Arran de la mort del papa Francesc

Dimarts, 21 d’abril de 2025

Ahir, coincidint amb el dilluns de Pasqua, va morir de matinada Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc de la Església Catòlica. Com era d’esperar, la notícia es va escampar immediatament i, des d’aleshores, els mitjans de comunicació d’arreu del món no han parat de glosar la figura del papa Francesc, un personatge controvertit, enaltit per uns i vilipendiat per altres, com acostuma a passar amb qualsevol figura pública rellevant. Molts països han declarat tres dies de dol nacional. No és la meva intenció prendre partit a favor o en contra del papa Francesc, sinó aprofitar l’avinentesa per reflexionar breument, en veu alta, sobre la meva religiositat.

Tot i que els meus pares no eren especialment religiosos, em van batejar per esdevenir, com ells, membre de l’Església Catòlica. Aleshores no hi havia cap altra alternativa, atès el nacional-catolicisme que regia a l’Estat espanyol durant la dictadura franquista. Per això, la meva infantesa i bona part de la meva adolescència van estar impregnades per l’esperit carca i retrògrad de l’Església espanyola, que envaïa completament el dia a dia dels ciutadans, començant per l’escola. El desconeixement d’altres alternatives em feia acceptar com a natural aquell adoctrinament religiós, basat sobretot en l’acatament d’un seguit de normes restrictives –moltes d’elles absurdes i arbitràries– dictades per l’autoritat eclesiàstica a través dels capellans. El seu incompliment era considerat un pecat davant de Déu que només un capellà podia redimir mitjançant la confessió i la penitència que l’acompanyava. Recordo encara ressonar per la immensa nau de la basílica de Sant Feliu de Girona les terrorífiques homilies dominicals del rector, plenes de contínues referències al foc etern de l’infern, on ens rostiríem després de morir si incomplíem els manaments de la llei de Déu.

La formació religiosa que rebíem consistia fonamentalment en l’aprenentatge memorístic del catecisme de l’Església Catòlica, una mena de manual de doctrina cristiana estructurat en forma de pregunta i respostes. També se’ns feia estudiar la  «història sagrada», una historiografia simplificada i dogmàtica basada en episodis bíblics. L’espiritualitat que se’n derivava d’aquella formació religiosa tan encarcarada quedava pràcticament anorreada –si més no en el meu cas– per l’estigma permanent del pecat i per la por al càstig diví.

No va ser fins ben entrada l’adolescència que vaig començar a alliberar-me, a poc a poc, del pes feixuc d’aquell munt de normes i prohibicions absurdes, per tal de destriar el missatge evangèlic del cristianisme. Fou aleshores quan em vaig abocar en la lectura de El sentimiento trágico de la vida, de Miguel de Unamuno, buscant, com ell, respostes a les meves múltiples preguntes al voltant de la fe.

El coneixement de les moltes atrocitats que al llarg de la història s’han comés en nom del cristianisme, sovint amb la connivència —explícita o implícita— de la Església Catòlica, ha fet que no pugui reconèixer-me mai en aquesta institució, que no deixa de ser, al meu parer, una «multinacional de la fe». Això no impedeix, però, que –ja sigui per convicció o pel pòsit de la formació rebuda de petit– continuï fent meus alguns principis –molt pocs– que inspiren el cristianisme, sobretot aquells que apel·len a l’amor i al respecte vers el proïsme. Però em desentenc completament de la pila de dogmes de fe i la faramalla que, al llarg dels segles, s’ha anat bastint al voltant de la figura de Jesús, un personatge històric l’existència del qual accepto sense reserves.

Se’m fa impossible acceptar l’existència de Déu només pel fet de ser incapaç d’explicar l’origen de la vida, de l’univers o de la buidor còsmica que ens envolta. La ignorància del nostre origen a la Terra no justifica l’existència d’un «ésser» superior al qui atribuïm poders sobrenaturals. Tampoc ho justifica el nostre inherent temor a la mort ni el desig de continuar «essent» després de desaparèixer de la faç de la terra. Ens agradi o no, tots els éssers vius naixem, creixem i morim; és a dir, deixem d’existir, d’ésser. I prou! No cal donar-hi més voltes, encara que la nostra capacitat de raonament ens porti sovint a pensar en l’absurditat d’aquest «néixer per acabar morint» i ens faci imaginar un Déu o algun altre ésser superior.

És per això que, amb els anys, he derivat cap un agnosticisme convençut, impregnat, això sí, d’alguns dels principis cristians que esmentava més amunt i que, en el meu cas, fan més fàcil i agradable la meva curta estada en aquest món dels vius. No m’atreveixo a declarar-me ateu, perquè el meu racionalisme m’impedeix declarar com a certa una proposició –«Déu no existeix»– que no ha estat provada. En definitiva, per a mi l’existència o no de Déu és irrellevant.

Respecto, però, les persones creients que, des del respecte als no creients, sostenen sincerament la fe en un Déu i en una «vida» després de la mort física. És més, sovint em qüestiono el meu agnosticisme quan m’assabento que científics rellevants –com ara el metge Moisès Broggi o el bioquímic Joan Oró–, tot i la seva racionalitat contrastada, és van declarar oberta i sincerament creients en un més enllà. De vegades fins i tot els envejo, perquè imagino que ha de resultar més fàcil viure en la certitud que no pas en el dubte constant.

Quan tanco aquest apunt de vida, les notícies destaquen que més de cent cinquanta mil persones han anat a retre el darrer adeu al papa Francesc, el cos del qual és exposat a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, a Roma. Demà dissabte serà enterrat a la basílica de Santa Maria la Major.

No puc deixar de preguntar-me què mou aquesta munió de persones a fer cua durant gairebé quatre hores per veure, només durant un parell de segons ia distància, el cos inert del papa. És la fe? És l’excepcionalitat de l’esdeveniment? És la curiositat? Chi lo sa.

En tot cas, molts coincideixen que, durant els dotze anys del pontificat, el papa Francesc —en contrast amb el tarannà d’altres pontífexs que l’han precedit— s’ha posicionat públicament a favor de les persones més pobres i desfavorides; en contra de les guerres, especialment la que sosté l’Estat d’Israel contra el poble palestí a la franja de Gaza; i en contra del silenci còmplice de les autoritats eclesiàstiques davant dels abusos sexuals a menors comesos per religiosos catòlics.

Ha renunciat a molts signes d’ostentació que eren inherents a la figura del papa de Roma i, sobretot, s’ha mostrat com una persona molt més propera als fidels. Tot plegat ha generat un corrent de simpatia vers el papa Francesc en moltes persones –creients i no creients– d’arreu del món, sobretot entre les més humils.

Caldrà esperar conèixer el perfil del nou papa que el conclave de cardenals ha d’escollir properament. Esperem que no es produeixi cap sorpresa com la que es recrea a la pel·lícula Cónclave, estrenada l’any 2024 i dirigida per Edward Berger, basada en la novel·la homònima de l’escriptor britànic Robert Harris (2016).

Vull pensar que, tal com creuen els catòlics, serà Déu qui il·luminarà l’elecció del nou papa per part dels cardenals i no pas altres interessos més terrenals i prosaics.

______________________