Gent del barri

Dimarts, 27 de maig de 2025

Surto de casa amb el cistell per anar fins al mercat a comprar per dinar. En el hall de l’escala em trobo en Pablo, el veí del tercer segona, que torna de passejar la gossa. Li pregunto com es troba. Fa un parell d’anys que el varen operar d’urgència d’un càncer de pròstata molt agressiu. Tot i que la intervenció va anar bé, des d’aleshores pateix incontinència urinària i ha de dur penjada una bosseta per recollir l’orina. Li pregunto com ho porta. Fa cara de resignació.

—Qué quieres que te diga. Estoy vivo, que es lo que importa —em respon. 

—Ànims, Pablo. Ja veuràs com tard o d’hora els metges trobaran una alternativa a la maleïda bosseta —li dic per encoratjar-lo.

En Pablo té la meva edat i fa molts anys que ens coneixem. Mai havia estat malalt. Tinc molt clar que, a partir dels setanta —si no ha passat ja abans—, la salut es pot torçar en qualsevol moment, sense cap avís previ. Per això m’alegro de la sort que m’ha acompanyat fins ara.

Camino per la vorera, arran dels edificis, buscant l’ombra.

—Perdone, ¿que tendría una moneda para una coca-cola?  —m’interpel·la en CC.

És un home de mitjana edat, físicament molt desmillorat, que pateix una malaltia mental, possiblement esquizofrènia. Viu en un pis d’acollida, a prop de casa. No en sé el nom, tot i que ja fa un parell o tres d’anys que ronda pel barri. L’anomeno «CC» perquè és addicte a la coca-cola. Passa el dia voltant pels carrers, recitant d’esma la mateixa cantarella:  «Perdone, ¿que tendría una moneda para una coca-cola?». De vegades, canvia coca-cola per cafè. Sempre aborda la gent educadament, amb el perdone pel davant.

De tant en tant s’instal·la a l’entrada del supermercat. S’asseu a terra, al costat de la porta corredissa, envoltat de les llaunes de coca-cola que la gent li ha donat o que ell mateix ha comprat. Quan veu que s’acosta algú, vocifera la seva lletania petitòria, amb una veu potent i esquerdada. I així tot el dia. L’he vist fins i tot al vespre, ja de nit, deambulant pel carrer, repetint tot sol la mateixa frase: «Perdone, ¿qué…».

Em pregunto quin estímul fa llevar CC del llit cada matí. Segurament el simple instint de supervivència. Potser el mateix que, d’aquí uns anys, em farà sortir al carrer en un dia rúfol i plujós, ajudant-me d’un bastó i recolzant-me a les parets dels edificis, amb l’excusa de fer un tomb pels voltants de casa.

«Bon dia» —em diu la Sara, la dependenta de l’agro-botiga que hi ha a prop de casa. És una dona molt arriada, que porta tota sola la botiga. Les portes estan sempre obertes de bat a bat. Si no està ocupada feinejant, la Sara saluda tothom del barri que passa per davant, encara que no en sigui client habitual, com és el meu cas. Ho fa amb sinceritat, no per compromís. Prima i eixuta, és de tracte fàcil i franc. Viu a tocar de la botiga. Me la imagino soltera. S’encarrega del seu pare, ja gran i un xic atropellat. Quan fa bon dia, el porta a la botiga perquè li faci companyia. El fa seure al costat del taulell, a prendre el sol, mentre ella despatxa els clients. Avui no hi és. «Molt bon dia, Sara» —li dic des del carrer, tornant-li la salutació.

La senyora Carme està entretinguda en el porxo de l’entrada de casa seva, traient les fulles i les flors seques dels tres o quatre testos amb geranis que hi té. Va enviudar ja fa molts anys. Tot i que deu passar dels noranta, crec que encara viu sola. Té un fill amb síndrome de Down, en Gerard, que fins fa uns anys vivia amb ella. Fa temps que no l’he vist; potser ja és mort. Des del porxo controla la gent que passa pel carrer. Abans la saludava, però ara ja no, perquè no em reconeix. Sovint la veig fent petar la xerrada amb alguna veïna.

En els bancs ombrejats que hi ha a tocar de l’entrada del mercat s’hi asseuen, ben escarxofats, tres o quatre homes grans. Sempre solen ser els mateixos. Un d’ells porta sempre a la boca un caliquenyo apagat. M’imagino que passen l’estona parlant de foteses i repassant el personal que entra i surt del mercat. És una manera com una altra de matar les hores, de passar la vida.

Davant mateix de l’entrada del mercat hi ha la botiga de la grana cuita. La dependenta és una dona prima, de mitjana edat, amb el cabell tenyit d’un color gris cendra. Té els braços exageradament tatuats. Del seu rostre allargassat en ressalten uns llavis, artificialment inflats, poc naturals. Entén i parla força bé el català tot i el seu origen eslau. Crec que un dia em va dir que tenia la família a Rumania. Li demano quatre-cents grams de cigrons cuits i cent-cinquanta d’anacards. «Els vols amb sal o sense?» —em pregunta. «Sense sal, sisplau» —li responc. Em demana si vull res més. «Doncs, són cinc amb vint» —em diu, mentre pregunta en veu alta «A qui toca ara?». Va per feina. És una dona enigmàtica, de poques paraules, que no he vist somriure mai. Em pregunto què fa que una dona com aquesta deixi enrere el seu país i la seva família per instal·lar-se aquí, un racó de món. Segur que al darrera hi ha una història que, si fos més agosarat, intentaria esbrinar.

La Roser, de la carnisseria, em talla dues llonzes de porc, de la varietat duroc. Les menjarem avui per dinar, acompanyades dels cigrons cuits, passats per la paella. Tot i que no li agrada parlar-ne, li pregunto pel seu fill, que pateix autisme. Durant la setmana està internat en un centre especialitzat i només conviu amb ell els caps de setmana. Una situació així ha de marcar els pares de per vida. Mai, però, l’he sentit queixar-se. Ans al contrari: la Roser és una dona alegre, de conversa fàcil i esperit juvenil.

Pensant en l’amanida per dinar, compro a la verduleria del costat un enciam de fulla de roure i un parell de tomàquets de la pera. En Llorenç —l’amo i dependent de la botiga— em vol fer comprar també cireres. «Són molt dolces i estan molt bé de preu. Són del Baix Llobregat. Té, prova-ne una» —em diu. Al final en compro mig quilo. Conec en Llorenç des de fa molts anys. Era company de la meva filla, quan estudiaven batxillerat a l’institut de Salt. És el prototip del bon noi, tranquil i servicial, però amb un toc afegit d’ironia fina. Casat i amb dues filles, ja fa temps que es va traslladar a viure a Bescanó.

Acabo la ronda anant a la fleca-confiteria, on compro un pa de pagès de mig quilo. Demano a la dependenta que me’l talli. Mentre ho fa, no puc evitar mirar amb frisança els dolços que hi ha exposats al taulell: coques de tot tipus, bunyols, xuixos... De bon grat en tastaria més d’un. Ho reconec, soc llaminer. Però, com sempre, m’acabo reprimint i pago diligentment els dos euros amb deu cèntims que val el pa.

Ja de tornada, em trobo amb la senyora Paquita que arrossega el carro de la compra. Viu a l’escala del costat de casa. La conec de fa més de quaranta anys, quan anava a comprar pantalons a la botiga de confecció que ella i el seu marit tenien a Salt, al Passeig Marquès de Camps. Va enviudar fa un parell o tres d’anys i viu sola. És xerraire de mena i s’esplaia explicant les coses que li passen amb mil i un detalls.

—Bon dia senyora Paquita. Fa dies que no la veia. Com es troba?

—Ara em trobo prou bé. Però, sap?, l’altre dia vaig caure al quarto de bany.

—Com va ser això?

—Doncs resulta que com l’endemà havia d’anar al CAP a fer una analítica, em vaig adormir capficada pensant que al matí, quan em llevés, em tocaria recollir la mostra d’orina.

—I...?

—Doncs, com no podia adormir-me, a mitja nit vaig aixecar-me a fer el pipí. Per no desvetllar-me del tot, no vaig encendre la llum del lavabo i vaig ensopegar amb un tamboret. Vaig caure a terra.

—Es va fer molt de mal?

—Vaig picar amb la cantonada del lavabo —m’explica, assenyalant amb la mà dreta la zona del pit on es va clavar la patacada—. I, sap?, no em podia aixecar de terra. Sort que portava el penjoll al coll i vaig poder avisar perquè vinguessin a auxiliar-me. Varen venir de seguida, primer els municipals, que tenien la clau del pis, i després els sanitaris. Tots molt trempats i amables. Em varen atendre molt bé.

—I se la varen endur en ambulància?

—No ho vaig voler. Quan em varen aixecar de terra em van fer caminar. Com que vaig veure que podia fer-ho sense problemes i no m’havia trencat res, els vaig demanar que se’n anessin, que preferia quedar-me a casa. Que, en tot cas, ja els tornaria a avisar.

—És molt valenta, senyora Paquita.

—Sí, quin remei em toca. Però no es pensi, el pit encara em fa mal. I això que ja fa més de quinze dies.

Se’m fa tard. A més, el genoll comença a fer-me mal d’estar tanta estona palplantat.

—Bé, haig de deixar-la, senyora Paquita. Vagi en compte de no tornar a caure. Apa, passi-ho bé.

—Passi-ho bé senyor Barceló. Doni molts records a la seva esposa.

Mentre pujo a l’ascensor faig inventari mental dels veïns que, com en Pablo, vam estrenar l’edifici fa més de quaranta anys, quan encara érem joves. Molts encara hi continuem residint. Em venen al cap, però, els que han traspassat. En Josep, del quart segona, un lector incansable, propietari i alma mater de l’única llibreria que hi ha hagut mai a Salt, «El Setè Cel», ja desapareguda. Va morir de sobte, als quaranta-nou anys, d’una hemorràgia cerebral. En Sebastià, del segon segona, un home amb un gran sentit de la ironia i amant del teatre, que un càncer el va arrabassar als setanta-sis anys. I la Carme, de l’àtic segona, treballadora incansable al capdavant de la seva petita gestoria, que va morir a causa dels problemes de cor que patia quan just acabava de complir la setantena. Quin serà el següent?

Soc conscient que la mort és inherent al fet de viure, que hem d’aprendre a conviure-hi, però massa sovint és tremendament cruel i injusta.

—M. Rosa, ja soc aquí. Saps amb qui he estat xerrant? —crido quan entro a casa i deixo el cistell de la compra sobre el pedrís de la cuina.

_____________________