La Carme

Divendres, 11 d’abril de 2025

Fa una setmana, al teatre de Can Panxut de Salt, es va celebrar l’acte públic de nomenament de la Carme Carbó i Casellas com a Filla Predilecta de la vila de Salt. L’acte, a banda de les autoritats locals, va aplegar molts familiars, amics i coneguts de la Carme. L’aforament del teatre va resultar del tot insuficient i força persones van haver de seguir l’acte des de la plaça on hi havia instal·lada una pantalla gegant.

Com a instructor que vaig ser de tot el procés de nomenament de la Carme com a Filla Predilecta iniciat l’octubre de l’any passat, vaig haver d’intervenir durant l’acte fent un panegíric dels seus mèrits. Per tal de trencar la formalitat obligada del meu discurs vaig acabar-lo amb un to més distés dient que, des del meu punt de vista, la Carme i el poble de Salt eren des de feia molt de temps una parella de fet; que s’estimaven bojament, amb deliri; i que ens havien convocat allà per celebrar plegats aquesta unió entre ambdós, perquè la parella, després de tants anys, havia volgut fer pública i celebrar amb tothom la seva estima mútua. Vaig acabar la meva intervenció demanant a tots els assistents un «visca pels nuvis». Perquè, des del meu punt de vista, aquell acte va ser, de fet, una festa de casament, una festa que la Carme no havia tingut pel fet d’haver renunciat a tenir parella.

La Carme i jo som de la mateixa anyada, la del 49. Ens coneixem des que, a primers dels anys vuitanta, Salvador Sunyer va demanar-nos formar part de les llistes de la candidatura dels socialistes en les primeres eleccions municipals celebrades a Salt l’any 1983. A banda de la seva implicació durant molts anys com a regidora en la política municipal, la Carme sempre s’ha caracteritzat per la seva disponibilitat a col·laborar en moltes de les entitats lúdiques de la vila de Salt que ajuden a «fer poble» (Comissió de Reis, Colla de Gegants, Comissió de la Festa Major, Coral Tribana...); i també en les dedicades a ajudar els col·lectius més necessitats de la nostra societat (Càritas Diocesana, Comissió de l’Agenda Llatinoamericana, Patronat «Les Vetes», Comissió d’Agermanament Salt-Quilalí, Amics del Poble Saharauí...). I ho fa desinteressadament, de forma natural, sempre amb entusiasme, perquè ella és així, li surt de l’ànima. Era evident, doncs, que la Carme era mereixedora en escreix de ser honorada amb el títol de Filla Predilecta de la vila de Salt. Només set saltencs, incloent-hi la Carme, han rebut aquesta distinció des que es va instaurar fa quaranta anys.

Vull entendre que l’acte que vàrem celebrar en honor a la Carme –com també els d’entrega del «Premis Tres de Març» que cada any s’organitzen per commemorar la independència de Salt de la metròpoli de Girona que l’havia fagocitada a finals del franquisme– són actes dissenyats per fer poble, per aglutinar els ciutadans que vivim en aquest municipi que ens estimem i que massa sovint és portada dels informatius pels conflictes socials que es deriven de la pobresa i la precarietat dels molts nouvinguts que s’instal·len a la nostra vila. 

En aquesta mena d’actes públics tinc per costum escrutar amb la mirada les persones que hi assisteixen buscant la presència d’aquests «nous saltencs» i, malauradament, gairebé mai en localitzo cap. L’acte en honor de la Carme Carbó no va ser-ne una excepció. Les forces vives del poble –els «saltencs de tota la vida»– constituïen el gruix dels assistents. Crec que es tardarà molt a aconseguir que aquests «nous saltencs» percebin de forma efectiva que formen part d’una comunitat veïnal que va més enllà del seu cercle reduït d’amics i coneguts configurat majoritàriament a partir dels seus orígens de procedència. De moment ens haurem de conformar amb Les Veus de Salt, l’acte poètic-literari que cada any, al desembre, Càrites Diocesana i altres entitats benèfiques i culturals organitzen per fer palès l’origen divers dels saltencs.

_______________________