La Tina

Dissabte, 13 de juliol de 2024

Demano a la Tina que sigui ella la qui decideixi la ruta a seguir en aquest matí d’estiu. Després de tants anys de pedalar junts per aquestes terres empordaneses, es coneix millor que jo la infinitat de camins i corriols que les sargeixen.

Deixem enrere el nucli urbà de L’Escala i enfilem un camí rural que voreja el Rec del Molí, direcció Bellcaire d’Empordà. La Tina em recorda que és un rec que arranca del riu Ter, a l’alçada de la presa de Colomers —a uns quinze quilòmetres cap al sud-oest—, i que desemboca al mar, a la platja del Rec, la primera del preciós passeig de Sant Martí d’Empúries. Al llarg del seu recorregut —a banda de travessar les entranyes d’uns quants molins hidràulics ja en desús—, el rec alimenta una intricada xarxa de petits canals que reguen els terrenys adjacents. Quan li demano d’on ha tret tota aquesta informació, la Tina, estranyada, em respon: «Ai, ves, de la Viquipèdia. D’on sinó?». Tot seguit em reclama que no badi i que em fixi en els camps que es troben a banda i banda del camí.

No hi ha res plantat. Tenen un color marró esmorteït, de terra assedegada. Altres anys, a principis d’estiu, estaven completament negats d’aigua i començaven a despuntar-hi les tiges verdes de l’arròs. Les restriccions derivades de la llarga sequera que aquestes contrades pateixen des de fa un parell d’anys n’han impedit el cultiu. Al nostre pas, un cormorà aixeca el vol entre els canyissos que voregen el rec.

La Tina s’atura en sec. D’un pèl que no surto volant pels aires. No entenc per què ho ha fet: no veig cap clot ni cap obstacle. Aleshores fixo la mirada a terra. Ara ho entenc! Una llarga corrua de formigues negres travessen el camí. Avancen a correcuita, perfectament arrenglerades, unes en un sentit i les altres en el contrari, esquivant-se sense xocar, com els vianants de Tokyo a l’encreuament de Shibuya. Són grosses, d’un negre intens. Algunes, més lentes, s’escarrassen a arrossegar bolls tan o més grossos que elles. És un espectacle. «Suposo que no les vols esclafar?», em pregunta la Tina. Imbuït d’un sobrevingut esperit franciscà, carrego la bicicleta en braços i, amb molt de compte de no trepitjar-ne cap, salto per damunt de la corrua de punts suspensius que ens barra el pas. Continuem el camí.

Travessem Bellcaire d’escallimpantes. A aquesta hora tan matinera el poble encara dorm; només hi ha oberta la cafeteria del carrer del Molí i l’adrogueria Font, amb la premsa del dia exposada a l’entrada. Deixem enrere el massís del Montgrí i enfilem un camí rural cap a la Tallada d’Empordà.

En passar arran d’un immens camp de gira-sols tinc la impressió que una flor em pica l’ullet. Demano a la Tina que parem i reculem uns metres. Un goig sense alegria: els falsos ulls són un parell de borinots gegants atrapats al bell mig de la grogor dels pètals. La flor, impertèrrita, indiferent a la meva curiositat, continua mirant el sol, com ho fan també les seves companyes. La visió d’un camp de gira-sols em remet sempre a la mili, quan ens feien desfilar amunt i avall per les inacabables esplanades del campament. A l’ordre «vista a la derecha» tots, com uns robots, giràvem el cap, com ho fan de natural els gira-sols vers l’astre rei. En el súmmum de la meva desbarrada imaginació, m’imagino els gira-sols entonant a l’uníson el Cara el sol, tal com ens feien cantar a nosaltres. «Ja n’hi ha prou de recordar la mili. Apa, continuem», em renya la Tina.

«Pel juny, la falç al puny», diu el refranyer. Som a mitjans de juliol, i per això m’estranya veure camps de blat encara per segar, amb les espigues desmaiades i capcotes, reclamant amb urgència que les endrecin al graner. Pregunto a la Tina si en sap el motiu. «Potser son espigues massa esquifides, amb els grans de blat gairebé buits, i al pagès no li surt a compte recollir el blat», em diu. Potser té raó: la darrera primavera va ser extremadament seca; no va ploure fins a mitjans de maig, massa tard perquè els grans s’engruixissin prou. El color palla dels camps secs i assedegats contrasta amb la verdor intensa del camp de l’altra banda del camí, ple de tiges de blat de moro que sobresurten dos pams dins les regues per on hi circula l’aigua, abundant, que un sorollós motor bombeja de l’aqüífer del subsol. «Com pot ser que es puguin regar aquests camps si hi ha decret de sequera?», em pregunta la Tina. Li haig de reconèixer que no ho sé.

Un tractor que arrossega una immensa cisterna ens obliga a arrambar-nos. Corresponc amb un «bon dia» la salutació que el pagès em fa amb la mà. La ferum que deixa al seu pas delata que tragina purins procedents d’alguna granja de porcs d’aquells rodals que serviran d’adob.  «Aquests purins contaminen les aigües subterrànies», remuga la Tina. Li dic que no necessàriament, si s’utilitzen amb seny; que sempre s’han fet servir excrements animals per femar els camps i que permeten estalviar adobs químics. Pel seu posat, no crec haver-la convençuda.

Pedalo lentament a frec d’un camp de blat acabat de segar, amb tiges arranades a dos dits de terra. A un costat hi ha una abundant concentració de gavines, silencioses, ajocades, indiferents a un parell d’esplugabous que mouen rítmicament el seu coll llargarut —en forma d’essa—tot caminant xino-xano a la recerca d’insectes. A l’altra banda hi destaca el verd de la userda ja crescuda esquitxat pel violeta de les seves petites flors, cobejades per un munt de papallones blanques i grogues que volen erràtiques.

Seguim avançant entre camps protegits a banda i banda per tamarius d’alçada considerable. Enmig del silenci em sembla escoltar uns laments somorts, intermitents. Pregunto a la Tina si els sent, també, però em diu que no. Deuen ser imaginacions meves. Alguns tamarius tenen l’escorça esqueixada i les branques rebregades i mig trencades. Al terra hi veig les restes vegetals del que suposo que havia de ser una poda, que ben segur, va acabar essent una estassada: les màquines desbrossadores arrasen sense miraments.

Quan comento a la Tina que potser els planys que he sentit provenen dels malmesos tamarius, em suggereix que potser hauria d’anar a un psiquiatra. Tot seguit, en comptes de continuar cap a la Tallada, em fa girar cap a la dreta per endinsar-nos en l’intricat laberint de camps de pomeres. La vista no abasta el final de les llarguíssimes fileres d’arbres fruiters que creixen sota les xarxes que els protegeixen de les pedregades. El reg és per degoteig. Les pomes, encara petites, són visibles: ara és temps d’aclarida. Treballadors —uns des de terra, d’altres des d’escales— arranquen les pomes immadures perquè les restants es facin grosses. Les descartades es deixen a terra com a adob.

En una clariana de la finca descobreixo un munt de caixes verdes, perfectament estibades fins a una alçada considerable. Les faran servir durant la collita, al setembre, per emmagatzemar i traslladar les pomes. «Ets conscient —em diu la Tina— de la feinada que hi ha al darrera de la poma que compres al mercat?». «I tant que sí», li responc. Sempre he pensat que la feina dels treballadors del camp, a banda de poc reconeguda, està mal pagada, perquè bona part del que paguem va a parar a les grans distribuïdores, que extorqueixen els productors, que sovint es veuen obligats de vegades a vendre per sota del preu de cost. «Així ens quedarem sense pagesos, farts de treballar com unes mules per quatre rals; només en quedaran uns pocs que faran de figurants al parc temàtic en què s’haurà convertit l’Empordà», deixo anar. «No sé que dir-te. Ets molt pessimista!», replica la Tina.

Sortim dels camps de pomeres i enfilem el camí de tornada cap a L’Escala. En sentit contrari s’apropa un jove negre, alt i esprimatxat damunt d’una bicicleta atrotinada. Quan arriba a la nostra alçada, ens fa senyal perquè ens aturem. «Hola, señor. Busco trabajo», entenc que em diu amb un castellà precari. La seva petició, tan directa, m’agafa desprevingut. Li responc que no puc ajudar-lo i li assenyalo els camps de pomeres d’on venim. «Pregunta allí. Quizás puedan informarte de algún trabajo». «Gracias, señor», em diu mentre s’allunya. No m’esperava, en la solitud de la plana, topar amb una realitat que preferim ignorar. M’imagino la pobresa estructural del seu país d’origen, la decisió d’abandonar-lo, el viatge incert, la frustració de trobar-se amb una realitat ben diferent de la imaginada i l’obligació de mendicar una feina de misèria per subsistir en una societat opulenta que s’aprofita de la seva indefensió. «I per què, en comptes de llançar-me aquests discursos tan florits, no fas alguna cosa per eliminar aquestes injustícies?», m’etziba la Tina. Com tantes vegades, no sé què respondre.

A l’entrada d’Albons, al voral de la carretera procedent, veig un senyal de trànsit. Sobre un fons morat, s’hi llegeix: Albons no tolera les agressions sexistes. «Renoi, sí que esteu fotuts els humans si heu de col·locar senyals així!», em retreu la Tina. LI explico que tot i trobar encertades aquestes iniciatives, no veig clar que s’hagin de fer amb senyals de trànsit. «Per què no hi ha un senyal que digui, per exemple, Acollim com cal els immigrants?». Sense esperar resposta afegeixo que, si féssim un senyal per a cada problema greu de la societat, els vorals de les carreteres serien un no acabar de reivindicacions. «Potser seria més adient dibuixar murals a les façanes dels edificis públics», concloc. «No sé si diries el mateix si fossis una dona», objecta ella.

Ja estem cansats. Fa quasi dues hores que hem sortit de casa i la xafogor és empipadora. De mutu acord agafem la carretera de retorn. Anem tan de pressa com podem: ella amb el motor al màxim; jo posant al límit els meus vells quàdriceps. En poc més de deu minuts arribem, satisfets de l’esforç final.

«Com ha anat la passejada?», em pregunta la meva muller quan sent que obro la porta del garatge. «Bé, prou bé. Si fa o no fa com sempre», li responc. Suaument, amb un drap humit, començo a treure la pols dels racons de la bicicleta. La Tina, agraïda, em dirigeix un lleu somriure de complicitat.

___________________