre en el meu record els mestres —bons i no tan bons— que vaig tenir.
______________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada