Dimecres, 13 de març 2024
Dilluns passat em vaig quedar encantat davant
de moltes de les pintures de Marc Chagall que
s’exposen en la mostra Chagall. El color dels somnis, al Palau
Martorell de Barcelona. Pintats amb uns colors vius i intensos els elements
dels seus quadres – persones, animals,
edificis...– reflecteixen les pulsions de l’ànima del pintor, plena de
tendresa, lirisme i fantasia. Als rams
de flors multicolors, treballats amb gran detallisme, s’hi juxtaposen altres composicions
en què persones i animals apareixen amb un traç gairebé infantil. L’univers creatiu de Chagall és desbordant
–trineus que solquen el cel, éssers bicèfals...– i és fa difícil distingir allò
real d’allò imaginat. En una de les parets del recorregut hi vaig llegir un
pensament atribuït al pintor:
«A la vida, com a la paleta de l’artista, només hi ha un color que dona
sentit a la vida i a l’art, que es el color de l’amor».
Aquesta frase tan ben trobada s’adiu amb
la vida de l’artista, marcada per l’amor a dues dones: Bella Rosenfield –morta
prematurament– i Valentina Brodsky, amb qui va tenir un fill. També es
reflecteix en la calidesa dels rostres de les parelles d’enamorats que Chagall
va pintar en molts dels seus quadres.
Tot i la meva ignorància d’aquest intricat
món de la creació artística, vaig sortir satisfet i content de l’exposició. Les
seves pintures no em varen deixar indiferent; ans al contrari, em van
transmetre vida, emoció... En definitiva, allò que hom espera d’una obra d’art,
sigui pictòrica, musical o teatral. Potser per això, avui, en passar pel davant
de la Casa de Cultura de Les Bernardes de Salt, m’he animat a entrar-hi a la
recerca de noves emocions artístiques. Habitualment s’hi exposen mostres
itinerants d’artístes catalans, i feia molt de temps que no hi posava els peus.
No sabia ben bé què m’hi trobaria.
Tan bon punt m’endinso a L’Esglèsia
–l’antiga capella del convent de monges de Les Bernardes, ara reconvertida en
una sala d’exposicions ampla i diàfana– començo a sentir una veu masculina, molt
greu, que repeteix de manera continuada la frase «si els blancs volen, els
negres també volen», seguit d’un grunyit final que retruny per les parets i pel
sostre de la sala. A cada repetició, però, canvia l’ordre dels elements.
En penombra només s’hi distingeix un sac
de dormir, rebregat, col·locat a terra i arramblat a una paret lateral; i, al
fons, il·luminada, una composició formada per dues cadires de llistons –una de blanca
i una altra de negra– amb un altaveu de peu, també negre, situat entre ambdues.
Res més. L’altaveu no para d’expel·lir la maleïda frase, invertint contínuament
l’ordre dels mots «blancs» i «negres» i jugant també amb el doble sentit de «volen»,
tant del verb volar com del verb voler.
«Quin és el sentit d’aquest muntatge incomprensible? Què em vol transmetre l’autor d’aquesta performance?» –em pregunto. En una cantonada de la sala hi llegeixo que l’autor d’aquesta peça acústica és un tal Vicenç Vacca, el qual confessa:
«Quan vaig adonar-me que podia fer servir el mot vol per descriure la voluntat o desig de voler alguna cosa i també el fet de volar, vaig enregistrar amb la meva veu totes les possibilitats combinatòries i les vaig reproduir en un sistema acústic que encadenava de forma aleatòria les sentencies. Al cap d’una estona d’escoltar-ho, no quedava clar si els blancs o els negres volien o volaven, provocant desconcert tant en el fet de voler i el de volar».
És ben cert que l’absurda sonsònia
m’acaba desconcertant –tal com sembla que pretén l’autor–, però no puc evitar
preguntar-me si això és art o, senzillament, un divertiment (per no dir una presa de pèl).
La meva poca formació en el món artístic
fa que, abans d’emetre sentència, busqui l’opinió dels qui s’anomenen experts. Pep Agut, considerat un dels representants de l’art conceptual a casa nostra, diu en relació a l’exposició
de Vacca:
«És una paradoxa i un misteri que les obres d’art produeixin en nosaltres un sentiment proper al de la fe, que és sempre, i naturalment, una forma de l’engany. Creure que algú et parla per a afirmar que algú, blanc o negre, vol, vola o vol volar és una decisió que en el context de la recepció d’aquesta obra és imprescindible. Cal creure-ho per sobreviure a l’acta de defunció que s’hi configura i tenir tot seguit l'oportunitat de pensar que ja no formem part de l’espai de la representació, que romandrem vius a l’interior de nosaltres mateixos, aquell lloc fosc des del qual algú ens crida tantes vegades que els blancs i els negres volen volar».
Per a mi, aquesta crítica és un
circumloqui buit de contingut com també ho és també la peça acústica de Vacca. Tot
plegat em recorda allò que escriu Miquel Pairolí en una
de les entrades del seu darrer dietari Octubre que estic rellegint:
«Qualsevol obra artística s’explica per ella mateixa. No calen
argumentacions posteriors que l’acotin, la precisin o, encara menys, que la
justifiquin. O no haurien de caldre. Però algunes obres d’art contemporani –del
segle XX ençà– requereixen una explicació de totes totes per no ser una pura
absurditat o una vacuïtat. Amb una satisfeta disposició, s’ha tornat habitual
que l’artista comenti l’obra amb discursos tan prolixos com pedants, xerrameca
onanista, autocomplaent, que només demostra la inconsistència de l’obra i la
fatuïtat de l’autor. O l’astúcia del comerciant, que també sol afegir-s’hi.»
Potser soc massa malpensat
imaginant que en aquest món de l’art –com en moltes activitats culturals–, hi
ha cercles tancats d’artistes que es retro-alimenten i es protegeixen entre
ells, disposats de vegades a donar-nos garses per perdius.
Surto de Les Bernardes. La bullícia i el tragí incessant dels nouvinguts que em trobo pels carrers del centre de Salt m’ajuden a fer net del que fa uns moments he vist i escoltat. Mentre camino cap a casa, rumio en la paradoxa que suposa que els carrers de la meva vila, dedicats a insignes prohoms del catalanisme noucentista –Àngel Guimerà, Josep Torras i Bages...–, estiguin habitats per persones que, en la seva majoria, no parlen ni probablement parlaran mai la llengua catalana. Només ens queda l’esperança que ho facin els seus fills.
______________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada