«Un lloc en el temps», de Quim Español

Dimecres, 14 de juny de 2023

Feia temps que tenia ganes de llegir alguna de les darreres novel·les d’en Quim Español, un gironí nascut l’any 1945 que, des de fa temps, compatibilitza la seva professió d’arquitecte amb la poesia i l’assaig i, darrerament, també amb la novel·la, com ho va fer també el recent desaparegut Joan Margarit (1938-2021). 

A l’espera que algun dia m’endinsi en la poesia d’Español, aquest passat Sant Jordi vaig comprar la seva darrera novel·la, Un lloc en el temps, sense saber ben bé què hi trobaria. La seva lectura em va enganxar des del primer moment. Per una banda, perquè la narració intimista que Español fa de les seves vacances infantils discorre a Porqueres, Mata i Banyoles, uns pobles del Pla de l’Estany que conec força bé i on hi tinc lligams familiars. Però sobretot, perquè la seva lectura és una constant festa dels sentits: per l’elegància i la cadència del ritme de la prosa, i per la plasticitat de les descripcions que fa, tant dels personatges de la novel·la com de l’entorn natural en què es mouen. Per altra banda, a partir de petits detalls delicadament insinuats al llarg de l’obra, Español forja una trama molt ben lligada que li permet perllongar els seus records infantils fins a l’actualitat.

Com no estic avesat a fer valoracions de les meves lectures, incloc la que va escriure el meu bon amic i gran lector PH, després de llegir Un lloc en el temps, que li havia recomanat encaridament.

Molt aviat, l’ordit i la trama que construeixen el substrat d’aquesta petita peça d’art rebel·len una senzillesa d’exposició que dilueix qualsevol temor a enfrontar-se amb un relat farcit d’esplèndides i barroques descripcions de llocs, personatges o estats d’ànim, o trufat d’atrevides i fosques metàfores, o bé contínuament esquitxat amb arcaismes i localismes.

Res d’això, i no perquè n’hi manquin, sinó perquè hi onegen en la seva justa mesura, breus pedres semiprecioses —i algunes de precioses— que engalanen amb cura el seriós teixit que el modista ha cosit en aquest vestit perfectament entallat.

Abans d’arribar a un terç de l’escrit, l’autor demana consideració al lector per a un relat que ell qualifica de petites anècdotes intranscendents. Valgui’m Déu! No m’ho espatlli, home. Si m’està delectant amb el suau vaivé de les seves paraules i m’està pentinant els sentiments com una mainadera ho faria amb els rinxols d’un nadó! No s’aturi, segueixi així, sis plau.

Afortunadament no ho fa: persisteix i segueix bressolant-me amb la seva exquisida prosa, gens afectada i, no obstant això, rica en petits tresors dispersos entre les línies: ara unes tonalitats, ara unes emocions, ara uns paisatges.

Això sí, augmenta el gruix argumental en diverses direccions: el paradís de la infantesa, el fat dels perdedors de la guerra civil, l’administració de la injustícia, el despertar incipient i inconscient de l’atracció sexual, el començament del llarg trànsit no desitjat del nen a l’adultesa, el sentiment de no haver escoltat o fet més pels pares... En un parell de centenars de pàgines en té prou per retratar un món i explicar l’enderroc, per on hi circulen dues dotzenes de personatges molt contrastats.

Hi ha hagut moments, paràgrafs, en què m’he sentit vivament identificat. Algunes coincidències no resulten estranyes ja que nasqué només cinc anys abans que jo; per exemple, compartim l’interès, de nens, per l’obra d’en Jules Verne —vaig visitar fa uns anys el museu que Nantes li ha dedicat—, en particular explica la seva preferència per la novel·la «La isla misteriosa»; doncs, ves per on, és l’únic llibre que he llegit dues vegades en ma vida. També fa referència als inefables tebeos, com el Capitán Trueno o Hazañas Bélicas, l’aparició setmanal dels quals esperava jo amb delit. No diguem ja els serials i programes de ràdio com el de la Señora Francis: «... querida amiga...».

El paper de l’església, els silencis a casa, el sotmetiment de les dones, la pobresa –tan espiritual com material– de tanta gent, la parella de la Guàrdia Civil com a rerefons d’un quadre social que res podia pertorbar. Quants records m’ha rebobinat i que, estranyament –o potser no–, segueixen molt amagats al cor de cadascú. Cal mirar endavant, se’ns diu. El que em preocupa és que allí al davant cada cop hi veig més allò que semblava que havia quedat enrere.

Si hagués de triar un sol dels elements que es desenvolupen a la novel·la, sense dubte escolliria la narració dels breus, escassos i inacabats encontres amb la nena que el fascina. Estan deliciosament tractats, replicant en poques paraules, magistralment, els sentiments de desconcert, inquietud i estranyesa que tots hem experimentat quan una nena deixa de ser, per primera vegada, un ésser babau, molest i prescindible.

Valoració molt positiva que també comparteix Alba Sabaté –ex-alumna meva de l’Institut de Batxillerat Salvador Espriu, professora de Llengua i Literatura Catalana en un institut del Prat del Llobregat, i també escriptora premiada–, que qualifica el llibre de Quim Español com «una meravella proustiana, ben escrita, ben estructurada, i un cant a la vida i a l’amor».

__________________________