Pasqual Maragall en la memòria

Dissabte, 14 de gener de 2023

Un tuit em recorda que ahir, 13 de gener de 2023, Pasqual Maragall va fer 81 anys. Em pregunto si l’Alzheimer que pateix des de 2007 li permet ser mínimament conscient del que passa al seu voltant. La darrera vegada que el vaig veure va ser per casualitat, a L’Escala, fa quatre o cinc anys: assegut amb la seva esposa, Diana Garrigosa, en un banc a tocar de la Cala de la Creu. Tenia la mirada perduda, tot i que continuava mostrant aquell rostre de nen murri que el caracteritza. Aleshores no vaig gosar acostar-m’hi per saludar-lo, ja que sabia que no em reconeixeria. Ara em pregunto també si és conscient de l’absència de la seva inseparable Diana, que va morir inesperadament fa uns tres anys, als 76 anys.

Des del mateix moment que vaig tenir l’oportunitat de conèixer de prop el personatge de Pasqual Maragall vaig sentit una admiració i una estima per la seva persona. Per a mi, ha estat un dels polítics catalans més valuosos, més lúcids i més honestos després de la dictadura franquista. I, a més, el seu tarannà irradia simpatia i proximitat.

La meva aproximació a Maragall va anar de la mà de la meva incorporació, a finals dels anys 90, al moviment Ciutadans pel Canvi (CpC), que Maragall va crear a l’ombra del Partit Socialista de Catalunya (PSC). En els estatuts fundacionals, CpC es definia com «un moviment cívic integrat per persones que treballem –des dels nostres pobles i ciutats, i des dels diversos àmbits professionals– per aconseguir una societat més justa, una democràcia més participativa i una Catalunya més solidària.» Aquesta manera d’entendre el compromís polític, al marge del clientelisme i de les estructures anquilosades dels partits, em va captivar i va fer que m’hi adherís de seguida.

En totes les trobades anuals que CpC va fer arreu del país –des de l’any 2000 fins al 2006– els assistents esperàvem amb ganes les paraules finals de Maragall, que clausuraven les convencions. El seu discurs estava als antípodes de les proclames i invectives típiques dels mítings dels partits polítics: ens parlava d’una Catalunya encaixada en una Espanya federal i, alhora, en una Europa de les nacionalitats. I també de la necessitat d’aplegar el màxim de ciutadans en aquest projecte de país que ell tenia molt clar en el cap.

Al maig de 2002, va venir expressament a Salt per donar-me suport com a candidat del PSC-CpC a l’alcaldia de Salt en les eleccions de 2003. Va ser la primera vegada que vaig poder parlar personalment amb ell per posar-lo al corrent de les moltes necessitats que arrossegava la vila i, en particular, dels maldecaps derivats l’allau incontrolada de persones immigrants que s’hi havien instal·lat durant els darrers anys. Ja aleshores em va parlar de la «Llei de barris» que tenia previst impulsar des de la Generalitat si aconseguia la Presidència en les eleccions del 2003.

L’altra vegada que vaig tenir un encontre personal amb Maragall va ser el diumenge 31 d’octubre de 2004. Estava amb la MR passejant tranquil·lament per la Devesa de Girona –concretament a la Fira Comercial que s’hi instal·la cada any per Fires– quan vaig rebre un brevíssim missatge de veu al mòbil que deia exactament: «Hola, soc en Pasqual. Truca’m quan puguis». El missatge procedia d’un número desconegut, però la veu era inconfusible: era la de Pasqual Maragall.

Vaig trucar immediatament i una veu anònima em va informar que el President volia veure’m amb urgència al mas de Rupià on passava el cap de setmana. Acompanyat de la MR, vàrem anar-hi amb el nostre cotxe. Era la primera vegada que trepitjava aquell poble. En arribar, vaig preguntar al bar del costat de l’Ajuntament com podia arribar fins al mas d’en Maragall. Un home molt amable em va dir que el seguís amb el cotxe i m’hi portaria.

Era gairebé fosc. Pel trajecte fins al mas vaig veure un parell de cotxes dels Mossos. Tot i que plovisquejava, Maragall va sortir al jardí per rebre’ns i acompanyar-nos a l’interior. Hi havia també la seva esposa, Diana, que després de servir-nos una infusió ens va deixar sols. Com em temia, Pasqual Maragall em va preguntar per què volia dimitir del meu escó de diputat a la Diputació de Girona i per què no volia tornar-me a presentar a les eleccions municipals de 2007. Feia poc que havia exposat a Joan M. del Pozo –cap del grup del PSC a la Diputació– la meva voluntat d’abandonar la política activa, tal com ja havia deixar clar el maig del 2003 quan vaig acceptar encapçalar la llista del PSC-CpP a Salt.

M’imagino que els responsables del PSC de Girona li havien demanat que intentés convèncer-me perquè reconsiderés la meva decisió. Li vaig explicar els motius de la meva renúncia i no va insistir gaire perquè m’ho repensés. Durant la trobada, però, el President estava neguitós, pendent de trucades que l’informaven del descarrilament d’un vagó del metro de Barcelona, que acabava d’esdevenir-se a l’estació de Penitents de la línia 3.

La darrera vegada que vaig tenir ocasió d’interactuar personalment amb Maragall va ser en un acte electoral a l’aire lliure del PSC-CpC en un indret del Baix Empordà, a la primavera del 2006. En una de les pauses de l’acte –mentre prenia un refresc– Pasqual se’m va acostar inesperadament i, sense preàmbuls, em va dir a raig: «Barceló, ¿et tornaràs a presentar a les eleccions municipals de Salt de 2007, sí o no?». Suposo que la Marina Geli –dirigent destacada del PSC a les comarques gironines, present a l’acte– li havia demanat que insistís novament perquè m’ho repensés.

Li vaig respondre que, tal com ja li havia dit a Rupià feia uns mesos, no pensava repetir com a candidat a l’alcaldia. Llavors, el sempre imprevisible Maragall, amb el seu característic somriure murri, em va deixar anar literalment: «Doncs si tu no et presentes, jo tampoc ho faré». Es referia, és clar, a les eleccions al Parlament de Catalunya que s’havien de celebrar el 2007. Després d’això,  se’n va anar a xerrar amb Xavier Rubert deVentós, també present a l’acte.

Per tant, la decisió de no tornar-se a presentar a les eleccions al Parlament –inicialment previstes per a la tardor de 2007– Maragall ja la tenia presa com a mínim a la primavera del 2006, si no abans. En tot cas, molt abans  de la dissolució anticipada del Parlament que ell mateix decretaria el juny de 2006.

Un últim record per a Pasqual Maragall. Me l’imagino perdut i aclaparat en el manyoc de pensaments entortolligats que el seu cervell, greument deteriorat, és incapaç de desfer. Si ja per a les persones sanes sovint és difícil posar ordre en les pròpies cabòries, em costa imaginar què deu arribar passar en la ment d’algú afectat d’Alzheimer.

És, de fet, l’única por que tinc: que els meus darrers anys estiguin marcats per la demència, tal como li va passar al pare i li està succeint a Pasqual Maragall. Fins allà on pugui, lluitaré perquè el meu final no sigui aquest.

_______________________